La setmana passada va ser la dels anuncis del govern espanyol: pujades de pensions, excepcions a l’escut antidesnonaments i ajudes per a la compra de cotxes elèctrics. L’últim, dijous, per a pimes i autònoms, de fins a 7.500 euros per a la compra o el lloguer de vehicles elèctrics o electrificats, amb un pressupost de 40 milions. Dimarts, el Consell de Ministres havia aprovat el pla Auto+, successor del Moves, per a particulars. El problema és que mai, com aquests últims anys, hi ha hagut tants diners per incentivar l’economia, però les ajudes han estat tan poc efectives perquè costa massa que arribin.

La burocràcia ha arribat a un nivell al qual no hauria d’haver arribat, gairebé insuperable. I dic “gairebé” perquè tot és susceptible de ser superat i la inèrcia de l’administració és molt difícil de canviar. Les patronals es queixen de la burocràcia, però en el fons, les grans empreses que representen són les més ben preparades per fer-hi front: tenen equips i recursos que saben gestionar-la. Això sí, costen diners. Per a les petites empreses, és més feixuga, i per a les micropimes i autònoms ja pot ser mortal.

Però quan dic que ha arribat a un nivell al qual no hauria d’haver arribat, la màxima expressió d’això és que ha arribat al ciutadà. Estem acostumats al fet que un organisme públic et demani un paper d’un altre organisme públic, fins i tot quan tots dos depenen de la mateixa administració, i malgrat que està ja tot digitalitzat, però no estem acostumats a fer tràmits complexos. De fet, no tenim per què fer-los, és l’administració la que està al servei dels ciutadans, i no a l’inrevés. Aquesta premissa s’ha trencat totalment amb el pla d’ajudes a la compra de cotxes elèctrics, el Moves.

Mai hi ha hagut tants diners per incentivar l’economia però les ajudes han estat tan poc efectives perquè costa massa que arribin

Hem explicat en diverses ocasions el que costa aconseguir aquesta ajuda per a la compra de vehicles endollables o carregadors. En temps, com recordava Jaume Roura aquest diumenge en una entrevista a ON ECONOMIA, dos anys. I alguns ho deixen estar per les dificultats per aconseguir-ho. Pau Vila, president de l’Institut Ostrom i columnista d’aquest mitjà, ha explicat en molts articles els periples administratius que s’ha trobat. Un era sobre el Moves, quan un amic, desesperat, li va demanar ajuda, aprofitant que ell està més acostumat a seguir els tortuosos camins de la burocràcia. Clics, documents, esperes, denegacions, cites prèvies, més esperes... i molta desesperació.

Tornant a l’entrevista, amb Roura recordàvem com funcionaven abans les ajudes a la compra de cotxes. Amb els antics plans de renovació del parc de vehicles, als anys 90 i 2000, els Prever i Renove, si tu tenies un automòbil de més de 10 anys i te’n compraves un de nou, el govern espanyol et donava diners per desballestar el vell, que contaminava més i era menys segur. El concessionari t’aplicava directament el descompte i després ho liquidava amb l’administració. Era el mateix concessionari el que enviava el cotxe a desballestar. Ràpid i fàcil per a tothom: client, venedor i govern.

Per què van canviar un sistema que funcionava? Per què ara ho ha de fer el ciutadà, ho posen tan difícil i triguen tant a pagar? No s’adonen que tot plegat desincentiva que la gent s’hi aculli? O potser ho fan amb voluntat que no s’hi aculli gaire gent?

L’administració està al servei del ciutadà, que està perdent la paciència i la seva forma de rebel·lar-se contra el sistema, segons les enquestes, fa por

No tinc respostes concretes per aquestes preguntes, però sí una de general: els governants i els polítics cada vegada estan més lluny dels ciutadans i de la realitat. En trobem molts exemples en les lleis i normes que s’aproven, començant per la complexa regulació europea, o acabant amb la urbanística de tants i tants municipis. Els promotors es queixen que la norma no els deixa, a moltes zones, fer edificis de quatre plantes, totalment incongruent en solars rodejats de blocs de 5, 6 i fins a 10 plantes, i a més, això limita la rendibilitat de la promoció, sobretot si han de reservar un 30% a habitatge protegit. En municipis rurals arriba al punt que és molt difícil fer una casa de més d’un pis, rodejada també de cases més altes, però llavors els alcaldes maleeixen l’abandonament dels pobles i en culpen el barcelonacentrisme.

Exemples com aquests se’n poden trobar en tots els àmbits. Hem d’exigir als governs i totes les administracions que redueixin la burocràcia. Perquè es pot fer –la tecnologia no només ho permet, sinó que ho facilita–, perquè serà bo per a l’economia però, sobretot, perquè és de justícia. Perquè, repeteixo, l’administració està al servei del ciutadà, que està perdent la paciència i la seva forma de rebel·lar-se contra el sistema, segons les enquestes, fa por.