Si algú vol resoldre un problema greu que pateix, de la mena que sigui, el més lògic –i vull pensar que habitual– és acudir a les persones que en saben. Si em trenco un braç, vaig al traumatòleg. El govern espanyol ha trigat set anys a entendre-ho amb un dels principals problemes que pateix la nostra societat, l’accés a l’habitatge, i altres governs encara no ho entenen i intenten resoldre una malaltia greu amb calmants, que només alleugen el dolor una estona i no van a l’origen de la malaltia.

La ministra espanyola d’Habitatge, Isabel Rodríguez, va presentar la setmana passada bona part del que serà el nou Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030, que el Consell de Ministres preveu aprovar abans de final d’any. A la presentació van assistir-hi representants del sector immobiliari i de la construcció, perquè, aquest cop sí, el govern espanyol els ha escoltat i ha incorporat mesures que reclamen de temps ençà.

El sector fa anys que apunta que el principal problema d’accés a l’habitatge és la manca d’oferta, i el segon, algunes regulacions intervencionistes, com per exemple l’obligació de dedicar un 30% dels pisos que es construeixen o es rehabiliten a protecció oficial. Malgrat aquest diagnòstic, avalat per les dades de visats per a la construcció, que després de l’esclat de la bombolla immobiliària i financera, el 2008, van congelar-se, i els estudis que xifren la manca d’habitatge i les llargues cues per aconseguir un pis de lloguer, els governs han mirat cap a una altra banda.

Dues xifres recents que parlen per si mateixes: Espanya acumula un dèficit de 765.000 habitatges només en els últims quatre anys, que a Catalunya és de 125.000, i que seguirà creixent perquè el ritme d’increment de la demanda –noves famílies, joves que s’emancipen, etc.– és més alt que el de l’oferta. Cada anunci de lloguer que surt a Barcelona rep 95 contactes de mitjana, i hi ha alguns municipis de l’àrea metropolitana on la xifra ja està per sobre de 100.

El govern espanyol ha trigat set anys a entendre que si vol resoldre un dels grans problemes de la nostra societat, l’accés a l’habitatge, necessita el sector privat

Fins fa poc, la majoria de mesures no eren efectives. El topall als lloguers a les zones tensionades ha frenat les pujades i, de fet, el preu està baixant. Per això, els seus promotors i defensors es feliciten perquè ha funcionat, però no és així, perquè ha restringit l’oferta fins al punt que, com dèiem, un centenar de famílies hagin de barallar-se per cada lloguer. Insostenible. De fet, el sector denuncia que ja no treu pisos a lloguer perquè sap que en una hora estaran saturats de trucades, i acaben assignant el pis a gent propera, que potser no és qui més el necessita.

Les mesures anunciades fa uns mesos per Salvador Illa ja suposaven un canvi, perquè tot i defensar la intervenció del mercat, amb mesures com els comentats topalls al lloguer, ataca el principal problema, que és la manca d’oferta. La xifra, però, 50.000 habitatges fins al 2030, sembla insuficient atès que les necessitats acumulades ja gairebé tripliquen aquesta xifra i que creixeran any a any.

El Pla Estatal està ben enfocat, segons admeten des del sector, perquè posa èmfasi en l’increment del parc d’habitatges: dos dels seus cinc grans objectius són produir més pisos protegits i rehabilitar el parc existent. La resta va a facilitar l’accés dels joves i les famílies, i també actuacions en les zones tensionades, però amb el focus també en incrementar l’oferta. El 40% dels 7.000 milions que es destinaran en total al pla aniran a construir habitatges de protecció, és a dir, 2.800 milions, mentre que el 30% anirà a rehabilitar, amb l’objectiu, entre d’altres, que pisos buits rehabilitats vagin a lloguer assequible.

La direcció és la correcta, la inversió, molt millorable, i el moment, tard. Però cada dia que passi és un dia perdut, i quan abans comencem, atès que fer pisos no és precisament ràpid, abans ens acostarem a la solució del problema. Cal també rapidesa en l’execució, minimitzar la burocràcia i acurtar tràmits, i consistència en les polítiques, que el govern les apliqui amb convenciment, amb els recursos que calguin, i que no s’interrompin amb cada canvi de govern o de ministre.

Cal rapidesa en l’execució dels plans d'habitatge, minimitzar la burocràcia, acurtar tràmits i consistència en les polítiques

El problema és greu, i cada dia coneixem una nova estadística que ho corrobora. No podem actuar amb dubtes o fer una passa endavant i dues enrere. El sector ho té clar, i vol aportar-hi el seu coneixement i experiència. Per això, a ON ECONOMIA hi parlarem aquesta setmana en un nou FOCUS ON, amb protagonistes del món immobiliari, de la construcció i també del Govern. Perquè la manca d’habitatge és un problema greu al qual cal buscar solucions.