La Xina ja ha perdut el futur. Això s’ha dit moltes vegades, però ara comença a perdre una cosa més greu: el present. Fins fa poc, la conversa global sobre semiconductors girava entorn de la intel·ligència artificial (IA). I amb raó: sense xips d’última generació, no hi ha grans models de llenguatge, no hi ha xarxes neuronals avançades, no hi ha control autònom de drons ni anàlisi en temps real de milions de dades. El país va quedar fora d’aquesta cursa. Però el que pocs adverteixen és que la derrota és més profunda. No es limita a la IA, afecta tot allò que fa servir xips: cotxes, ordinadors, telèfons, electrodomèstics, satèl·lits, xarxes.

La Xina està encallada en un procés de fabricació de 7 nanòmetres (nm), el mateix que va mostrar Huawei l’any 2018. Mentrestant, empreses com TSMC, Samsung i Intel treballen amb xips de 3nm i fins i tot es preparen per llançar processos de 2nm. La diferència no és només d’escala, és estructural. Un nanòmetre mesura una milmilionèsima part d’un metre. En termes pràctics, cada vegada que es redueix aquest número, els xips poden processar més informació, fer servir menys energia, ocupar menys espai i ser més barats de produir. La distància entre la Xina i la resta del món és de tres generacions tecnològiques. En una indústria on cada generació pren anys i milers de milions de dòlars; per tant, aquesta bretxa és definitiva.

Per arribar als 7nm, la Xina utilitza una tècnica obsoleta anomenada litografia DUV (Deep Ultraviolet), que fa servir llum de 193nm de longitud d’ona. Per aconseguir la miniaturització desitjada amb aquesta tècnica, cal aplicar un procés complex anomenat multi-patterning, és a dir, múltiples exposicions i gravats sobre una mateixa oblea de silici. Això augmenta els costos, redueix la quantitat de xips útils per oblea (yield) i allarga els temps de producció. Mentrestant, la resta del món utilitza litografia EUV (Extreme Ultraviolet), amb llum de 13nm, que permet fer-ho tot en un sol pas, amb més precisió, més rendiment i menys cost.

La Xina ja ha perdut el futur. Això s’ha dit moltes vegades, però ara comença a perdre una cosa més greu: el present

La diferència econòmica és abismal. Un xip xinès de 7nm pot igualar en teoria les especificacions d’un xip occidental, però fabricar-lo costa molt més. I això té conseqüències reals: els portàtils, telèfons i cotxes xinesos ja no poden competir en eficiència, potència ni durada de la bateria. El que abans era “bo i barat” ara és simplement “més car i menys útil”. El Huawei MateBook Fold, per exemple, té un disseny industrial admirable, però per dins fa servir la mateixa tecnologia de fa set anys. No han avançat ni un sol pas en els processos de fabricació.

En paral·lel, la Xina construeix 12 fàbriques noves per a xips de 7nm. És a dir, ho aposta tot a una tècnica que ja va néixer morta. L’esperança d’assolir el nivell occidental amb EUV és, ara com ara, una il·lusió. Desenvolupar litografia EUV va portar més de 30 anys a ASML i Intel. I encara que la Xina acabi aconseguint-ho, per aleshores el silici ja haurà estat reemplaçat per nous materials. Intentar posar-se al dia amb una tecnologia que serà obsoleta és una manera elegant d’anar enrere.

La Xina farà servir un ecosistema intern, aïllat, amb els seus propis xips, protocols i programari, i la resta del món en farà servir un altre

L’impacte no es limita a les seves fàbriques, afecta també la seva capacitat d’exportació. Suposem que una empresa de robotaxis a Indonèsia ha de triar entre un sistema autònom xinès i un d’occidental. El segon serà més petit, més eficient i més barat. Aquesta lògica s’estén a tot: des de routers fins a equips mèdics. Fins i tot països que mantenien aliances tecnològiques amb la Xina, com alguns del Golf, migren cap a Occident. Perquè els productes occidentals són millors i més barats. I l’avantatge es torna acumulatiu.

El món avança cap a una fractura d’estàndards. La Xina farà servir un ecosistema intern, aïllat, amb els seus propis xips, protocols i programari, i la resta del món en farà servir un altre. Aquesta bifurcació, lluny de ser un conflicte ideològic, és una disfunció tècnica. Internet, les telecomunicacions, la indústria: tot es torna més car i més ineficient quan hi ha duplicació d’estàndards. No hi ha interoperabilitat, no hi ha escala global, no hi ha sinergia. Tothom hi perd, però alguns hi perden més de pressa. I avui, la Xina no està perdent una cursa, està sola a la pista.

Les coses pel seu nom.