La setmana passada va celebrar-se a Barcelona la fira immobiliària The District, sovint polèmica pel seu enfocament cap als inversors, cosa que enguany ha mitigat posant l’accent en l’habitatge social. L’esdeveniment no va comptar amb presència institucional destacada. Ni el president, Salvador Illa, ni la consellera del ram, Sílvia Paneque, ni l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, s’hi van deixar veure.

És sobradament coneguda la fòbia dels polítics d’esquerres cap al sector immobiliari, que és més intensa com més a l’esquerra. Tot i que el sector, o com a mínim, una part, se n’ha pogut fer mereixedor, no hagués estat sobrer que hi haguessin participat, com fan en tants actes empresarials i sectorials que se celebren a la ciutat i el país, encara que fos només per publicitar les mesures ja anunciades i buscar la complicitat dels promotors, sense les quals no es podran dur a terme. Però no.

Fer el buit al sector en la seva fira, encara que no t’agradi l’enfocament, és una decisió purament d’imatge i que no té cap efecte pràctic. Perquè el sector públic necessita el privat més que a l’inrevés. Les immobiliàries, promotores i constructores faran més negoci com més blocs i pisos s’aixequin, però si no se n’aixequen, o se n’aniran fora o buscaran les escletxes del negoci per on colar-se, aprofitant sovint les necessitats creixents de la societat per fer caixa. Quan el sector públic va, el privat en torna. Quan el públic pensa què fer, el privat ja està fent lloguer de temporada, turístic o d’habitacions.

Al setembre, uns dies abans de The District, a ON ECONOMIA vam celebrar un FOCUS ON sobre la manca d’habitatge amb el sector immobiliari. El catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo emprava una expressió molt gràfica per definir la regulació catalana i espanyola per abaixar els lloguers: “No pots intentar agafar aigua del mar amb les mans, intentes agafar-la i se t’escapa”. És a dir, intentes que els lloguers no pugin amb una llei, però llavors, els propietaris busquen altres opcions. “L’aigua se t’escapa per molts llocs”, i se’n van al turístic, al de temporada, etc.

El sector públic necessita més el privat que a l’inrevés, perquè en un context d'escassetat, el privat sempre troba l'escletxa per on fer negoci

Que el sector privat sempre va per davant s’ha tornat a veure a la fira immobiliària de la setmana passada. Després del lloguer d’habitacions, que podia ser una solució –s’havia fet tota la vida– fins que es paga per l’habitació el mateix que per tot un pis fa deu anys, arriba la compravenda d’habitacions. Si als joves no els hi arriba per comprar-se un pis, potser sí que es poden comprar una habitació, van pensar dos emprenedors catalans quan van fundar Habitacion.com. No els va gens malament: aquest 2025 esperen facturar entre 3 i 4 milions d’euros i entrar en beneficis gràcies a unes 200 habitacions venudes, de les quals, val a dir, el 80% a Madrid. La xifra que més crida l’atenció, però, és que tenen 27.000 compradors en espera.

És evident que hi ha una demanda, fins i tot podríem parlar de certa desesperació, i el sector privat sempre està disposat a buscar-hi una solució, que acaba sent també una opció per a petits inversors, perquè admeten que part de les operacions són de persones que compren l’habitació per llogar-la. És a dir que amb una sola estança, fan negoci dues persones perquè una tercera pugui viure en la mínima unitat habitable. Això és una derrota com a societat.

Cal generar oferta perquè baixin els preus i ningú es plantegi comprar una habitació, ni fer negoci amb aquesta necessitat

El sector públic fa grans plans –que està bé, però s’han d’executar, i ràpidament–, però el privat ja fa negoci. L’aigua se’ls escapa de les mans als governs. S’escapa tant que aquests dos emprenedors han trobat una fórmula que ni tan sols està ben resolta legalment, perquè no existeix, no està prevista. Una habitació dins un pis no té un número cadastral propi, no existeix com a realitat immobiliària en si mateixa, per la qual cosa no es pot vendre ni comprar. La manera que s’han inventat és que si tenen un pis de quatre habitacions, busquen un interessat per a cadascuna de les habitacions; llavors, tots quatre compren conjuntament l’immoble i cadascú és propietari d’un 25%.

És el moment que els governs actuïn. Però no prohibint sinó generant oferta perquè baixin els preus i ningú es plantegi comprar una habitació, ni fer negoci amb aquesta necessitat. Que els nostres polítics no vagin a les fires immobiliàries no vol dir que coses com aquestes, o els lloguers de temporada fraudulents, o els pisos turístics il·legals, no siguin una realitat davant mateix dels seus morros, per molt que tanquin els ulls.

La urgent necessitat d’habitatge que patim és el que dona espai a alternatives salvatges. Fins i tot s’ha donat el cas de gent llogant cotxes al carrer per a dormir-hi. Sí, és il·legal, i del tot reprovable, però mentre les administracions no donin resposta al greu problema social que suposa la manca d’habitatge, passaran coses com aquestes, perquè sempre hi haurà algú disposat a treure petroli de la situació.