La presentació, al Col·legi d'Economistes de Catalunya, per part d’un grup d’economistes entre els quals figura qui subscriu, del document Una política migratòria útil per una transformació econòmica i social: Bases per a una política migratòria pròpia de Catalunya, ha contribuït a obrir un debat que el país ha ajornat massa temps. En una societat on més de la quarta part de la població ha nascut a l'estranger, la qüestió ja no és si Catalunya necessita immigració —la resposta és clarament afirmativa— sinó com ha de governar aquest fenomen perquè reforci la prosperitat, la cohesió social i el projecte col·lectiu del país.

La immigració s'ha convertit en un dels principals temes del debat públic europeu. També a Catalunya. Malauradament, aquest debat sovint es planteja en termes excessivament simples: d'una banda, els qui la presenten com un problema que cal reduir; de l'altra, els qui tendeixen a considerar que qualsevol qüestionament de les polítiques actuals amaga una actitud contrària a la immigració. Aquesta polarització impedeix abordar la qüestió fonamental: Catalunya necessita immigració, però sobretot necessita governar-la millor.

La realitat demogràfica és incontestable. Catalunya és una societat en procés d’envelliment, amb una fecunditat molt inferior al nivell de reemplaçament i una esperança de vida creixent. Sense aportacions migratòries, la població en edat de treballar disminuirà i serà cada vegada més difícil sostenir el nostre sistema productiu, els serveis públics i l'estat del benestar. La immigració no és, doncs, una opció ideològica, sinó una necessitat estructural.

Ara bé, necessitat no significa absència de governança. Durant les dues darreres dècades, Catalunya ha registrat una de les taxes de migració neta més elevades de la UE. Tanmateix, el nivell formatiu de la majoria dels migrants és dels més baixos de l’espai geogràfic europeu i inferior al de la població autòctona i, al mateix temps, el 39% de les empreses catalanes (màxim de la sèrie històrica) diuen que la manca de personal format limita la marxa del seu negoci, i de forma molt notòria entre els mateixos sectors més beneficiats pel flux migratori (hostaleria i construcció) on figura com la primera causa limitant del negoci. Alhora, aquests alts nivells de fluxos migratoris conviuen en un context en què les taxes d’atur espanyoles són les més altes de la UE i on la immigració no nascuda a la UE presenta un atur 5,3 punts més alt que el de la població autòctona1 i que, a més, gran part dels que presenten un nivell formatiu elevat treballen per sota de la seva qualificació, com també li passa a una part (menor, però) de la població autòctona. Tot això evidencia un molt deficient encaix amb les necessitats del mercat de treball.

Catalunya necessita immigració, però sobretot necessita governar-la millor

Aquest desajust està estretament relacionat amb el model productiu. Una part significativa del creixement de l'ocupació migrant s'ha concentrat en activitats de baixa productivitat i salaris reduïts, que absorbeixen mà d'obra abundant, però ofereixen poques oportunitats de progrés individual. El 51% està empleada en ocupacions elementals, i el 23% en serveis de restauració, personals o de vendes, contra un 28% i 29%, respectivament, dels de nacionalitat espanyola2. La immigració acaba alimentant els segments de l’economia amb treball més precari i mal retribuït, quan hauria de contribuir a reforçar els sectors de més valor afegit i a impulsar el creixement de la productivitat.

El debat tampoc no es pot limitar al mercat de treball. Una política migratòria també ha de ser una política de cohesió social. Les dificultats d'integració educativa (taxes d’abandonament escolar tres vegades superiors), les elevades taxes de pobresa (la població no comunitària multiplica per quatre les de la població autòctona), la segregació residencial o la persistència de diferències en els resultats escolars (les diferències de rendiment escolar signifiquen 1,5 cursos de retard) o, fins i tot, la molt preocupant perpetuació dels patrons laborals en la segona generació (els fills ja nascuts o educats aquí), mostren que la integració no es produeix automàticament. Integrar no és només garantir drets; és també crear les condicions perquè tots els ciutadans comparteixin oportunitats, responsabilitats i un mateix espai de convivència.

En el cas català hi ha, a més, un factor específic que no existeix en la majoria de les societats europees: la preservació d'una llengua pròpia que és alhora l'eix vertebrador de la cohesió nacional. La llengua catalana no és un element accessori de les polítiques d'acollida, sinó el principal instrument perquè persones d'orígens molt diversos puguin construir un sentiment de pertinença compartit. Sense una política lingüística ambiciosa, la diversitat corre el risc de convertir-se en fragmentació.

A més, qualsevol política migratòria pròpia requereix també un marc de finançament adequat. L'actual sistema de finançament autonòmic no incorpora de manera suficient l'impacte que tenen els forts creixements demogràfics sobre els serveis públics, l’habitatge, les infraestructures i les polítiques d'integració. Aquesta desconnexió genera una pressió creixent sobre els recursos de la Generalitat i dels governs locals, i impedeix que l'increment de població vagi acompanyat de les inversions necessàries per garantir la cohesió social i la qualitat dels serveis. Una política migratòria eficaç és un element més que reforça la necessitat d’un sistema de finançament que permeti gestionar adequadament els seus costos i les seves oportunitats.

La immigració pot continuar sent una de les grans fortaleses del país, però només si es governa amb criteris de cohesió, prosperitat i visió de futur

Per tot això, Catalunya necessita disposar d'una política migratòria diferent i pròpia. No per aixecar fronteres ni per negar la necessitat de la immigració, sinó per poder orientar els fluxos d'acord amb les necessitats del seu mercat de treball, reforçar les polítiques d'acollida i integració, combatre la precarietat laboral, preservar la llengua catalana i aplicar els recursos públics que genera, i que no li són assignats pel sistema de finançament, per adaptar-se a una realitat demogràfica profundament transformada. Altres societats plurinacionals, com Austràlia, Canadà o Suïssa disposen d'instruments que permeten la participació activa dels seus territoris. Catalunya també hauria de poder assumir aquesta responsabilitat.

El veritable debat no és si volem més o menys immigració. El debat és si volem gestionar el  canvi demogràfic i social més important de la nostra història recent i si volem construir una política migratòria adaptada als interessos i a les necessitats de Catalunya. La immigració pot continuar sent una de les grans fortaleses del país, però només si deixa de ser un fenomen que simplement s'administra i passa a ser una realitat que es governa amb criteris de cohesió, prosperitat i visió de futur.

1. Dades referides al 2025 per la població d’entre 25-54 anys (plena edat ocupacional). Font: EUROSTAT.
2. Dades del SEPE, Ministerio de Trabajo e Inclusión Social.  “Informe del mercado de trabajo de las Personas extranjeras . Datos 2025”