Fa alguns dies, revisant uns articles escrits en el meu blog, vaig topar-me amb un titulat 5 mesures d’impacte i publicat l’any 2013. Hi afirmava que, sense inspirar-me específicament en altres autors, anava a “proposar algunes mesures que, tot i la seva relativa senzillesa, podien suposar impactes que ajudessin a generar noves dinàmiques de canvi en un entorn social que, diguem-ho amb franquesa, no explota, però que està a punt de fer-ho”.

Han transcorregut 12 anys i, en la línia del missatge recent de CaixaBank, “l’impossible és només una mica més difícil que les coses difícils”, és evident que res ha explotat, si bé en alguns aspectes estem anant clarament cap enrere. Mentre la situació política segueix estancada –encara que amb elements fins i tot més preocupants que els que vivíem el 2013–, molts han renunciat en aquests inicis d’any a proposar les seves “mesures impossibles”.

Per part meva, dir-vos que aquest 2026 m’atreveixo a suggerir les mateixes cinc mesures (a més d’una sisena addicional) que, al meu entendre, segueixen tenint els mateixos elements positius. Això és: que la seva implantació no suposa grans costos econòmics, que siguin prou rellevants per generar un impacte subjectiu notori en els nostres models mentals i que estiguin mancades d’efectes significatius en matèria econòmica, social i d’ocupació. A tall d’exemple molts recordem els mals que s’auguraven per la prohibició de fumar en els centres de treball, i quin ha estat el resultat uns anys després?

En el fons són, lamentablement, les mateixes propostes, encara que estiguin tamisades pel temps transcorregut. També estan organitzades de forma diferent d'acord amb l’extensió dels àmbits d’aplicació. D’altra banda, en cada cas incorporo una menció a la situació que la mesura pretén afrontar.

Aquest 2026 m’atreveixo a suggerir les mateixes cinc mesures que al 2013 (a més d’una sisena addicional) que segueixen tenint els mateixos elements positius

1) Situació: és una evidència que tenim la UE en un moment de revisió sobre el seu valor i la seva continuïtat. Mesura: iniciar un procés per a homogeneïtzar els períodes electorals en el conjunt de la Unió. Estic convençut que molts dels juristes que llegeixin aquesta proposta posaran el crit al cel, però no se m’acut cap altra idea que pugui suposar un canvi mental rellevant en el conjunt de la ciutadania. L’impacte sobre la imatge d’Europa (en els nostres joves fonamentalment) seria enorme, els estalvis en termes de costos serien importants al mateix temps que resoldríem els problemes que es produeixen a conseqüència dels continus processos electorals que dilaten i condicionen la presa de decisions. A més, en les circumstàncies geopolítiques actuals la mesura donaria un missatge sobre la voluntat europea d’esdevenir, de veritat, un contrapès als grans centres de poder que s’estan construint en el segle XXI. Em direu que és impossible que tots els països es posin d’acord amb aquesta mesura, encara que podria aplicar-se el concepte de dues velocitats.

2) Situació: mantenim un sector públic cada cop més sobredimensionat i que segueix patint un greu problema d’eficiència en la gestió dels recursos. Mesura: reduir en un 15% els costos de totes les administracions públiques excloent les inversions i la despesa social. Una altra mesura simple, fàcil d’implementar i que no hauria de suposar greus problemes d’execució. L’objectiu del 15% és relativament prudent, però si posem en això a tot el conjunt d’administracions i empreses públiques és ambiciós. Molts de nosaltres tenim experiència a propòsit de mesures d’aquest tipus implementades en l’àmbit de l’empresa privada. Malgrat que en un primer moment puguin semblar de difícil execució, després resulten perfectament executables. Un estalvi que bé podria dedicar-se a la gestió de polítiques socials i a les mesures següents.

3) Situació: seguim mantenint estructures i programes formatius que generen capacitats i competències que no són demandades pel mercat de treball. Mesura: incentivar la formació professional a través d’un salari social (vinculat al rendiment escolar) a oferir als estudiants amb menors nivells de renda. Tots reconeixem com a evident que tenim un sistema educatiu sobredimensionat, de forma fonamental, en la formació superior i universitària. Una mesura d’aquest tipus suposaria reduir el nombre d’alumnes que accedeixen a l’ensenyament universitari gràcies a l’increment del valor social de la formació professional. En paral·lel, la iniciativa permetria minimitzar els costos de manteniment d’un sistema sobredimensionat i poc competitiu com l’universitari de caràcter públic i reduir el nombre de titulats universitaris incapaços de trobar oportunitats laborals adequades per als seus nivells formatius.

4) Situació: comptem amb un sistema de cobertures en matèria de desocupació que no incentiva a la cerca per part de les persones desocupades. Mesura: vincular la percepció de la prestació de desocupació transcorreguts sis mesos a la realització de treballs en els àmbits social o públic. El debat sobre si l’estructura del nostre sistema de prestacions per desocupació és incentivadora o no per a la cerca d’ocupació, crec que ha perdut vigència perquè tots hem acabat reconeixent que la prestació de desocupació està consolidada com un “dret subjectiu” i que molts dels seus perceptors triguen més de sis mesos a iniciar de forma activa un procés de cerca. Una mesura perfectament factible i realitzable.

Podem vincular la percepció de la prestació de desocupació transcorreguts sis mesos a la realització de treballs en els àmbits social o públic

5) Situació: necessitem redissenyar el nostre model de vida en les grans ciutats. Mesura: habilitar un sistema de limitació d’ús dels vehicles privats similar al que ja disposen els taxis (a través de la seva matrícula) i incrementar de forma substancial les taxes municipals de circulació. Encara que potser la seva incidència real pot considerar-se reduïda, suposaria sens dubte un impacte subjectiu molt rellevant en les nostres estructures mentals. És totalment necessària si volem començar a assimilar els canvis de paradigma requerits per respondre als reptes, amb probabilitat ja imparables, que ens proposa la gestió mediambiental i la urgència d’implementar mesures concretes en tots els nivells sobre els efectes del canvi climàtic.

6) Situació: el nostre nivell de coneixement i ús d’altres idiomes és molt millorable. Mesura: establir mecanismes dirigits a generar l’obligatorietat que totes les sèries i pel·lícules s’exhibeixin en televisió en versió original subtitulada. És possible que això impliqui algun tipus de reestructuració en un sector com el dels actors de doblatge, però en tot cas seria un mal menor (noti's que la proposta contempla només que es vagi a dur a terme en els entorns televisius, amb el que fins i tot de forma indirecta podria arribar a beneficiar al sector del cinema). Sobre l’impacte mediàtic de la mesura no fa falta comentar res més, veritat? I quant a la necessitat de millorar el coneixement d’idiomes de tots nosaltres, poc cal dir. D’altra banda, no som capaços de visualitzar, encara, l’impacte que la IA i els sistemes de traducció automàtica tindran en les nostres vides, encara que és indiscutible que el coneixement d’idiomes és un actiu cultural que hauríem d’intentar mantenir i consolidar.

Podria seguir proposant altres iniciatives d’aquest tipus, és indubtable que algunes són de més fàcil aplicació que altres. No m’enganyo, algunes són de difícil posada en pràctica no per les mesures en si mateixes sinó perquè al marge de topar amb els nostres models mentals i culturals s’enfronten a interessos de determinats col·lectius amb influència social. Però, podem seguir sense intentar encarar aquestes o altres mesures similars?