Aquest estiu, la regió mediterrània ha estat escenari d'una onada d'incendis forestals sense precedents en la història recent. Des dels exuberants turons del sud de Turquia fins a les muntanyes costaneres de Síria i Grècia, passant per la solejada campinya francesa i vastes zones d'Espanya, el foc ha arrasat extensions de terra de manera alarmant. La magnitud i velocitat d'aquesta devastació no es poden atribuir únicament a l'atzar o a condicions climàtiques excepcionals. Són la conseqüència directa i innegable d'un planeta el clima del qual està canviant de forma accelerada i perillosa.

Davant aquest context, la pròxima Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP30), que se celebra entre el 10 i el 21 de novembre a la ciutat brasilera de Belém, representa una oportunitat crucial per revisar i corregir els errors dels Acords de París, així com de les conferències posteriors celebrades als Emirats Àrabs Units i Azerbaidjan.

El canvi climàtic ja no és una amenaça futura, sinó una realitat present. Els desastres climàtics i la degradació ecològica estan afectant greument les perspectives econòmiques i sobrecarregant les finances de nombrosos països mediterranis. En l'última dècada, els fenòmens meteorològics extrems han costat a l'economia mundial més de 2 bilions de dòlars, posant en risc vides, mitjans de subsistència i l'estabilitat d'empreses i economies a tot el planeta. La magnitud del desafiament és enorme, ja que indústries senceres, cadenes de subministrament i sistemes energètics requeriran inversions massives, innovació audaç i una col·laboració efectiva a tots els nivells.

Les economies mediterrànies més vulnerables han sofert pèrdues equivalents a prop del 20% del seu PIB conjunt com a conseqüència directa de les crisis climàtiques. Aquestes pèrdues abasten desastres sobtats, com inundacions, terratrèmols, incendis i sequeres, i processos de deteriorament progressiu, com la desertificació i l'erosió costanera.

En la darrera dècada, els fenòmens meteorològics extrems han costat a l'economia mundial més de 2 bilions de dòlars

Les dades dibuixen un panorama preocupant per als recursos hídrics a la regió mediterrània, actualment considerada la zona amb més estrès hídric del món. Aquesta escassetat d'aigua, intensificada pel canvi climàtic, podria tenir un impacte significatiu en el creixement econòmic regional, amb projeccions que estimen una disminució del PIB d'entre el 6% i el 14% per a l'any 2050. A més, la regió afronta riscos creixents derivats de l'augment del nivell del mar. Prop d'una quarta part del PIB costaner i una cinquena part de les zones urbanes costaneres són altament vulnerables a aquests canvis, cosa que posa en perill infraestructures clau i comunitats senceres.

Davant aquest escenari de múltiples incerteses, és probable que el canvi climàtic debiliti els sistemes alimentaris regionals i redueixi la productivitat agrícola nacional. Això agreujaria la inseguretat alimentària i obligaria moltes comunitats a dependre cada cop més de les importacions d'aliments, subjectes a fluctuacions tant en preus com en disponibilitat.

La conca mediterrània s'ha consolidat com una de les regions més vulnerables del planeta davant els impactes de l'escalfament global. Ja ha experimentat un augment de temperatura superior a 1,5 °C respecte als nivells preindustrials -una xifra que supera la mitjana mundial- i s'està escalfant un 20% més ràpid que la resta del planeta. Aquest increment tèrmic ha desencadenat onades de calor més prolongades i intenses, una notable reducció de les precipitacions, sequeres persistents i una disminució crítica de la humitat del sòl. Aquestes condicions creen l'entorn perfecte per a la propagació descontrolada d'incendis forestals.

Les conseqüències econòmiques són alarmants. El turisme, que representa una part essencial del PIB en països com Grècia, Itàlia i Turquia, es veu greument afectat a mesura que els viatgers eviten les zones devastades pel foc. L'agricultura, ja debilitada per l'escassetat d'aigua, perd encara més terreny conforme les terres cultivables es converteixen en cendres. I els efectes a llarg termini sobre la salut de les poblacions exposades al fum i a la calor són igualment preocupants: l'augment de malalties respiratòries, cops de calor i altres emergències mèdiques s'ha convertit en una constant a tota la regió.

La conca mediterrània s'ha consolidat com una de les regions més vulnerables del planeta davant els impactes del calfament global

Els països mediterranis han de reconèixer la magnitud de l'amenaça climàtica i actuar amb urgència. És imperatiu que els governs inverteixin en infraestructures resilients, programes d'adaptació i estratègies eficaces de gestió territorial. Així mateix, han de desenvolupar sistemes nacionals d'alerta primerenca davant el creixent risc d'incendis i inundacions, integrant tecnologies com dades satel·litàries, sensors terrestres i xarxes de comunicació capaces d'assolir fins i tot les comunitats més remotes.

La planificació urbana requereix una reforma profunda. Els codis de construcció s'han d'actualitzar per reflectir les noves realitats climàtiques, especialment en zones vulnerables. Els serveis d'emergència necessiten més finançament, capacitació especialitzada, equipament adequat i accés a tecnologies de vigilància d'última generació. A més, s'han d'impulsar campanyes de conscienciació pública i plans de preparació davant d'emergències. L'adaptació climàtica no pot continuar sent una política secundària: ha d'ocupar un lloc central en les estratègies nacionals de seguretat i desenvolupament.

Tanmateix, la responsabilitat d'afrontar aquesta crisi no pot recaure únicament en els països mediterranis. El canvi climàtic no reconeix fronteres, cultures ni religions. És un desafiament global que exigeix una resposta global. La comunitat internacional ha de donar suport a les regions més afectades, no només amb gestos de solidaritat, sinó també amb recursos concrets, transferència de tecnologia i mecanismes de coordinació eficaços.

Les organitzacions internacionals han d'establir unitats de desplegament ràpid, específicament capacitades per respondre a desastres relacionats amb el canvi climàtic. Així mateix, les universitats i centres de recerca han de col·laborar en l'àmbit transfronterer per desenvolupar models més precisos de predicció d'incendis i eines eficaces per a la gestió de sequeres.

La cooperació climàtica no és un acte de caritat, és una inversió estratègica, és autopreservació

Les nacions més riques, especialment les del Nord Global, tenen una responsabilitat moral de liderar aquest esforç. Històricament, han estat les principals emissores de gasos d'efecte hivernacle. Les seves indústries, economies i estils de vida han contribuït directament a les condicions que avui consumeixen el Mediterrani en flames. La justícia exigeix que ajudin a assumir el cost de l'adaptació, la mitigació i la recuperació.

El suport financer és essencial. Molts països mediterranis ja afronten greus desafiaments econòmics, com el deute i la inflació. Per això, necessiten subvencions, no préstecs. Requereixen accés àgil a fons climàtics internacionals, sense traves burocràtiques ni obstacles polítics que endarrereixin l'ajuda urgent. A més, les potències globals han de facilitar la transferència de tecnologia verda, incloses solucions d'energia renovable, que permetin a aquests països reduir les seves emissions i enfortir la seva resiliència davant futures crisis.

Les pertorbacions climàtiques i naturals ja són una realitat econòmica, no una amenaça distant. Són senyals clars que no podem seguir pel camí de la inacció, la demora i la negació. Sense una acció immediata i coordinada, tant en l'àmbit regional com global, el cost serà cada cop més gran. La cooperació climàtica no és un acte de caritat, és una inversió estratègica, és autopreservació.