Com a coautor de l’Informe Fènix, a hores d’ara ja m’interessa més què fem a partir del debat generat per l’Informe, que no la cura de les múltiples proves potencials de la seva robustesa, de química fina, que tot i fetes amb bona voluntat, sovint acaben essent instrumentades per a sembrar dubtes sobre les conclusions de l’Informe. Especialment, si tot el moviment negacionista que reacciona en un tema tan viu porta a amagar el cap sota l’ala per seguir amb el business as usual, en lloc d’intentar redreçar la situació. En tot cas, la confirmació sectorial, que dona l’evidència disponible, crec jo, mostra la trampa amb la qual opera l’economia en moviment. Tot apunta a ratificar el que denuncia Fènix de com algunes activitats que no paren de créixer són causants d'un cert creixement amb molt escassa productivitat que no permet uns bons salaris i així no tradueix ocupació en benestar. Un model de creixement que confon creixement amb prosperitat. Amb els dos criteris de l'informe Fènix (salari mitjà per sota de 30.000 euros i exportacions per sobre del 30%), els sectors que absorbeixen més ocupació ho fan amb salaris pràcticament congelats, i l'SMI els està atrapant per sota. Per a mi, l’argument principal resta validat.

Per donar robustesa a la conclusió, poden buscar-se algunes variants a l’estimació, com pot ser si varia la mostra de països amb què es compara, si hom diferencia terminis temporals diversos d’anàlisi, ajustant estàticament o dinàmicament per la composició sectorial de les economies, utilitzar el referent per hora treballat en lloc de per ocupat, o les més tradicionals de còmput dels sectors analitzats en continguts diferents l’any base cent de l’evolució, la valoració en termes corrents o constants, valorant al límit diferents externalitats i impactes per allò que potser no recull la productivitat, i fins i tot, passant de comparar nivells a taxes, i a diferencials de creixement de taxes en el tancament dels gaps. En general, la comparació de productivitat, tot i variar-ne els referents, no canvien substancialment el diagnòstic principal de l’Informe Fènix. L’economia catalana creix en volum, molt poc en termes relatius, reals i sense tancar el gap respecte de països del nostre entorn.

Certament, els països que ja tenien una productivitat més alta (els 5 grans països de la UE) tenen un creixement més baix els darrers vint-i-cinc anys. Aquest fet no deixaria en tan mala situació l’evolució de la productivitat catalana. Però no ens enganyem. La prova del cotó és comprovar el manteniment de la diferència en renda per càpita o en retribucions per treballador, que continua essent molt elevada. Per exemple, en el sector de les càrnies, les retribucions dels empleats danesos és avui encara tres vegades superior a la dels ocupats catalans en el sector. Quelcom hi ha de tenir a veure el valor afegit! Notem que fer l’anàlisi per la via del VAB per hora treballada podria portar resultats també de pujada fake davant l’elevat absentisme viscut. De nou, la prova del cotó aquí és el nivell de renda per ocupat o per càpita. Si es desglossa l’anàlisi per períodes temporals, prescindint de les ràtios com alguns indiquen, caldria, però, fer ús de l’econometria, superant les correlacions, ajustant les fases cícliques pels factors que permetin separar qüestions conjunturals de temes estructurals de productivitat.

En qualsevol cas, els canvis en l’evolució dels balanços empresarials per voler demostrar que, malgrat tot, l’economia catalana va bé, com altres apunten, són equívocs. Els resultats dels balanços empresarials marcant la distribució dels excedents segons percentatges no diu res en termes de rendes per càpita reals, ni de la seva distribució efectiva, que al nostre entendre continua essent la variable rellevant. I a més, si l’economia va bé, com es pretén, per què la distribució no ho reflecteix en el benestar de la gent? Un tir al peu davant de la societat per a qui es cregui un bon empresari i un qüestionament a la línia mateixa de flotació del sistema?

Catalunya, certament, té pitjor evolució de productivitat respecte de la UE27 (que creixen més, partint de nivells inferiors). Però pitjor encara és el retard en el creixement de les nostres retribucions. I, si malgrat aquesta contenció salarial, la competitivitat d’alguns sectors porta finalment a la deslocalització d’algunes activitats comercialitzables cap a països pobres emergents (Vietnam, Polònia, Xina), quin servei faran aquests empresaris a la creació de prosperitat i benestar del país?  El manteniment dels headquaters, només? I fins quan, donats els incentius a les migracions fiscals?

L’au no pot engreixar més en base a un pinso insà low cost que coarta les ganes de volar

Els serveis tradicionals i personals són reconegudament intensius en treball, que en la mesura que siguin mal pagats, condemnen el seu mateix baix còmput de VAB, ja que es valoren al seu cost. El sector de la construcció també a hores d’ara pateix nivells de productivitat molt baixos. Sense capacitat d’ajustar-se als canvis de demanda d’edificació amb fixos discontinus (més enllà d’unes poques grans constructores), opten per no créixer i fer contracta externa de petits grups d’autònoms, que ben segur tenen un potencial tecnològic força limitat.

Finalment, l’enfocament shift share per separar els components de l’evolució de la producció de cada sector en la total, considerant els canvis dels seus pesos relatius en volum, i la interacció entre les dues variables, semblaria indicar un comportament pitjor de la indústria respecte dels serveis tradicionals. Però, examinant amb cura les dades, això es deu a la pèrdua de pes de la indústria i a l’augment del sector serveis, que al nostre entendre és per on plora la criatura. De fet, la indústria va bé en productivitat, però perd pes. I és la interacció amb la pèrdua de pes relatiu el que fa que, en conjunt, aquesta resti a la productivitat global. Però això mateix és el resultat la deriva pròpia del negoci fàcil a curt termini que representen els excedents generats per determinats serveis, esmentats a l’Informe Fènix. Certament, l’efecte preu protegeix als sectors tradicionals en termes nominals més que en termes constants, i en la mesura que resultin més protegits de la competència que de la indústria, ja pel tipus de servei personal per subvencions o ajuts rebuts, la diferència es farà més gran. En qualsevol cas, acceptem, per aquesta mena d’exercicis, que l’agregat "sectors de serveis tradicionals" no ajuda massa a una anàlisi més fina.

Mai he tingut clara la metàfora de l’au fènix, que ha de cremar tota ella per ressorgir de les cendres. Jo no penso que avui s’hagi de dinamitar el turisme o algun dels altres sectors qüestionats a l’Informe Fènix, vist el seu pes sobre el PIB, perquè l’economia catalana superi l’atzucac de la seva baixa productivitat en el qual es troba i que malmet la nostra prosperitat. Mantenir, per exemple, el turisme que ja tenim, per millorar-lo i no augmentar-lo, implica, doncs, creixement zero. Aquest hauria de ser l’objectiu per donar ales a altres activitats de major valor afegit. No créixer i créixer fent més del mateix. L’au no pot engreixar més en base a un pinso insà low cost que coarta les ganes de volar d’un economic spirit, que per la via del "qui dia passa any empeny", està fent de la nostra au una au de corral feixuga que ja no sap volar. Com els estruços, potser posant molt de temps el cap sota l’ala.