És conegut que l’economia està generant avui grans fortunes, a la vegada que deixa bastant gent al darrere, sense sortida ni esperança de millora. Això és cert tant a nivell d’un sol país com en el món més global. Ultrarics n’hi ha hagut sempre, però pertanyien en el passat a les classes més poderoses políticament, en nom dels drets que exercien sobre la terra (latifundistes, nobles) o sobre les persones (els monarques i els esclavistes). Ara comença a haver-hi ultrarics sortits de classes més populars des de l’enginy o el talent personal, sense necessàriament un llegat dinàstic. A l’economia actual, el fenomen de one winner takes all és l’esquer de molts tecnòlegs innovadors i del sentiment de què la riquesa s’ha democratitzat. Tothom ho pot intentar sense més condicionaments. Artistes i esportistes de superelit i especuladors de capital hi van al darrere. A diferència dels anteriors, no els cal exercir la coacció sobre altres per aconseguir les seves fortunes: és el talent, la preparació, la loteria del gen, l’assumpció exitosa de risc i un plus de sort, el que ho pot permetre. I aquest èxit ja no genera un rebuig similar al que causava el poderós que abusava dels drets d’altres, sinó que més aviat causa admiració o enveja.

El cert és que malgrat aquesta acumulació de fortunes, excepte en casos puntuals, no es detecta un sentiment d'agraïment per la sort o la fortuna que la genètica ha donat a aquells que ja no saben comptar els diners que tenen, potser pensant que s’ho mereixen, com per fer-ne un retorn social en forma de pagament d'impostos. Ni que sigui a tall d’acceptació que el seu benefici és l’externalitat de tots aquells que els admiren i els paguen els royalties de reconeixement voluntari en els mercats, utilitzant maquinària, software o passant per taquilla. De manera que ells, com molts altres ciutadans de condició diversa, tampoc no volen pagar impostos; al cap i a la fi, l’estat de benestar no és per a ells i tampoc no fan ús de la majoria dels serveis públics.

Són tan ingents les fortunes que es mouen avui al món que és temptador en tot moment i lloc plantejar que un impost, que sovint es diu temporal, amb un tipus prou baix, generaria una gran recaptació que podria permetre moltes coses en bé dels seus conciutadans o de la humanitat en general. Així ho demanen avui coneguts grans economistes com Stiglitz, Saez, Zucman, Milanovic..  Però no. Ells també, amb el suport d’alguns mitjans acòlits i analistes de conveniència, argumenten en contra d’aquelles formes de fiscalitat.

Excepte en casos puntuals, no es detecta un sentiment d'agraïment per la sort que han tingut aquells que ja no saben comptar els diners que tenen

Un argument sovint fet servir per fer veure que la salsa seria més cara que el peix és el de l’elasticitat —la facilitat de resposta— de les fortunes davant d’un increment de la pressió fiscal. A cop de clic, amb nocturnitat i traïdoria es poden deslocalitzar les grans fortunes d’un dia per altre, ja que sempre en el món global hi haurà qui aspiri a atreure cap a ell tots aquells recursos amb fiscalitat més favorable globalment, i, tot i això, el país recapti més. De manera que si hom apuja els impostos sobre el capital, sobre el patrimoni, sobre les herències, sobre les grans fortunes, l’amenaça és la mateixa deslocalització de la riquesa, de l’estalvi, de la inversió, de la creació de llocs de treball. Els tipus podran ser més alts, progressius, però no hi haurà bases de riquesa que es puguin gravar. Una coerció de mobilitat quasi infinita que no poden combatre les rendes del treball en igual mesura. Com diu la teoria econòmica, a més rigidesa del factor, més inelasticitat, major gravamen. Una altra raó sovint esgrimida contra l’augment de la pressió fiscal sobre el capital és que, tanmateix, l’Estat gasta malament qualsevol recaptació se li posi a les mans. I la compassió cap als menys afavorits també la pot exercir, i millor, la iniciativa privada des d’un altruisme controlat de fundacions i corporacions sense ànim de lucre. És la teoria de la redistribució com a bé privat voluntari, que negligeix el seu aspecte més trivial: tots els rics, tot i voler-la per bé de la cohesió social i de la legitimació del seu guany, poden esperar que la redistribució la faci algú altre. I així no l’acabi fent ningú.

Davant del suposat realisme fàctic dels dos arguments convé recordar la seva futilitat: quan una cosa es valora negativament (l’eficiència en la despesa pública), abans de dinamitar-la, convé de mirar d'esmenar per millorar-la. I sobre la lleugeresa amb què s’amenaça amb la deslocalització, convé recordar que si bé el capital no té pàtria, si en tenen les persones que l’acumulen. L’única força, doncs, que pot contrarestar aquell comportament és posar en valor allò que no es compra ni es ven: l’estima social, el reconeixement proper, el sentit comunitari de pertinença. Per tant, a casa nostra, ni una distinció, ni el nom d’un carrer, ni un guardó de país per aquell que no es reconeix en ell.