Tots hem escoltat la cantarella apocalíptica que crida allò que “els robots ens trauran el treball”. La intel·ligència artificial (IA), l’automatització, els algorismes, ChatGPT, les màquines que condueixen soles, els caixers automàtics, els drons que entreguen pizzes, els bancs sense oficines, les fàbriques sense humans… Oh no, la fi de l’ocupació és a prop! Això no obstant, encara que hàgim d’estar preocupats per això, hauríem de relaxar-nos: abans de dedicar-nos a construir un búnquer i començar a cultivar patates, reflexionem sobre la qüestió.

I és precisament això el que pretenc amb aquesta sèrie de tres articles en els quals intentaré respondre a la pregunta que em formulo en el títol del post –que avui obro i que aniré completant properament– des de tres perspectives. La primera, l’“optimista” que centraré en l’anàlisi dels arguments que formula Xavier Sala i Martín; la segona, la “pessimista” en la que em basaré en els criteris que formulen altres autors; i la tercera, la “neutra” basada en els meus criteris personals.

Crec que molts de nosaltres coneixem i seguim a Xavier Sala i Martín, i molts hem tingut el plaer de llegir el seu llibre De la sabana a Mart (2023). “El progrés no destrueix ocupació, la transforma. La crea. La reinventa. I ho fa una vegada i una altra, com ha vingut passant des que vam sortir de les cavernes”.

Comencem amb una anàlisi històrica. En l’Anglaterra del segle XIX, un grup de treballadors tèxtils es van dedicar a destruir telers mecànics perquè pensaven que aquestes màquines acabarien amb els seus treballs (un col·lectiu i una història que avui coneixem com “els luddites i la síndrome de la màquina malvada”). Tots sabem el resultat: les màquines van guanyar, però també ho va fer l’ocupació. I cal recordar la norma coneguda com a "Red Flag Act", introduïda a Anglaterra durant els primers anys de la Revolució Industrial quan van començar a circular els primers cotxes de vapor i que obligava a tots els vehicles autopropulsats a circular seguint a un ésser humà que caminava davant d’ells a fi de limitar la seva velocitat a quatre milles per hora. La norma es va mantenir durant 31 anys, entre 1865 i 1896.

La revolució industrial, lluny de promoure la desocupació, va crear milions de noves activitats i, en conseqüència, ocupacions. Sí, van desaparèixer molts llocs de treball antics (teixidors manuals, per exemple), però en van sorgir de nous: maquinistes, mecànics, encarregats de magatzem, transportistes, comptables i enginyers. Un ecosistema laboral completament nou va florir. Sala i Martín ens recorda una regla bàsica de l’economia (i del sentit comú): “Quan augmenta la productivitat, creix la riquesa. I quan hi ha més riquesa, s’obren més possibilitats”.

Un altre exemple: abans que aparegués el tractor, la majoria de la humanitat treballava al camp. El 1900, més del 40% dels ciutadans d’Estats Units treballaven en activitats agrícoles. Avui són menys del 2% mentre que la taxa de desocupació se situa entre el 4% (es considera una situació de plena ocupació) i el 8%.

El que va passar va ser que el progrés va alliberar milions d’éssers humans de desenvolupar tasques rutinàries, esgotadores i amb retribucions miserables per a permetre’ls dedicar-se a activitats noves, en condicions més saludables i amb millors ingressos. En comptes de passar la vida llaurant terra, aquells milions de persones van poder convertir-se en oficinistes, metges, professors, enginyers, programadors i músics. Les màquines no ens substitueixen, ens amplifiquen permetent a molts éssers humans dedicar-se a activitats abans impensables.

La visió de Sala i Martín (compartida a més per molts especialistes que podríem definir com a liberals) és la de que cada avanç tecnològic ha estat acompanyat d’una explosió de nous sectors que, al seu torn, promouen noves activitats i generen ocupacions impensables amb anterioritat. La història del progrés humà és un constant joc d’adaptació i creativitat. El que canvia és com treballem, no el fet de treballar. Les revolucions tecnològiques generen noves necessitats que ens obliguen a aprendre i evolucionar, ens estalvien realitzar coses repetitives i ens aporten noves activitats, la majoria dotades de major valor i interès. Qui podria pensar en els anys 80 del segle passat (fa menys de 50 anys) que avui existirien activitats com desenvolupadors d’apps, operadors de drons i consultors en coaching?

Una de les tesis més poderoses de De la sabana a Mart és que, de forma paradoxal, quan més avança la tecnologia, més important es torna l’humà. Les màquines, els robots, els dispositius basats en IA poden fer determinades tasques amb major rapidesa i seguretat, però no poden tenir empatia ni connectar emocionalment. No tenen propòsit ni valors ni creativitat espontània (almenys a curt termini). Per això, les ocupacions del futur estaran centrades en el desenvolupament d’activitats basades en les capacitats que ens fan únics com a espècie (a saber: cooperar, crear, cuidar o liderar).

I, ja per concloure, aquí ve la bomba optimista formulada per Xavier Sala i Martín: “El progrés no fa més que alliberar-nos com a espècie”.