Tots recordem aquell famós "Espanya va bé" de l'expresident popular José María Aznar. Era l'època on tots els indicadors macroeconòmics dibuixaven panorama de creixement i bonança que feia dècades que no experimentàvem els espanyols.

En pocs mesos hem passat d'una por d'una "recessió a la cantonada", desconcertats per com la inflació podia afectar al consum i per com els espanyols ens acabàvem els estalvis, a un "Espanya serà el país que més creixi d'Europa", animats per les bones dades de l'ocupació i el fet de ser un dels estats de la UE on menys s'està veient afectada l'economia per tots els desajustos d'aquests mesos tant al sector energètic com a la cadena de subministraments global. El "maleït turisme", que ens va posar en perill durant la covid per un problema sanitari passa a ser un "beneït turisme" quan el problema és industrial i ens afecta menys que altres països el que la indústria tingui un menor pes relatiu en el PIB.

Alemanya va entrar la setmana passada en recessió, tècnicament parlant. Els directius de sectors econòmics clau i amb responsabilitat en empreses globals consideren que també els Estats Units poden entrar en recessió, vista la desacceleració econòmica progressiva dels dos últims trimestres. A dir veritat, a Alemanya, la recessió va fer poc soroll en mitjans de comunicació, ja que el PIB retrocedeix només unes dècimes. Es parla més d'estancament que de recessió. Sigui com fos, una Alemanya que no creix sol ser una Europa que tampoc no creix. El segon motiu de no haver donat tant pes o no haver resultat alarmant la recessió germànica és que l'afecció per la guerra a Ucraïna i la crisi energètica ha estat més alta en el centre d'Europa i, per tant, s'observa aquest estancament més com el resultat de factors exògens que no interns.

Però tornem a Espanya. Aquesta setmana vam conèixer la dada avançada d'inflació. Es confirma que la inflació com a gran risc econòmic ha quedat enrere, si bé encara la subjacent necessita reduir-se un parell de punts per deixar de patir per la cistella de la compra i el poder adquisitiu real dels espanyols. Diguem que el pacient millora notablement, però no podem encara donar-li l'alta.

I també aquesta mateixa setmana vam conèixer les dades d'ocupació, que, sense ser molt bons, ens parlen que l'ocupació a Espanya se sosté. El problema de les dades d'ocupació és que, a causa de la reforma laboral i la seva limitació tan forta (és gairebé una prohibició) als contractes temporals, estem comparant raïm amb pomes. El servei d'estudis econòmics del BBVA alertava fa pocs dies que el nombre d'hores totals treballades s'ha reduït. És a dir, en realitat hi ha menys treball per a més llocs de treball. La realitat és que quan es modifica tan substancialment les modalitats de contractes, ja no ens serveixen les dades d'indefinits, ja que hi ha centenars de milers de persones que tenen contracte indefinit només per a unes setmanes a l'any. I això és precarietat igualment. L'única diferència és que sé que l'any que ve, per aquestes mateixes dates, em trucaran a mi abans que a un altre. Diguéssim que fem estable la precarietat.

Finalment, la temporada turística d'aquest any serà rècord. Totes les reserves hoteleres, venda de bitllets d'avió i tren, així com la resta d'indicadors del sector del turisme ho confirmen. A més, a causa de l'efecte inflació, la despesa que deixaran a Espanya serà la més elevada de la nostra història econòmica. Beneït turisme. Ens salvarà l'any.

Així amb tot, responc a la qüestió que planteja el títol de l'article: Espanya va bé? La veritat, va normal. No podem dir que anem fatal, però tampoc que no anem com un tret. Ja saben els meus lectors que soc un economista dels quals sol veure el vas ple abans que buit. I, sense cap dubte, en aquests moments, vist això a Europa, no anar malament és ja una bona notícia. A més, considero que estem en un cul-de-sac econòmic. Encara s'han d'acabar d'arreglar coses al nostre voltant que es van espatllar durant la covid. Així que, com diem a Catalunya: "Qui dia passa, any empeny", que significa que, davant d'unes possibles conseqüències adverses que ens sotgen, dia que passi sense patir-les, doncs any que va avançant a salvar-lo sense aquest dolor.