Arriba a casa. Després d'una llarga jornada laboral, l'únic que anhela és la tranquil·litat de la seva llar. No obstant això, en obrir la porta del portal, s'hi troba de nou: la silueta inconfusible de la bicicleta del seu veí, apostada al replà, recolzada contra la paret, ocupant un espai que, en teoria, és de tots. És un ritual diari, una constant que transcendeix estacions: hivern o estiu, plogui o brilli el sol.

Aquesta escena, aparentment trivial, és en realitat un dels conflictes veïnals més comuns i representatius de la tensió entre la comoditat individual i les normes de convivència col·lectiva. Encara que la solució legal sol estar clara, el camí per assolir-la està plagat de subtileses socials, interpretacions legals i el sempre delicat equilibri de les relacions entre veïns.

A Espanya, la vida en comunitat es regeix fonamentalment per la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), un text que actua com una mena de "constitució" per a cada edifici. El seu objectiu és arbitrar els drets i obligacions dels propietaris, definint què és comú i què és privatiu. La LPH és meridiana en la seva concepció de les zones comunes.

Espais com els replans, passadissos, escales i portals no són mers accessoris; són artèries essencials per a l'accés, la circulació i, el que és més crític, la seguretat de totes les persones que habiten l'immoble. El seu ús està destinat de forma exclusiva al trànsit i a l'accés als habitatges. Per tant, l'acumulació d'objectes personals, com una bicicleta, no només és una molèstia, sinó una desviació de la seva finalitat primordial.

L'article 9.1.a) de la LPH és la pedra angular sobre la qual se sustenta qualsevol reclamació. Estipula l'"obligació de cada propietari de respectar les instal·lacions generals de la comunitat i els altres elements comuns, fent-ne un ús adequat i evitant causar-hi danys o desperfectes". Si bé és cert que la llei no enumera explícitament "bicicletes" entre les seves prohibicions, la jurisprudència i la doctrina legal han interpretat de manera consistent que emmagatzemar objectes personals en zones de trànsit constitueix, precisament, un "ús no adequat" i indegut de l'espai comú.

El Codi Civil, la base de tot el sistema

Per dissipar qualsevol dubte sobre què es considera "comú", ens hem de remetre al Codi Civil, que estableix les bases del nostre dret patrimonial. L'article 396 defineix amb una claredat que la LPH no sempre té quines parts d'un edifici són de titularitat compartida. S'hi inclouen de forma expressa "els portals, escales, passadissos, corredors i els vestíbuls o replans". La clau aquí és el concepte de titularitat compartida i indivisa.

Això significa que cap propietari, per si sol, pot apropiar-se del dret d'usar una part d'aquest espai de manera exclusiva, ja que la seva propietat pertany a la comunitat en conjunt. Deixar una bicicleta de forma permanent és, en essència, una forma d'"apropiació exclusiva" d'un fragment d'un bé que no és només seu. La queixa del veí no és un simple caprici. Darrere de la bicicleta al replà s'amaguen una sèrie de problemes tangibles i greus:

  • Un risc crític per a la seguretat: Aquest és, sens dubte, l'argument de més pes. En cas d'incendi, terratrèmol o qualsevol altra emergència que requereixi una evacuació ràpida, un passadís obstruït es converteix en una trampa potencial. La bicicleta pot dificultar la fugida de persones, però també entorpir greument la tasca dels equips de bombers i emergències, que necessiten moure's amb rapidesa i equipament voluminós. La seguretat col·lectiva ha de prevaler sempre sobre la comoditat individual.
  • Molèsties concretes i danys col·laterals: Més enllà de l'obstacle físic, la bicicleta pot causar danys directes. En moure-la, pot ratllar i deteriorar les parets o les portes dels veïns. Pot deixar restes de fang, aigua o oli a terra, embrutant un espai que tothom ha de mantenir. A més, pot bloquejar parcialment una porta o dificultar el pas de persones amb mobilitat reduïda, cotxets de nadó o mobles.
  • El principi d'igualtat i l'"efecte dòmino": Permetre que un veí utilitzi l'espai comú per al seu benefici personal trenca el principi fonamental d'igualtat en l'ús i gaudi. Si un pot deixar una bicicleta, per què un altre no pot posar un test, un carretó de la compra o un armari? La tolerància d'una infracció genera un perillós precedent que pot portar a una degradació progressiva i generalitzada de les zones comunes.
  • L'estètica i la qualitat de la convivència: Un edifici amb objectes dispersos per les zones comunes projecta una imatge de deixadesa i manca de cura. Aquest entorn visualment caòtic afecta negativament la percepció de l'immoble i, el que és més important, la qualitat de la convivència. Genera ressentiment, crea tensions silencioses i erosiona el sentit de comunitat.

Davant la persistència del veí, la comunitat té un ventall d'accions progressives:

  • La via amistosa i el recordatori informal: El primer pas, sempre recomanable, és el diàleg. Un recordatori educat, sigui en persona o a través d'una nota al taulell d'anuncis, citant l'article 9.1 de la LPH, pot ser suficient. Moltes persones no són plenament conscients de la il·legalitat del seu acte i rectifiquen en ser informades.
  • L'acord en junta i la norma interna: Si la via amistosa falla, és el moment que la comunitat actuï com a tal. En una junta de veïns, es pot aprovar per majoria una norma interna que prohibeixi expressament l'emmagatzematge de bicicletes i altres objectes a les zones de pas. Aquesta norma, un cop incorporada als estatuts, dona una base sòlida i específica per actuar. Si el veí infractor persisteix, el president o l'administrador de la finca han de cursar un requisit formal per escrit, instant-lo a retirar l'objecte en un termini determinat i advertint de les conseqüències legals.
  • La via judicial: Per als casos més greus i de reiterat incompliment, la LPH preveu una eina contundent. L'article 7.2 permet a la comunitat (o a qualsevol propietari afectat) interposar una demanda judicial contra el veí que, de forma reiterada, alteri la convivència o causi danys a la finca o als serveis comuns. Un jutge pot ordenar el cessament immediat de la conducta i fins i tot imposar una indemnització pels danys i perjudicis causats.

L'excepció que confirma la regla

Tot el que s'ha exposat anteriorment és la regla general, però **hi ha una important excepció**. És possible que els estatuts particulars d'una comunitat, redactats en el seu origen i acceptats per tots els propietaris, continguin una clàusula que permeti específicament el guardat de bicicletes en determinades zones comunes (per exemple, en un traster habilitat o en un espai específic del garatge). Per això, és imprescindible revisar els estatuts abans d'emprendre qualsevol acció coercitiva. El que en un edifici és una infracció, en un altre podria estar permès per la seva pròpia normativa interna.

El cas de la bicicleta al replà és molt més que una anècdota veïnal. És un microcosmos que reflecteix els desafiaments de la vida en societat: l'equilibri entre el dret individual i el benestar col·lectiu, la importància de conèixer i respectar les normes, i la necessitat d'un diàleg respectuós abans d'escalar a un conflicte major. La solució, encara que de vegades molesta, existeix i està ben definida. Requereix paciència, fermesa i, sobretot, una comunitat unida en la defensa d'un espai que, en definitiva, és la casa de tots.