Vistes en perspectiva, si alguna cosa es pot concloure de cadascuna de les edicions del Fòrum Econòmic Mundial (o Fòrum de Davos) és que funcionen millor com un sismògraf que com un laboratori d’idees. No prediuen terratrèmols: registren vibracions que ja estan passant sota els nostres peus. La darrera no ha anunciat el futur del treball, encara que sí que ha confirmat quelcom més incòmode: que ja hem entrat en una altra època, tot i que encara usem mapes mentals dissenyats per al món passat. En altres paraules, Davos no ha estat capaç de constatar que el contracte social està fallant mentre continuem actuant com si no fos així.

Tres senyals convergents travessen els informes d’aquest any. No són optimistes ni tranquil·litzadors, per bé que junts revelen una veritat que costa acceptar: el binomi treball/ocupació ha tornat al centre del tauler no per nostàlgia, sinó perquè s’ha convertit en infraestructura crítica en un món fragmentat, desconfiat i competitiu.

Així, el Global Risks Report introdueix una idea clau: 2026–2036 serà l’“era de la competició”. No parlem ja de competència econòmica, sinó de fragmentació geopolítica, debilitament del multilateralisme i ús explícit del talent, la tecnologia i les cadenes de subministrament com a instruments de poder. De ser certes aquestes projeccions es vulneraria una premissa que ha sostingut durant dècades el debat sobre l’ocupació, això és, l’existència d’un mercat global relativament fluid. Avui, les trajectòries professionals ja no depenen només de les capacitats individuals o de les decisions organitzatives: obeeixen a polítiques industrials, regulacions migratòries, estratègies de sobirania tecnològica i tensions geopolítiques que els individus no controlen.

En tal context, el talent deixa de ser un factor productiu i es converteix en un recurs estratègic. El resultat final dibuixa un escenari ple de friccions: mobilitat internacional bloquejada just quan més es necessita, sectors crítics amb escassetat estructural de talent, envelliment accelerat sense relleu generacional i trajectòries professionals condicionades per decisions invisibles. El binomi treball/ocupació adquireix el valor de peça central de l’estabilitat social. Tractar-lo com un assumpte tècnic o secundari ja no és ingenu, és irresponsable.

Davos no ofereix respostes, però planteja una cosa més inquietant: ja no hi ha excuses per no fer-nos les preguntes correctes

Sense abandonar el fòrum suís, el segon senyal rellevant procedeix del Youth Pulse 2026 i té a veure amb la relació entre els joves i la IA, per desmuntar una de les certeses més en boca de tothom. Els joves no rebutgen la intel·ligència artificial, l'usen, la normalitzen, la integren en la seva vida diària, però dos de cada tres creuen que el seu impacte serà vital fins al punt de reduir les seves opcions per accedir a un primer lloc de treball.

La paradoxa és brutal. La tecnologia que promet democratitzar capacitats amenaça els llocs que, històricament, complien una funció essencial: l’aprenentatge de l’experiència. Durant dècades, les primeres ocupacions no han estat eficients en termes productius, però sí socials. Eren espais d’aprenentatge tàcit, socialització professional, construcció d’identitat i xarxes. La IA i l’automatització tensen aquest model. Si una màquina pot fer “el bàsic” millor i més ràpid, què queda per a qui comença? El problema no és l’automatització en si, sinó el tancament de la porta d’entrada al món laboral.

A això se suma una redefinició profunda de l’èxit professional. Propòsit, flexibilitat i aprenentatge pesen més que l’estabilitat formal. No és rebuig a l’estabilitat; és rebuig a una estabilitat sense sentit. El contracte d’entrada al treball està trencat. Continuar tractant-lo com un problema generacional és no ser conscients de l’impacte estructural que això genera.

El tercer senyal, potser el més incòmode, procedeix de l’Edelman Trust Barometer 2026 i se centra en el fet que la confiança es replega a espais pròxims i homogenis. La crisi de confiança ja no es limita a la pèrdua de credibilitat institucional. Emergeix una figura inesperada: l’ocupador. Les empreses continuen sent la institució que genera major confiança, no per excel·lència moral, sinó per descart. Per a moltes persones, l’empresa és un dels pocs espais on encara es poden discutir temes complexos: impacte de la IA, productivitat, diversitat i canvi social sota regles acordades, entre altres. Això té implicacions enormes. La resistència a la IA no és d’arrel tècnica: es tracta d’una crisi de confiança. La productivitat sense confiança genera eficiència fràgil i conflicte latent. I moltes organitzacions no estan preparades per assumir el rol social que, els agradi o no, ja desenvolupen.

Si la productivitat es persegueix sense confiança, la resistència no serà ideològica: serà humana

Analitzats en conjunt els informes configuren un mateix paisatge: un món més competitiu, joves que qüestionen les promeses tradicionals vinculades a l’ocupació i societats més desconfiades que busquen ancoratges pròxims. No som davant una transició tecnològica i sí enfront d’una renegociació del contracte social que sosté el treball com a institució bàsica. No podem pensar que només amb més continguts formatius, cultura corporativa o lideratge empàtic podem resoldre el problema. Necessitem prendre consciència de la rellevància del treball/ocupació com a infraestructura social i de la necessitat de cercar substituts en el moment que aquest no pugui continuar sent l’element central de la vida humana.

Ens estem apropant a una realitat que pot tenir conseqüències perverses. Si el treball/ocupació deixa de ser una opció vital amb sentit, les persones no s’adaptaran i es desconnectaran. Si l’entrada a l’ocupació esdevé un privilegi opac, la meritocràcia serà només un relat buit. I si la productivitat es persegueix sense confiança, la resistència no serà ideològica: serà humana. La IA no és culpable de res. Ho som nosaltres des del moment que evitem prendre les decisions morals, polítiques i organitzatives que hauríem d’haver pres ja. Durant anys se’ns va dir que el mercat resoldria les transicions i, ara, ja tenim l’evidència que no ho farà per si sol. Ens van prometre flexibilitat i ens van lliurar fragilitat.

Davos no ofereix respostes, però planteja una cosa més inquietant: ja no hi ha excuses per no fer-nos les preguntes correctes tenint en compte que no respondre-les també és una decisió. No podem ni hem de mirar cap a un altre costat. Pensar i actuar en el futur del treball/ocupació sense tenir en compte aspectes com la dignitat humana, el desenvolupament vital i la pertinença social és una greu irresponsabilitat i una mostra evident de la ruptura del contracte social.