L'Institut Nacional d'Estadística acaba de publicar les dades de l'Enquesta Trimestral de Cost Laboral (ETCL), corresponent a finals de l'any 2025, que inclou tant l'evolució dels salaris com, de manera conjunta, els costos laborals, incloent-hi els corresponents a les cotitzacions a la Seguretat Social. Es tracta d'una informació bastant fiable i de la qual es pot deduir de forma bastant real la situació del nostre mercat de treball, en particular pel que fa a la població assalariada.

En termes generals, l'evolució dels salaris ve a mantenir la tònica general, de creixement moderat, lleugerament superior al de la inflació, atès que ha estat del 3,26 % respecte dels treballadors a temps complet, mentre que l'increment de l'IPC s'ha situat en el 2,9 %. Es tracta d'una xifra lleugerament a la baixa respecte a l'any anterior, quan l'increment va ser del 3,44 %, amb una inflació aquell any del 2,8 %. La xifra sol ser habitualment una mica inferior a la pactada a través dels convenis col·lectius, atès que aquesta ha estat en aquest període del 3,5 %, cosa que ve a mostrar un increment inferior dels salaris dels treballadors que es troben fora de la cobertura dels convenis col·lectius; i això malgrat que l'increment en l'any precedent del salari mínim va ser superior al salari pactat, per aconseguir l'objectiu de situar-se en el 60 % del salari mitjà, salari mínim que se suposa és d'aplicació sobretot als treballadors fora de la cobertura convencional (per exemple, el personal al servei de la llar familiar).

En tot cas, aquestes xifres mostren la influència decisiva de l'Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC), a través del qual les organitzacions sindicals i empresarials més representatives en l'àmbit estatal marquen les orientacions de creixement dels salaris a pactar en el conjunt de les taules de negociació dels convenis. Tenint en compte que el compromès en aquest Acord per a l'últim any era un increment del 3 %, amb un punt percentual addicional en el cas que la inflació superés també aquest 3 %, es pot considerar que els negociadors de cada conveni respecten de manera bastant fidel el compromès a través de l'AENC, amb bastant paral·lelisme amb les dades d'increment efectiu dels salaris i d'evolució del cost de la vida.

En el context de l'inici del present any, amb una evolució similar de salaris pactats, salaris efectius, salari mínim i inflació, es podia aventurar que no seria gaire difícil la tasca d'arribar a un nou Acord de Negociació Col·lectiva de CCOO i UGT, d'una banda, juntament amb CEOE i CEPYME, de l'altra banda, atès que el precedent ja s'ha esgotat en la seva vigència. En principi, el seu contingut es podia pensar que aniria en una línia similar al dels anys precedents, amb compromisos d'increment salarial moderat, lleugerament superior al de l'IPC, entorn del marcat pel govern espanyol per al salari mínim, atès que aquest ja està compassat des de fa uns anys amb el 60 % del salari mitjà; increment aquest últim que, per tant, per a aquest any 2026 ha estat molt similar a l'increment del salari mitjà de l'any precedent.

Ens enfrontem a dues incerteses sobrevingudes, que poden complicar de manera important els processos de negociació col·lectiva

Tanmateix, ens enfrontem a dues incerteses sobrevingudes, que poden complicar de manera important els processos de negociació col·lectiva en el futur immediat, cosa que, si més no, anirà a provocar un important retard en la previsible signatura del pròxim AENC com també dels convenis que s'han de renovar enguany. La primera de les incerteses, la més influent de totes elles i la que amb seguretat provoca més dificultats d'efectuar un pronòstic immediat, deriva dels ben coneguts dubtes sobre l'impacte que anirà a tenir la guerra provocada pels Estats Units i Israel a l'Iran, estès el conflicte al conjunt de l'Orient Mitjà. Els efectes aniran a ser notables sobre l'economia en general i, especialment, sobre inflació i ocupació, tot i que al mateix temps en aquests moments resulta molt difícil preveure quina anirà a ser la intensitat concreta que ambdós factors aniran a tenir, amb la derivada de fins a quin punt això pot al seu torn provocar importants tensions en l'evolució de les rendes salarials, a partir dels acords o desacords en el conjunt dels processos de negociació col·lectiva. Les mesures recentment adoptades pel govern espanyol via Reial decret llei, tant en termes de reducció impositiva com d'ajudes a les empreses en dificultats especials de resultes de la guerra, que és bastant probable que es convalidin en seu parlamentària, aniran a contenir en part els efectes negatius del conflicte, tant en termes de riscos de destrucció d'ocupació com de fre a un creixement desbocat de la inflació. Però, en els mateixos termes, es tracta de mesures que difícilment aniran a proporcionar un panorama de certesa plena, entre altres raons perquè resulta impredictible la prolongació de la guerra i el seu impacte general sobre l'economia dels diversos països.

La segona incertesa, probablement de menor impacte, pot derivar del projecte governamental d'aprovar un Reial decret regulador general del salari mínim. Es tracta d'un projecte que contempla una correcció parcial de la regla de l'Estatut dels Treballadors en matèria d'absorció i compensació dels salaris superiors al mínim establert anualment per via reglamentària. En aquests moments aquesta regla implica que el conjunt dels complements salarials pugui veure's absorbit i compensat per l'increment del salari mínim en aquells casos en què el salari base pactat és inferior a l'esmentat salari mínim, pretenent-se amb l'esmentat Reial decret blindar alguns complements salarials, perquè en cap cas es redueixin amb la pujada del salari mínim, mesura que comportaria una deriva salarial, per increment automàtic de les retribucions d'un percentatge bastant superior de treballadors, que afectaria no només els que tenen ingressos inferiors al salari mínim. La mesura, en cas que finalment s'adopti, és més que probable que provocarà una important inseguretat jurídica, ja que aquesta reforma entraria en col·lisió amb la jurisprudència del Tribunal Suprem en la seva interpretació de l'absorció i compensació legal, no sent descartable que per via judicial es consideri que la reforma pretesa no pot dur-se a terme a través d'un Reial decret. En tot cas, la negociació dels convenis prendrà en consideració aquesta dada i, en particular, la data a partir de la qual aquest tindria efectes.

Hi ha una dada sobre la qual convé cridar l'atenció: l'increment progressiu de les hores no treballades per baixes derivades d'incapacitat temporal

A la vista de tot això, la prudència dels negociadors i la major distància entre les posicions de sindicats i patronals, si més no augura dilacions en els processos negocials respecte d'anys precedents i, sobretot, superiors dificultats d'arribar a acords en les comissions negociadores dels convenis col·lectius.

L'enquesta de costos laborals aporta altres dades, de les quals val la pena aturar-se en una d'elles, encara que sigui breument. L'enquesta reflecteix també l'evolució de la jornada de treball, tant en termes de temps de treball pactat com d'hores efectivament realitzades. En les xifres generals, tant de jornada mensual pactada com efectivament realitzada, no s'aprecien especials novetats, ja que la durada general es troba bastant estabilitzada. Una vegada que va fracassar al setembre la proposta governamental de reducció de la jornada màxima de treball, per situar-la en l'Estatut dels Treballadors en les 37,5 hores setmanals, això no ha tingut cap impacte indirecte sobre la negociació col·lectiva, on sembla que la línia de tendència és la de mantenir la xifra global d'hores pactades, que igualment es correspon amb el manteniment global de les hores efectives de treball. Tot això suposa que per aquesta via no es produeix cap alteració del salari hora de la població assalariada en conjunt. Tanmateix, apareix una dada important sobre la qual convé cridar l'atenció. Em refereixo al progressiu increment elevat de les hores no treballades per baixes derivades d'incapacitat temporal; en termes de mitjana mensual, que s'eleva a 9,2 hores mensuals respecte dels treballadors a temps complet, mentre que el 2021 se situava en les 7,5 hores; és a dir, s'ha produït en només 5 anys un increment del 22 % del nombre d'hores no treballades per incapacitat temporal. Urgeix, des d'aquest punt de vista, que govern espanyol i interlocutors socials, sense cap mena d'apriorisme, siguin capaços d'identificar conjuntament els molt diversos factors que estan influint en aquest creixement, perjudicial per a tots, i s'adoptin les mesures equilibrades per atendre totes les preocupacions en joc, de correcció d'aquesta tendència, igualment en molt diferents fronts.