Els agricultors i ramaders espanyols han dit, prou.

I hem d'atendre les seves raons. Valorar les seves demandes i peticions i, en la mesura possible, donar-los una adequada resposta.

Veuran, l'agricultura i la ramaderia pertanyen a l'anomenat sector primari. Per mesurar-ne la importància ens hauríem de remuntar a l'Escola Fisiocràtica, que es remunta al segle XVIII i va ser fundada per l'economista François Quesnay. Entre els seus postulats hi ha la productivitat exclusiva de l'agricultura. És a dir, la terra i els animals són l'única font de productes nets, ja que són els únics que es procreen o conreen. Totes les altres coses són transformació de béns o comerç. No feia falta que arribés la Revolució Industrial, Quesnay hauria igualment defensat que l'agricultura és l'única activitat que genera un excedent superior als recursos utilitzats. De fet, considerava a la resta de branques de producció "estèrils".

Per a l'Escola Fisiocràtica (Quesnay) la terra i els animals són l'única font de productes nets, totes les altres coses són transformació de béns o comerç

Resulta cridaner que als economistes els va costar incloure la transformació industrial en el producte nacional (avui, PIB), ja que al seu dia van debatre sobre si hi havia creació de producte o mera transformació. Només quan es va reconèixer, gràcies a la teoria del valor-treball, que transformar béns era crear valor, es va acceptar que la indústria havia de formar part del producte. De fet, avui dia hi ha moltes persones que tenen dubtes sobre el valor econòmic dels serveis. Consideren que són fum perquè no hi ha res físic produït, com sí que succeeix amb l'agricultura, ramaderia, pesca i indústria.

Més disquisicions prèvies: la Unió Europea és, abans que res, una unió agrària. Després ho va ser monetària. I són aquests els dos aspectes més desenvolupats de la política comuna. Alemanya va posar èmfasi en l'euro (des de la seva hiperinflació prèvia a la Segona Guerra Mundial continuen obsessionats amb ella) i els francesos, hereus de Quesnay i encara dipositaris del valor econòmic de la terra i ramaderia, van apostar per la política agrària de la UE. I és per això que euro i sector primari van ser els estendards de la política econòmica europea.

El sector agrari és en l'economia com el que els microxips i semiconductors són en els automòbils. Són una peça aparentment menor, de poc cost i valor afegit, però, sense ella, un cotxe no funciona ni pot fabricar-se. Amb l'agricultura i la ramaderia passa una cosa similar. Es tracta d'una indústria silenciosa des del punt de vista productiu. El gran públic coneix les marques finals, però poc la dels productors i proveïdors principals. Igual que passa amb el microxip, mentre funciona no se'l troba a faltar. Però quan s'espatlla o no se'n disposa, tot s'atura. És una baula clau de la cadena.

Espanya és autosuficient en tot, excepte en cereals, patates i llet. L'esdevingut amb la crisi de components, transport i l'impacte dels conflictos en el comerç són un avís per a navegants

I per això els francesos, i tenen raó, defensen l'autonomia alimentària europea, que no és cap altra cosa que no dependre d'altres països per menjar i alimentar-nos. La primera de les necessitats humanes és la nutritiva. Són el microxip que permet que funcioni totes les altres coses. Així que, de cap manera no podem permetre'ns, com va passar amb els semiconductors, que l'economia europea s'aturi perquè depenguem de països aliens a la Unió Europea per menjar. I com a mostra, el desfasament dels cereals per la guerra entre Ucraïna i Rússia que Espanya ha experimentat, ja que és un dels aliments on el nostre país té menor autonomia.

L'Europa dels 27, si incloem la Gran Bretanya, és autosuficient en tot menys en la fruita. Europa té excedents de cereals, hortalisses, patates, carn, llet i ous. En el capítol de fruites, la nostra autosuficiència és en el -23%. En el cas d'Espanya, som autosuficients en tot, excepte en cereals, patates i llet. L'esdevingut amb la crisi de components, transport i l'impacte dels conflictes geopolítics al comerç internacional són un avís per a navegants.

Podem quedar-nos sense paraigües, que faltin joguines o que vinguin menys electrodomèstics. Podem fins i tot reparar cotxes si la producció es veu afectada per falta de components estrangers. Però el que no podem és posar en risc la indústria agrària perquè l'autosuficiència alimentària és en la base de la piràmide, és el microxip de la nostra economia, la sang del sistema.

Així que solucionem aquest conflicte. Amb el menjar no s'hi juga.