En moltes de les reunions a què assisteixo solen sortir de forma recurrent algunes preguntes clàssiques: les pensions estan assegurades? L’estat del benestar pot resistir el procés d’envelliment en què ens trobem? La immigració és part de la solució o és un problema? Intentaré aportar algunes informacions i reflexions al respecte.

En els 25 anys vinents, Espanya (i Catalunya) s’enfrontarà a una pressió formidable en les necessitats de despesa pública a conseqüència del procés d’envelliment que obligarà a augmentar fins a nivells ara inimaginables la despesa en pensions, sanitat o en cures de llarga durada (cost de l’envelliment). Segons l’INE, la relació entre la població en edat de treballar (18 a 66 anys) i la de majors de 67 anys disminuirà de 3,6 el 2024, a 2,1 el 2050, fins i tot considerant una immigració neta anual de prop de 300.000 persones. Segons l’OCDE, l’Estat espanyol serà on més creixerà la proporció de jubilats per treballadors els trenta anys vinents, darrere de Corea. L’AIREF, organisme independent estatal vigilant de la sostenibilitat dels comptes públics, ha estimat en un recent informe1 que el cost públic anual de l’envelliment passaria del 20,3% del PIB el 2023 al 25,5% el 2050.

Però no només això. La pressió sobre els comptes públics vindrà des de molts altres angles: les noves exigències en matèria de defensa imposades pel nou entorn geopolític2, les necessitats d’inversió pública derivades de la ineludible adaptació al canvi climàtic i la transició energètica, el dèficit d’habitatge públic o protegit i no hem d’oblidar la progressiva i necessària reducció de l’excessiu endeutament públic3 a la que ens hi obliga Brussel·les (i si no ho fa, ho faran de manera més contundent els mercats financers a la primera crisi que es presenti). Tot això posarà molta més pressió a l’olla.

El repte és majúscul. Espanya és un dels països de l’OCDE més exposats a l’envelliment, al canvi climàtic, més endarrerits en la modernització de la defensa, amb un estrès social creixent i més endeutats.  I cal fer front a tot plegat.

El creixement és necessari. La qüestió és el quant i el com. Quin creixement es necessita per suportar totes les necessitats futures

A tota aquesta pressió només es pot respondre de tres possibles maneres: reduint la despesa pública (que ineludiblement afectaria l’estat del benestar), augmentant la pressió fiscal (impostos i contribucions) o adoptant les reformes que permetin a l’economia un ritme de creixement que generi els ingressos fiscals necessaris per compensar l’augment de despesa. Les tres alternatives són compatibles només fins a un cert punt, i, amb molta probabilitat, el futur serà una combinació de les tres. Ara bé, l’alternativa menys dolorosa és la darrera: un creixement de l’activitat econòmica que generi ingressos suficients i minimitzi els costos, i per descomptat, sigui sostenible des d’un punt de vista ambiental. Per aquest motiu, és sobre aquesta que veritablement cal aprofundir.

El creixement és necessari, no és un caprici. La qüestió és el quant i el com. Quin creixement necessari es necessita per suportar totes aquestes necessitats futures i quina és la manera d’assolir-ho. En aquest article ens referirem més al quant i deixarem per un posterior el com.

Pel que fa al creixement necessari, el document de l’AIREF també ens ajuda. A partir dels seus escenaris de sensibilitat es pot deduir que la taxa mínima de creixement del PIB que podria fer sostenible l’estat del benestar i compatible amb un camí de retorn a un saldo fiscal i deute públic més ajustats, estaria al voltant del 2% sostingut durant tot el període crític, aproximadament fins ben avançat el 2050. És a dir durant vint-i-cinc anys o més. Fins i tot, és possible que es necessitin algunes dècimes més, per què l’AIREF no contempla les necessitats derivades del dèficit d’habitatge ni queda clar si inclou o no les despeses addicionals de defensa i/o de la transició energètica.

Algú podria dir que amb creixements com el previst aquest any 2025 (2,9%) no cal amoïnar-se. El problema és que el creixement d’aquests darrers anys està impulsat per molts vents favorables que comencen a minvar i que tard o d’hora desapareixeran (la recuperació posterior a la pandèmia, la del turisme, els fons europeus del Pla de Recuperació, un comportament expansiu del sector públic i, fins a l’any passat, del sector exterior, baixades dels tipus d’interès entre la segona meitat del 2024 i principis d’aquest any i una immigració atreta per tots aquests factors). Tots ells, excepte els fons europeus que es perllongaran durant el 2026 i la immigració que té una inèrcia potent, estan mostrant ja signes de debilitat o s’han exhaurit.

La qüestió és si els patrons de la nau saben o volen virar-la a temps i què s’ha de fer per moure el timó

Els organismes independents (AIREF, OCDE4, CaixaBank Research5) situen el creixement potencial de l’economia espanyola a llarg termini6 en l’1,2%-1,3% anual. Molt per sota del necessari i de l’actual, com veiem. La raó d’un nivell tan baix, segons aquestes institucions, cal buscar-la, tot i l’important creixement migratori, en una inevitable reducció o estancament de la població en edat laboral en els decennis vinents, combinat amb un augment de la població inactiva, com ha succeït al Japó des dels anys 90 i comença a passar en altres països. Certament, no hi ha gaires casos en què un retrocés estructural de la població en edat de treballar pugui fer-se compatible amb creixements significatius duradors.

Ara bé, aquestes projeccions només indiquen tendències. No són prediccions ni estan predeterminades. La seva finalitat és precisament advertir del rumb que s’està prenent. La qüestió és si els patrons de la nau saben/volen virar-la a temps i què s’ha de fer per moure el timó. Però això ja forma part d’un altre article.

Notes al peu:
1. AIREF, “Opinión sobre la sostenibilidad de las Administraciones Públicas a largo plazo: Demografía y cambio climático”, març-2025.
2. Segons el compromís adoptat per l’OTAN cal passar d’una despesa en defensa de l'1,2% del PIB el 2024, al 2% aquest mateix any 2025, i al 3,5% el 2035 (ampliable en un 1,5% addicional en infraestructures necessàries).
3. Segons el BdE, al tercer trimestre del 2025, del 103,2% del PIB. Al respecte també cal tenir en compte un previsible encariment futur dels interessos del deute atès el baix cost actual.
4. OECD. “2024 Ageing Report Underlying Assumptions & Projection Methodologies”. ISSN 2443-8014 (en línia). Novembre 2023.
5. CaixaBank Research. Oriol Carreras. “El creixement potencial del PIB d’Espanya a mitjà termini”. Abril-2024
6. La que permet un creixement estable i perllongat de l’economia de manera sostinguda en absència de xocs si s’utilitza tota la capacitat productiva sense generar desequilibris inflacionaris o deflacionaris, o de la balança per compte corrent.