Prenc el títol de la sessió que va organitzar el Cercle d’Economia fa poques setmanes, just abans de Nadal, dins del cicle “La immigració als països avançats: problema o solució”. A l’auditori no hi havia ni mitja entrada, 60 o 70 persones a molt estirar, però cap primera espasa. Em va costar reconèixer directius, empresaris i prohoms rellevants, malgrat tractar-hi un tema “decisiu, importantíssim, de vida o mort com a col·lectivitat” i que “hauria de ser la gran prioritat del Govern de la Generalitat”, en paraules del president Jordi Pujol, que hi va fer acte de presència acompanyat del seu fill Josep. Comparteixo la preocupació del president, tot i que amb matisos. La poca assistència contrasta amb la gran concentració de PIB català que dos dies abans omplia el Liceu en el concert de Nadal de la Fundació La Caixa per escoltar-hi peces de Mozart. 

El debat del Cercle va ser protagonitzat pel conseller de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, Carles Campuzano, i pel director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve. Detallaré tot seguit alguns dels principals fets i dades relatats per Esteve, i els principals reptes i reflexions polítiques que va apuntar Campuzano, segons el meu parer:

Les dades

 - La Catalunya dels 8 milions es va assolir l’octubre de 2023, abans del que estava previst per l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), que calculava arribar-hi cap a finals de la dècada.

- L'acceleració d'aquesta fita poblacional s'explica més per l'arribada de nova població immigrant que no pas pel creixement natural (relació entre defuncions i naixements), que és negatiu. Es calcula que el 2023 van arribar a Catalunya 120.000 persones estrangeres.

- El creixement natural negatiu anirà eixamplant-se en els 40 anys vinents fins que hagin desaparegut tots els baby-boomers. L’única raó per la qual podem seguir creixent com a població és gràcies a la immigració internacional.

- El pes relatiu de la immigració entre la població jove (d’entre 20 i 40 anys) és més elevat que en cap altre moment de la història. El percentatge de naixements de mares estrangeres sobre el total de naixements també està creixent. Avui un de cada tres naixements és de mare estrangera; el 2007 era un de cada cinc, el 20%. 

- La taxa de fecunditat és una mica més alta, però no excessivament. Les mares immigrants només tenen 0,2 fills més, sobre una taxa que és d'1,17.

- La immigració de les dues darreres dècades procedeix especialment d’Amèrica Llatina, més de 400.000 persones, però la foto de la immigració és molt diversa i complexa en tots els sentits (en origen, en accés a la nacionalitat i en l'estructura per edats). 

- Estan formats i venen a treballar. Els homes d’entre 30 i 39 anys tenen estudis secundaris o més; en alguns casos, com Veneçuela, amb un nivell d'instrucció més alt que els autòctons. La taxa d’ocupació és molt semblant, del 56%. En el cas del Marroc, Pakistan i l’Àfrica subsahariana, els estudis són inferiors i la taxa d’ocupació també perquè hi ha molta immigració familiar, on el rol de la dona és el de mestressa de casa. 

[Hi afegeixo: els estrangers presenten una taxa d’activitat, que és el percentatge de població que treballa o busca treball sobre la població total, molt més alta que els nacionals: el 69,3%, en relació amb el 56,4%, segons un recent estudi de CaixaBank Research. Tal com diu Chema Zamarro, els estrangers treballen més que els espanyols] 

- No hi ha signes que la situació remeti. L’Institut Nacional d'Estadística (INE) preveu un saldo net de 500.000 persones cada any durant la pròxima dècada, amb una població que creixerà en cinc milions. D’aquests, entre un 25% i 30% residiran a Catalunya, amb la qual cosa en deu anys Catalunya rondarà els 9 milions. 

Reptes i reflexions polítiques

- Demogràfic. Serem més i més vells per la combinació de l’envelliment dels baby-boomers i l’augment de l’esperança de vida.

- Pobresa. Malgrat el creixement econòmic i que batem rècords d’ocupació (mai hi havia hagut tanta gent treballant a Catalunya i al conjunt d’Espanya), la pobresa no s’acaba d’erradicar. És especialment significativa entre els infants i entre la població d’origen immigrant.

- La tardana emancipació dels joves podria explicar la baixa taxa de fecunditat del país. El 50% dels joves de 30 anys viuen amb els pares. Hi ha falles en les polítiques en aquest sentit: Espanya és l’únic país d'Europa occidental que no té una prestació universal per a la criança de fills. Afecta tant la fecunditat com a la pobresa.

 - La immigració està transformant la realitat de Catalunya i això genera una enorme pressió sobre els serveis públics (educació, sanitat, transport públic o habitatge). 

- Catalunya no podrà mantenir el model de reproducció que va oferir els anys 60 (amb la meitat de la població que hi vivia nascuda a fora), si no pot garantir un model de benestar, prosperitat i de mobilitat social ascendent.

- Catalunya no té els instruments per gestionar la immigració, no només els vinculats a la política d’immigració, tampoc l’accés a la nacionalitat, on el coneixement del català (deure) s'ha de tenir en compte.

- El creixement de la immigració durant els darrers 20 anys no ha anat acompanyat per part de l’Estat de la gestió efectiva dels fluxos migratoris. El creixement de la població ha tingut una explicació a través d'immigració irregular, no a través dels mecanismes legals vinculats al mercat de treball. Per exemple, no es gestiona la contractació en origen, en funció de les necessitats del mercat de treball.

- Les feines vinculades al sector de l’atenció i la cura de les persones grans continuaran necessitant immigrants; no hi ha autòctons que s’hi vulguin dedicar. Així mateix, és necessari augmentar els salaris d’aquest sector i que convergeixin amb els dels sanitaris per incentivar-ne l'ocupabilitat.

Conclusions personals. Necessitem els immigrants. Estan formats i venen a treballar. La història de la humanitat és fruit dels processos migratoris. La immigració és una riquesa. La nació més poderosa i més pròspera del món, Estats Units, està feta a base d’immigrants. Ens cal -això sí- més inversió en polítiques socials i, per tant, més recursos per finançar tots els serveis públics, en mans de les comunitats autònomes. El creixement de la població (immigrada o no) no ha anat acompanyat del finançament necessari per fer front a les tensions que genera sobre els serveis públics. És prioritari un nou model de finançament autonòmic.