Fa unes setmanes escrivia en aquestes mateixes pàgines que Catalunya necessita una política migratòria diferent i pròpia (o amb capacitat per exercir una influència significativa). No perquè la immigració no sigui necessària —ho és— sinó perquè reduir tota la política demogràfica a incorporar més població és una simplificació que acaba amagant els veritables problemes estructurals del país.

Un recent informe d'EsadeEcPol sobre les transferències intergeneracionals i el repte demogràfic aporta ara una base quantitativa molt sòlida que reforça aquesta idea. El treball analitza com evolucionarà la sostenibilitat de l'estat del benestar espanyol fins al 2050 sota diferents escenaris demogràfics, educatius i migratoris. I les seves conclusions són molt més matisades del que sovint es transmet des del debat públic institucionalitzat.

L'envelliment és un dels grans reptes econòmics de les pròximes dècades. Les generacions del baby-boom es jubilen, augmenta l'esperança de vida i disminueix el pes de la població en edat de treballar. Tot això implica una pressió sense precedents sobre pensions, sanitat i serveis socials, en els vint-i-cinc anys vinents. I això sense considerar altres necessitats insuficientment ateses que cada dia es fan més evidents (p. ex.: habitatge, defensa). Davant aquesta realitat, sovint s'afirma que la immigració és la solució. És cert que una població més nombrosa en edat laboral contribueix a finançar el sistema. Però l'informe d'Esade mostra també els límits d'aquest argument.

Els seus exercicis de simulació són especialment reveladors. En un escenari sense immigració, el deteriorament del saldo fiscal provocat per l'envelliment seria molt sever, el 2050 s’hauria reduït la població espanyola en 5 milions de persones i s’arribaria a un dèficit públic anual totalment insostenible del 8,5% del PIB. En un altre escenari amb un flux migratori equivalent a la mitjana registrada entre 2000 i 2024 —uns 330.000 immigrants nets anuals— aquest deteriorament fiscal es redueix aproximadament en 1,7 punts del PIB (arribaria a un 6,8% del PIB) i la població augmentaria en 5,6 milions. És una contribució important, però tampoc resol el problema.

El factor que més condiciona el saldo fiscal individual no és l'origen de la persona sinó el seu nivell educatiu i, per extensió, la seva productivitat

Tanmateix, quan els autors simulen un escenari amb una immigració molt superior —550.000 persones anuals, equivalent als extraordinaris fluxos registrats entre 2021 i 2024— la millora addicional és sorprenentment modesta: només set dècimes més de PIB, el dèficit públic del 2050 se situa en un 6,1% del PIB amb una població 10 milions superior a l’actual.

La conclusió és clara: multiplicar els fluxos migratoris produeix rendiments decreixents sobre la sostenibilitat fiscal. Això és degut a la composició educativa de la població nascuda a l'estranger addicional, que presenta una proporció més gran de persones amb estudis no superiors que la població nativa i, en conseqüència, perfils fiscals amb menor capacitat contributiva. Sota el supòsit que els nous immigrants presentin un perfil educatiu similar a l'observat actualment, l'efecte positiu d'una estructura d'edats favorable queda contrarestat en bona mesura per dues forces: el menor saldo fiscal per càpita associat al seu nivell educatiu i el cost fiscal que suposa durant els anys de criança l'afegit de població infantil que arribaria amb els fluxos migratoris. La immigració ajuda, però no pot compensar, ni de bon tros, l'impacte de l'envelliment.

L'informe mostra que el factor que més condiciona el saldo fiscal individual no és l'origen de la persona sinó el seu nivell educatiu i, per extensió, la seva productivitat, que, a la fi, és la qüestió clau. Entre els 30 i els 54 anys (els trams d’edat més productius), una persona amb estudis superiors aporta, de mitjana, gairebé 16.000 euros anuals més del que rep en serveis i prestacions públiques. Aquesta aportació és de poc més de 6.000 euros entre les persones amb estudis secundaris postobligatoris i cau fins als 2.500 euros entre aquelles que no superen l'ESO. És una diferència enorme.

Això indica que una de les principals forces que compensarien parcialment l'envelliment seria l'augment del nivell educatiu de les noves incorporacions migratòries i les noves generacions (en gran part, filles d’immigrants) que seria la base necessària per impulsar la productivitat del país. Aquesta seria una component necessària però no suficient.

La pregunta fonamental no és quants immigrants necessitem, sinó quin país volem construir perquè la seva aportació millori el nostre estat del benestar

Els autors, orientats al problema de la sostenibilitat fiscal derivat de l’envelliment, acaben proposant mesures que se centren en el sistema de pensions: incrementar l'ocupació entre els treballadors de més edat (els compresos entre 55 i 64 anys que treballen en menor proporció que la mitjana de la UE i a molta distància de països com Suècia o Alemanya), adaptar gradualment l'edat efectiva de jubilació a l'augment de l'esperança de vida i reformar el sistema de pensions per reforçar-ne la sostenibilitat actuarial. En cap moment presenten la immigració com la gran solució.

Fa mesos també escrivia que el futur Estat del benestar no depèn només de tenir més contribuents, sinó sobretot de tenir contribuents més productius. Aquesta és la diferència entre afrontar el problema estructural o limitar-se a ajornar-lo.

Catalunya necessita immigració. La seva demografia ho fa inevitable. Però també necessita una economia capaç de generar ocupacions de més valor afegit, salaris més elevats i empreses més competitives. Necessita millorar el seu sistema educatiu, reforçar la formació professional, impulsar la innovació i augmentar la productivitat. En definitiva, necessita un model econòmic diferent.

La política migratòria hauria de ser una conseqüència d'aquest model de país, no un substitut de les reformes que continuem ajornant. Perquè la pregunta fonamental no és quants immigrants necessitem, sinó quin país volem construir perquè la seva aportació —i la de tota la població— sigui la necessària per sostenir -i millorar- el nostre estat del benestar.