Quan la revolució industrial transformava Anglaterra, els nostres besavis van tenir la visió i el coratge d'importar aquest canvi aquí. Van crear indústries pioneres que competien de tu a tu amb les angleses, construint colònies tèxtils que eren autèntics laboratoris d’innovació social. Barcelona va créixer i es va expandir, integrant els municipis propers en una nova i ambiciosa visió urbana que va culminar en l’Eixample, mentre Antoni Gaudí, contra l'opinió de molts contemporanis, construïa obres que avui són símbols internacionals de la ciutat.

En aquella època la música, l’art, la literatura i l’educació catalanes eren referents indiscutibles a Espanya i Europa. Els nostres enginyers viatjaven a França, Anglaterra o Alemanya, aprenien dels millors, adaptaven i reinventaven les tecnologies més avançades. Vam construir alguns dels millors automòbils del món, vam inaugurar la primera línia de ferrocarril d’Espanya, i Barcelona es va convertir en una ciutat vibrant, líder cultural i econòmica europea.

Ara ens trobem davant d’una nova revolució, la de la intel·ligència artificial. Però, lluny d’abraçar aquest canvi, sembla que preferim deixar-lo passar, com si el futur no tingués res a veure amb nosaltres.

Què ens ha passat? On ha quedat aquella ambició, aquella visió de futur que va fer gran aquest país?

Com seria Catalunya si fóssim com els nostres besavis?

Imaginem per un moment què seríem avui si fóssim com aquells avantpassats.

Barcelona hauria integrat completament la seva àrea metropolitana, com fa un segle va integrar Gràcia, Sants o Sant Andreu, creant una ciutat renovada, cohesionada i pròpia del segle XXI, una ciutat intel·ligent sostenible a escala humana on els seus habitants tindrien oportunitats per ser tot allò que somiessin ser.

Hauríem fundat noves ciutats innovadores més enllà de Montjuïc, al Vallès i altres àrees, perfectament connectades per un transport públic i privat ràpid, autònom, elèctric, eficient i accessible les 24 hores. Molts ciutadans haurien escollit viure en aquests nuclis urbans sostenibles i tecnològics.

Els nostres empresaris estarien viatjant constantment a Shenzhen, Guangzhou, Shanghai, Austin o Silicon Valley per captar les últimes idees i tecnologies. Competiríem de prop amb gegants com Mistral o DeepSeek en intel·ligència artificial, o amb empreses com Manus, DJI o Unitree en robòtica i estaríem molt ben connectats amb tot el que passa a OpenAI, Google o Meta. La indústria biomèdica catalana estaria al capdavant mundial, impulsada per hospitals punters com ho van ser en el seu moment Sant Pau o el Clínic.

Què ens ha passat? On ha quedat aquella ambició, aquella visió de futur que va fer gran aquest país durant la Revolució Industrial?

El nostre sistema educatiu no estaria a la cua d’Espanya sinó liderant una revolució educativa basada en tutors intel·ligents i tecnologies avançades, formant així el talent del futur.

La mobilitat urbana seria en gran part autònoma, compartida, segura, sostenible i a l’abast de tothom; tant la pública com la privada.

Les nostres expressions artístiques i humanístiques tornarien a marcar tendències globals, definint nous camins en pintura, escultura, literatura i arts escèniques. Barcelona seria novament un centre internacional d'avantguarda, com ho va ser en el Modernisme, atraient artistes i intel·lectuals que impulsarien festivals d’art digital, exposicions internacionals i espais d'experimentació cultural d’alt nivell. Hauríem creat escoles i espais de creació artística innovadors, on la tecnologia i les arts s'entrellacessin per explorar nous llenguatges creatius i humanístics, capaços de donar resposta als reptes del món contemporani.

Montjuïc s’hauria transformat en un gran parc verd, un punt intermedi entre la Barcelona tradicional i el nou Vallès, el nostre Silicon Valley particular, on s'hi celebrarien grans esdeveniments culturals i tecnològics internacionals.

Les universitats catalanes atraurien estudiants i talent investigador d'arreu del món, competint per estar al top 100 mundial, especialment en disciplines tecnològiques, científiques i mèdiques. Els nostres acadèmics haurien aconseguit premis Nobel, premis Turing, i les nostres universitats serien un exemple d’universitat emprenedora.

Seríem pioners en nous models socials i d’habitatge, amb projectes innovadors i sostenibles com co-livings per gent gran o joves, integrant harmònicament natura i vida urbana.

És hora de recuperar aquella ambició perduda. És moment d’actuar. Catalunya té el talent, la creativitat i la capacitat per tornar a liderar

Seríem un hub d’innovació que formaria part de la xarxa global de capital risc, atraient multinacionals líders en IA, robòtica, medicina personalitzada o indústria aeroespacial. Estaríem al mapa de les inversions dels fons globals tant pel que fa a startups com en temes més tradicionals com el real-state.

Però aquest no és el nostre present. Què ens ha passat?

Potser és hora de recuperar aquella ambició perduda. És moment de somiar, però sobretot d’actuar. Catalunya té el talent, la creativitat i la capacitat per tornar a liderar. Imaginem, creem i construïm junts aquest futur millor, ple d’oportunitats per a nosaltres i les generacions futures.

És l'hora de tornar a ser el que podem ser!