La intensa extensió de les pràctiques de desplaçament a tercers països per les empreses de part del seu procés productiu provoca un impacte indubtable sobre el vessant laboral, fins i tot sobre aspectes relacionats amb la sostenibilitat ambiental. Aquest desplaçament, en el marc de l'economia globalitzada, es produeix per mitjà de l'establiment de llaços comercials, sobretot amb subministradors i proveïdors de països emergents econòmicament, amb increment de l'ocupació en aquests països, però també amb estàndards de condicions de treball molt precaris i amb efectes nocius sobre el medi ambient. En certes ocasions, aquests processos han provocat grans desastres, com va ser emblemàticament l'esfondrament d'un gran edifici de forta activitat empresarial el 2013 a Bangladesh, amb un elevat nombre de treballadors morts i ferits, juntament amb danys sobre el medi ambient.

Aquestes desgràcies van actuar com un revulsiu, com una crida d'atenció, que va donar lloc a l'aprovació d'acords marc internacionals negociats amb els sindicats, determinades lleis nacionals (França i Alemanya) i, finalment, una Directiva de la Unió Europea de juny de 2024. A través d'aquests textos s'ha establert un deure de diligència de les grans empreses transnacionals, imposant-los obligacions de vigilància de l'activitat productiva de les empreses subministradores i proveïdores, que s'insereixen en la seva cadena d'activitat o cadena de valor, amb les quals estableixen les corresponents relacions comercials de col·laboració. Per mitjà d'aquest deure de vigilància, han d'assegurar-se que els seus contractistes i subcontractistes respecten els drets humans laborals reconeguts per convenis bàsics de l'Organització Internacional del Treball, així com garanteixen la seva atenció a la sostenibilitat ambiental. Aquest deure es canalitza a través de determinats procediments, que inclouen la participació de les associacions sindicals i d'organitzacions no governamentals, el control públic de la vigilància desenvolupada, inclosa la possibilitat d'imposició de sancions en el cas d'incompliment d'aquest deure de diligència deguda.

Això sí, tot just entrada en vigor la Directiva de 2024, es va procedir a una reconsideració del seu contingut i de l'abast d'aquest deure de diligència deguda, cosa que va desembocar en poc temps en la presentació d'una proposta de reforma d'aquesta Directiva, quan ni tan sols s'havien iniciat en els diversos estats membres els treballs dirigits a la seva transposició a l'ordenament intern. Aquesta proposta de reforma de la Directiva es produeix de resultes del canvi en la composició de la Comissió Europea derivat de les últimes eleccions europees, amb un pes més fort de la majoria conservadora. També ha influït, possiblement amb més pes, el nou escenari global, on es percep una superior dificultat de desenvolupament competitiu de les empreses europees en un context de retorn parcial al proteccionisme nacional. Han impactat igualment cert tipus d'informes que han cridat l'atenció sobre el retard en la digitalització de l'economia europea, del desplegament de la intel·ligència artificial i, en general, de les dificultats d'increment en termes comparatius de la productivitat de les empreses europees.

L'intens desplaçament a tercers països de part del procés productiu de les empreses provoca un impacte indubtable sobre el vessant laboral

El resultat ha estat l'aprovació i publicació al Diari Oficial molt recentment, a finals de febrer, d'aquesta reforma de la Directiva de diligència deguda, a través del que s'ha conegut com a Directiva òmnibus (I). Es tracta d'una reforma l'orientació de la qual és clarament la de restringir la intensitat i l'abast d'aquest deure, per les raons assenyalades. Tot i que també convé indicar que s'ha pretès mantenir en el que és substancial el model europeu del deure de diligència deguda, cosa no present a la resta dels Estats desenvolupats competidors de les empreses europees en el context internacional. Tot i que ho sigui més descafeïnat, es manté la preocupació per l'impacte sobre les condicions de treball en les cadenes d'activitat de les grans empreses, així com sobre l'impacte de les seves empreses subministradores i proveïdores sobre la sostenibilitat ambiental.

En termes telegràfics, els canvis que es contemplen en la Directiva òmnibus recentment aprovada es xifren en el següent:

1) S'eleva el llindar de les empreses a les quals se'ls imposa el deure de diligència deguda. Mentre que en la versió original de la Directiva s'incloïen en el seu àmbit les empreses que superaven els 1.000 empleats, ara, a partir de la reforma es limita a aquelles empreses amb més de 5.000; o bé, mentre que abans s'incloïen les empreses el volum de facturació de les quals superava els 450 milions d'euros, a partir de la reforma que limita les empreses que superen 1.500 milions d'euros de facturació.

2) Es limita l'abast de les obligacions previstes en la Directiva, en permetre que les empreses concentrin la seva actuació únicament en aquelles àrees de la seva cadena d'activitat en què considerin més probables els impactes adversos.

3) Es permet igualment que, quan es determini que és igualment probable que es produeixin efectes adversos o que aquests siguin igualment greus en diversos àmbits, les empreses puguin donar prioritat a l'avaluació d'aquests àmbits en els quals participin socis comercials directes; cosa que, interpretat en sentit contrari, permet que s'atorgui menys atenció respecte dels successius esglaons de la cadena de subcontractació.

4) S'elimina l'obligació d'adoptar plans de transició climàtica.

5) Se suprimeix el règim harmonitzat de responsabilitat civil a escala de la Unió Europea, quedant remesa a tots els efectes a la plena decisió de cadascun dels estats membres la regulació del règim de reclamació d'indemnitzacions de danys i perjudicis a les grans empreses pels danys ocasionats en cas d'incompliment del seu deure de diligència deguda.

6) Es manté la necessitat d'establir un règim de sancions pecuniàries administratives efectives, proporcionades i dissuasives per infracció de la normativa nacional en aquesta matèria, si bé la reforma de la Directiva introdueix un límit màxim a aquestes sancions, xifrat en el 3 % del volum de negocis net mundial, a fi de garantir unes condicions de competència equitatives a tota la Unió i en consonància amb l'objectiu d'harmonització.

7) S'ajorna el calendari d'entrada en vigor d'aquesta normativa: el termini de transposició s'allarga fins a finals de juliol de 2028, alhora que la seva aplicació efectiva a les empreses es posposa fins a juliol de 2029.

Sens dubte, les reformes introduïdes per la Directiva òmnibus (I) són de gran abast, de manera que es produeix una retallada molt significativa del deure de diligència deguda, cosa que mostra que, com s'ha conclòs amb encert, vivim mals temps per a la lírica, en un context d'evolució de l'economia europea, cada vegada més debilitada en la progressivament més agra competència internacional. Tot i que igualment no deixa de ser cert que amb la reforma s'aconsegueixen salvar els mobles, ja que es mantenen els principis i fonaments del que suposa la imposició d'aquest deure per a les grans empreses, a partir d'un projecte europeu que pretén identificar-se amb determinats valors socials i ambientals, que continuen constituint el seu senyal d'identitat. Amb força probabilitat, serà un resultat que no satisfà ningú, ni als que aspiraven a una derogació a tots els efectes de la Directiva de 2024 sobre diligència deguda, ni als qui reclamaven el manteniment a tots els efectes dels estàndards acordats amb la Directiva inicial. Malgrat tot, si més no en el context actual, l'opció final ha estat el menor dels mals; ha resultat un equilibri pragmàtic entre les aspiracions dels uns i les expectatives dels altres.

A partir d'aquí, dues tasques essencials queden pendents. D'una banda, que el Govern emprengui amb encert la transposició legislativa de la Directiva sobre diligència deguda a la normativa nacional interna, en la mesura del possible en coordinació pràctica amb la resta dels estats membres, amb vista a aconseguir un règim el més uniforme possible entre tots ells. D'altra banda, una nova mirada cap a l'espai que a partir d'ara han d'assumir els acords marc internacionals, que podrien adquirir un nou impuls, així com la revalorització de la responsabilitat social voluntària, atès que la retallada produïda en la Directiva obre pas a un major camp d'acció al que va constituir en el seu origen la implantació del deure de diligència deguda via acords marc i responsabilitat voluntària.