Vaig escriure en un article previ que no podem ni hem de descartar l’escenari següent: som al 2030 i convivim amb una xifra aproximada de 2,5 milions de persones –representativa d’un 12% de la població activa– considerades com “no ocupables” (per cert, un terme que no forma part de l’argot emprat pels especialistes) i un mateix nombre d’oportunitats laborals –llocs de treball– sense cobrir. En cas de produir-se, es tractaria d’una paradoxa que ni tan sols una gestió apropiada i intel·ligent del fenomen migratori seria capaç d’esmorteir.

Si considerem aquest escenari com a plausible, hem de prendre consciència dels impactes que generarà en termes de desigualtat social, increment de la demanda de cobertures socials (inclosa la necessitat de disposar d’una RBU) i de fre per al nostre desenvolupament econòmic. Perquè la persistència de llocs de treball sense ser coberts és un obstacle al nostre desenvolupament econòmic i un llast per a la transició cap a nous models productius basats en el coneixement i tecnologia, al marge d’impulsar el creixement de la desigualtat social i debilitar la confiança en la política i les institucions públiques.

Des d’una perspectiva macroeconòmica, l’existència d’aquesta bretxa entre oferta i demanda d’ocupació genera un impacte econòmic profund i multifacètic. En primer lloc, limita la capacitat de creixement de les empreses i organitzacions reduint la competitivitat de l’economia i incentiva la deslocalització cap a nous territoris amb disponibilitat més alta de talent. En segon terme, suposa un increment de les despeses laborals, la paralització de les inversions innovadores, la reducció de la productivitat i un mal ús dels recursos públics. Per últim, posa en relleu l’existència d’un fracàs monumental en la gestió dels sistemes educatius i en la de les polítiques actives d’ocupació. No parlem d’un problema d’escassetat, sinó de desajustament. És com tenir aigua en el desert, però en ampolles tancades que ningú sap obrir.

Darrere del concepte “no ocupables” s’amaga un eufemisme colossal: no es tracta d’una etiqueta o condemna. No al·ludeix a zombis socials, tampoc a descarts biològics. Es tracta de persones que, per raons d’edat, formació, salut, bretxa digital o pura exclusió, el sistema no sap on encaixar. No són “inocupables”, més aviat es tracta de no integrats en el relat dominant de l’ocupació. L’etiqueta és perillosa: converteix un problema sistèmic de disseny en una culpa individual. Com si fos responsabilitat de cada persona el fet de no encaixar en un mercat laboral que es mou més de pressa que la capacitat d’adaptació humana.

L’existència de la bretxa entre oferta i demanda d’ocupació genera un impacte econòmic profund i multifacètic

En qualsevol cas, aquests 2,5 milions de llocs vacants constitueixen tant una realitat com un miratge. Molts d’ells poden ser ocupacions en condicions precàries (en capacitats o en condicions retributives) i, encara en el supòsit que un determinat percentatge d’ells es basin en demandes inflades per un mercat que demana l’impossible (experiència infinita, habilitats digitals d’última generació i disponibilitat total), el cert és que aquest gap ja existeix avui i que, simplement, és possible que s’aguditzi en els anys vinents.

No és absurd pensar que ens trobem en una situació que podem definir com a “geometria impossible”. És perfectament factible que el nostre mercat pugui reflectir-se a través dels dibuixos d’Escher: escales que pugen i baixen, però que no porten enlloc. La simetria de xifres no resol res perquè els conjunts no se superposen. Les persones són en un quadrant i les oportunitats en un altre, sense ponts, sense traducció ni interfície. Mentre la macroeconomia ho computarà com un equilibri entre dos dèficits que es neutralitzen, la realitat visualitzarà la presència de dos mons que no conviuen. Per una part, persones atrapades en el “no ets ocupable”, per altra part, empreses o organitzacions ficades de ple en la dinàmica del “no trobo el talent que necessito”.

El problema no és només de competències tècniques; és de models mentals que ens porten a una situació paradoxal. Seguim desenvolupant processos formatius amb mecanismes i criteris en molts casos clarament obsolets i establint polítiques laborals i socials com si es tractés de l’encaix de peces en un puzle. Però el trencaclosques del 2030 està trencat: les peces han canviat de forma i el tauler ja no existeix.

El problema no és només de competències tècniques; és de models mentals que ens porten a una situació paradoxal

El que avui necessitem són unes polítiques formatives, assistencials i d’ocupació que donin resposta a les noves realitats i tractin de reconfigurar la relació entre treball i societat. Això implica repensar el significat de treballar en un món d’IA, automatització i fragmentació productiva, i d’aquí la necessitat d’articular nous sistemes laborals: models basats en el repartiment del temps de treball, de l’alternança entre períodes de formació/aprenentatge i d’activitat laboral. També, de la urgència de dissenyar models de Renda Bàsica Universal (RBU) ben gestionats que donin empara a totes les persones que ho precisen i basats en la confiança i no en el control.

Hem de treballar per repensar els nostres models socials. En primer lloc, perquè milions de persones se sentiran fora de joc, sense reconeixement ni oportunitats. En segon terme, perquè milers d’empreses i projectes no podran créixer al no trobar-se els perfils adequats. En cas de no aconseguir-ho, la conseqüència serà una societat frustrada, atrapada entre el discurs de l’abundància d’oportunitats i l’experiència real de no poder accedir a elles. Una tempesta perfecta perquè, al marge dels efectes ja descrits, es consolidi l’auge dels règims polítics de caràcter autoritari i populista.

El repte no és que les xifres coincideixin, sinó que els mons es connectin. Això exigeix innovació, coratge polític i una visió més àmplia en els nostres líders polítics. Si el 2030 aconseguim que aquestes dues ribes es parlin, haurem donat un salt històric. Si no és així, la fotografia serà cruel: milions de persones davant oportunitats que mai podran tocar i milers d’empreses buscant perfils professionals que mai trobaran. I aleshores haurem d’admetre que la paradoxa no era matemàtica, sinó ètica: una societat desvertebrada entre dos subjectes que no parlen entre si.