Malgrat les moltes dades que reflecteixen la bona marxa de l’economia catalana aquests últims anys, hi ha una percepció força estesa de què aquesta bonança és més un miratge estadístic que una realitat tangible per a la majoria de la gent. Un primer argument que es fa servir en contra del “Catalunya va bé" apunta a un patró de creixement que fa augmentar ràpidament el volum total del PIB, però molt menys el PIB per càpita –que seria la variable rellevant per mesurar el benestar de les persones. Efectivament, entre 2001 i 2024, el PIB per càpita dels catalans ha augmentat a una taxa mitjana anual força exigua, del 0,6% en termes reals (descomptant la inflació mesurada pel deflactor del PIB, segons la sèrie històrica de la Comptabilitat Regional que publica l’INE). Ara bé, es tracta d’una mitjana al llarg d’un període molt heterogeni, que inclou la forta davallada econòmica de la crisi financera del 2008. Si focalitzem la mirada en els períodes més recents, observem que el 2024 el PIB per càpita va créixer un notable 2,3%, i un 1,5% de mitjana anual en el conjunt del decenni 2014-2024 –tot i el sotrac de la pandèmia els anys 2020 i 2021. En nivells, el 2024 el PIB per càpita dels catalans se situava dos punts percentuals per sobre del 2019, abans de la pandèmia. I és important destacar que aquest avenç es produeix en un context de ràpid augment de la població, que tendeix a diluir els increments del PIB quan es mesuren per habitant. La principal causa del feble creixement històric del PIB per càpita s’atribueix –correctament– al pobre creixement de la productivitat del treball o PIB per persona ocupada. Però també en aquest aspecte les dades del 2024 apunten en la bona direcció, amb un augment de la productivitat de l’1,3%, tot i el fort avenç de l’ocupació. Tant el PIB per habitant com el PIB per persona ocupada, en termes reals, se situaven el 2024 entorn d'un 13% per sobre dels valors registrats a principis de segle.

Veurem si els pròxims anys aquestes bones tendències, relativament incipients, es consoliden. Però, en qualsevol cas, hi ha altres dades estadístiques, més enllà del PIB, que poden ajudar a entendre per què les percepcions socials difereixen substancialment d’aquestes xifres macro. La primera variable a considerar és la Renda Bruta Disponible de les llars (RBD), que resulta de sumar tots els ingressos que reben les llars (salaris, rendes de la propietat, transferències i prestacions públiques monetàries rebudes del sector públic, com les pensions) i restar les detraccions d’aquests ingressos (impostos directes i cotitzacions socials, interessos pagats). Aquesta variable ens diu molt més sobre el benestar concret de les persones –el poder adquisitiu real que tenen per comparar béns i serveis– que el PIB per càpita. Doncs bé, la RBD per càpita, deflactada de la mateixa manera que el PIB per obtenir valors reals descomptant la inflació, mostra uns avenços molt més febles. Entre 2001 i 2023 la RBD ha augmentat a una taxa anual mitjana del 0,3%, la meitat que el PIB per càpita, tot i que entre 2014 i 2023 –que és el període de relativa recuperació del PIB per càpita– s’ha incrementat a un ritme lleugerament superior, del 0,7%. En conjunt, l’any 2023 la RBD per persona a Catalunya només havia augmentat un 6,1% respecte dels valors registrats a principis de segle –menys de la meitat en comparació amb el PIB per càpita i la productivitat.

Entre 2001 i 2023 la Renda Bruta Disponible ha augmentat a una taxa anual mitjana del 0,3%, la meitat que el PIB per càpita

Per què aquestes diferències? Si analitzem la RBD per components s’obtenen algunes respostes. En primer lloc, un dels principals factors determinants de la renda bruta disponible de les llars, la remuneració del treball per persona assalariada, ha crescut encara menys que la RBD en termes reals durant els mateixos períodes: un 0,2% mitjà anual entre 2001 i 2023 i un 0,4% entre 2014 i 2023. És a dir: en el que portem de segle els ingressos bruts del treball només s’han incrementat, en termes reals, un escàs 5,5% acumulat al llarg de tot el període. Per altra banda, l’augment de la pressió fiscal sobre aquests ingressos bruts ha augmentat notablement, de manera que el pes que representen els impostos directes més les cotitzacions socials sobre la RBD ha passat d’un 36% a gairebé un 43%. Mentre que, per altra banda, les transferències i prestacions monetàries rebudes del sector públic, tot i que també han augmentat a un ritme elevat en els mateixos períodes, ho han fet per sota de la suma d’impostos i cotitzacions. Cal tenir present que tots aquests valors són mitjanes, que inevitablement amaguen la dispersió de resultats per segments de renda i col·lectius socials. És evident, per exemple, que els joves que volen accedir a l’habitatge han patit una pèrdua de poder adquisitiu real més acusada del que reflecteixen els valors mitjans de la RDB referits al conjunt de la població. Com és igualment evident que una part important de la població ocupada obté rendes molt més baixes que la mitjana, i pateix la inflació de preus de determinats béns essencials amb major intensitat.

En resum: les percepcions subjectives i les observacions estadístiques no són realitats paral·leles sense intersecció possible, tot i que cal anar amb compte a l’hora de treure conclusions de mitjanes estadístiques que, per definició, amaguen la dispersió de resultats al voltant del valor considerat representatiu. Les percepcions socials es corresponen més del que es pensa amb les dades provinents de fonts oficials, quan s’analitzen amb una mica de profunditat. Percepcions i dades convergeixen en una mateixa conclusió: les bones xifres en termes dels principals agregats macroeconòmics no s’han traduït com desitjaríem en una millora proporcional del benestar pel conjunt de la població, amb una certa perspectiva històrica. No obstant, és igualment cert que les últimes dades d’augment de la productivitat i del PIB per càpita apunten en la direcció correcta, i si es consoliden durant els pròxims exercicis faran possible una millora més àmplia i millor repartida del benestar. La qüestió és que aquesta consolidació difícilment es donarà si no s’afronten els reptes estructurals que distorsionen el patró de creixement, massa orientat a la generació d’ocupació en detriment de la productivitat. Esperem que aquest 2026 representi un punt d’inflexió, i que tant els poders públics com els agents socials siguin capaços d’arribar a grans consensos que permetin abordar amb eficàcia els principals reptes que tenim plantejats com a país.