Durant dècades, la jubilació s’ha concebut com un punt final clar i definit en la trajectòria professional. No obstant això, el context demogràfic, econòmic i normatiu actual està canviant silenciosament –però de forma significativa– les regles del joc. Ens enfrontem a un repte molt rellevant: amb una de les taxes de substitució més altes d’Europa i un sistema de pensions generós, hem de fer possible la sostenibilitat d’un sistema en un marc en què l’allargament de l’esperança de vida és una realitat ben constatable.

En aquest escenari, hem desplegat un conjunt d’incentius per fomentar la prolongació de la vida laboral. Lluny de ser mesures aïllades –que van en la direcció correcta, però no sé si seran suficients–, conformen una estratègia que busca retardar la sortida del mercat laboral i oferir alternatives flexibles per als professionals sèniors que desitgin continuar treballant.

Hem de començar a pensar si podem seguir amb mesures de caràcter voluntari i establir l’obligatorietat d’accés a la jubilació. També hauria de plantejar-se un sistema “mixt” que faciliti una transició més gradual, avantatjosa i alineada amb els nous temps i que hauria de contemplar, entre altres, fórmules com les que segueixen.

Penalitzar de veritat la jubilació anticipada

Hem de significar que en els darrers 50 anys aquesta ha estat una de les vies més usades per afrontar els processos de reestructuració empresarial sense conflictes. La jubilació anticipada ha estat, en paral·lel, una opció atractiva per a moltes persones ja sigui per desgast físic o emocional, per desig personal o per circumstàncies laborals. Tanmateix, no es van voler prendre en consideració els costos econòmics que suposava aquesta mesura encara en el supòsit que les organitzacions sufraguessin part de les prestacions que es garantien als treballadors afectats.

En el 2025, l’edat legal de jubilació va situar-se en els 66 anys i vuit mesos, si bé és possible jubilar-se als 65 anys si s’han cotitzat almenys 38 anys i tres mesos. Qui ho faci abans de complir aquests requisits s’enfrontarà a reduccions en la pensió, que s’apliquen de forma indefinida, tot i que en molts casos són compensades pels acords de resolució contractual.

Incentius a la continuïtat laboral

Si la jubilació anticipada penalitza, la jubilació demorada premia. Aquesta fórmula no només incrementa la pensió de forma permanent, sinó que permet als professionals ajustar la seva sortida del mercat d’una forma flexible i planificada.

En els darrers anys s’ha reforçat de manera considerable aquesta opció amb l’objectiu d’incentivar la permanència en el mercat laboral. Per cada any complet que es retardi la jubilació, s’adquireix el dret a un increment addicional del 4% en l’import de la prestació. També existeix la possibilitat de rebre un pagament únic o combinar ambdues modalitats. Una altra fórmula en el context d’aquest model és la denominada jubilació activa, ja que permet el retorn a l’activitat des d’una situació de jubilació.

Una opció complementària és la de la jubilació parcial, encara que hem de reconèixer que en la pràctica només és aplicable en les organitzacions i empreses de més dimensió. Permet reduir la jornada laboral mentre es rep una part proporcional de la pensió. Si aquest model està vinculat a una nova contractació (contracte de relleu), consent anticipar l’accés a la jubilació fins a tres anys respecte a l’edat ordinària.

Reflexions finals

Vivim una transformació demogràfica sense precedents (vivim més temps i amb més qualitat). Es tracta, sí, d’un assoliment social però que té conseqüències directes sobre el sistema públic de pensions i sobre la manera en què organitzem el nostre cicle vital.

L’esperança de vida supera ja els 84 anys i moltes persones passaran més de dues dècades percebent prestacions de jubilació. Aquest escenari obliga a revisar un model dissenyat en un temps on les vides eren més curtes i els treballs més durs. La millora en les condicions de vida i de salut permet –i en molts casos aconsellen– una participació més prolongada i flexible en la vida laboral. La jubilació, tal com l’enteníem, està canviant. Les noves modalitats –demorada, activa, reversible o parcial– dibuixen un escenari més flexible i adaptat a trajectòries diverses. No es tracta de treballar més per obligació, sinó de prendre decisions informades que optimitzin ingressos, benestar i llibertat personal.

La clau ja no és el rellotge vital, sinó gestionar de forma intel·ligent la transició cap a una nova etapa vital

Des d’una perspectiva col·lectiva, el repte és evident. L’envelliment de la població i la disminució de la població activa pressionen la sostenibilitat del sistema de pensions. Per a mantenir l’equilibri intergeneracional, és necessari ajustar l’edat d’accés a la jubilació i promoure fórmules que permetin treballar més temps de forma voluntària, progressiva i compatible amb el benestar. En paral·lel, la prolongació de la vida en millors condicions físiques ofereix oportunitats reals: aprofitar l’experiència del talent sènior, reforçar la productivitat i facilitar transicions vitals més graduals i menys traumàtiques.

En un context de transformació demogràfica i pressió sobre el sistema públic de pensions, posposar l’edat d’accés a la jubilació pot ser, per a moltes persones, una decisió estratègica amb efectes positius a mitjà i llarg termini. La clau ja no és el rellotge vital, sinó gestionar de forma intel·ligent la transició cap a una nova etapa vital.