Sembla impossible, oi? Tothom sembla resignat que, d'aquí a una dècada —o més—, acabarem tenint un servei encara més obsolet, deficient i saturat. Un servei que, en comptes de contribuir al progrés del país, en sigui un llast.

Però la mobilitat és un tema cabdal per al desenvolupament dels territoris. L’habitatge, la capacitat d’innovació, la velocitat a la qual operen les xarxes logístiques i, per tant, la competitivitat econòmica, depenen directament de com ens movem. La mobilitat urbana i interurbana no és només una qüestió d’infraestructura: és una qüestió de competitivitat i qualitat de vida.

El cas de Rodalies és, en aquest sentit, sagnant. I ho és perquè condiciona el futur de Barcelona i de Catalunya. Sense una mobilitat interurbana fiable, el problema de l’habitatge és impossible de resoldre: no és un problema que es pugui solucionar limitant preus, si no hi ha un increment de l’oferta, empitjora encara més el problema. El repte real és que falten habitatges, i això exigeix construir i ampliar ciutats… cosa que només és viable si existeix una mobilitat interurbana que funcioni.

No és nou, de fet, que governs i administracions siguin incapaços de crear i modernitzar xarxes de mobilitat interurbana. Els Estats Units en són un bon exemple. El tren d’alta velocitat entre Nova York i Washington s’ha anunciat mil vegades i mai no s’ha fet, i a Silicon Valley l’oferta ferroviària és pràcticament testimonial. I, així i tot, el sistema “funciona”. Com s’ho fan?

La mobilitat urbana i interurbana no és només una qüestió d’infraestructura: és una qüestió de competitivitat i qualitat de vida

Silicon Valley és un cas paradigmàtic: la mobilitat alternativa va arribar fa anys amb Uber i Lyft. No només en els formats habituals, sinó també en modes compartits, francament assequibles. Això ha permès un nivell de mobilitat alt sense una xarxa pública potent i sense trens regionals eficients. No és un model ideal —perquè continua depenent del cotxe—, però és un model funcional, perquè resol el problema pràctic.

Altres països, com la Xina, combinen dos mons: d’una banda, sistemes tradicionals que funcionen extraordinàriament bé, i de l’altra, sistemes avançats que ja ens indiquen cap on va el futur. En el terreny clàssic, la seva xarxa ferroviària és la més gran i avançada del món: els trens d’alta velocitat circulen habitualment a 350 km/h, i ja projecten línies a 600 km/h. Fins i tot experimenten amb sistemes d’alta velocitat extrema, en la línia de l’Hyperloop, que aspiren a arribar als 1.000 km/h.

El cas de Rodalies és sagnant, perquè condiciona el nostre futur. Sense una mobilitat fiable, el problema de l’habitatge és impossible de resoldre

Però el més interessant és el que passa fora del ferrocarril: l’augment dels taxis autònoms (via Didi, l’equivalent xinès d’Uber), autobusos autònoms i fins i tot “trens” de gran capacitat que circulen per carreteres normals. Són sistemes elèctrics i autònoms, on les vies estan simplement marcades amb pintura a l’asfalt i el vehicle segueix el traçat. És una infraestructura mínima amb una capacitat sorprenent.

Semblava que res d’això no arribaria a Europa a curt termini. Aquí, encara esperem l’aprovació regulatòria per poder utilitzar legalment sistemes d’autoconducció avançada com el FSD de Tesla. Però les coses comencen a canviar. A Alemanya, concretament a Aßfeld (Renània-Palatinat), han posat en marxa un servei de transport autònom amb Tesla.

Aquest és el cas perfecte: una regió amb baixa densitat de població, envellida, que necessita un servei 24x7x365 a baix cost i amb alta eficiència. És difícil imaginar una solució millor que els vehicles autònoms —siguin Tesla, Waymo, Zoox o fabricants xinesos. El que sorprèn, de fet, no és la solució, sinó que hagi passat en un dels estats més burocratitzats d’Europa: Alemanya, la terra de Kafka.

Potser penseu que aquesta és una proposta agosarada. Però hi ha un patró recurrent en innovació: quan un problema estructural està molt lluny de resoldre’s amb la tecnologia dominant, i apareix una tecnologia emergent que el pot solucionar millor, apostar per l’emergent acostuma a ser, paradoxalment, l’opció sensata. Ha passat moltes vegades.

Una regió ben connectada, que funciona com una gran ciutat, pot accelerar el creixement i la prosperitat

Això va passar a l’Àfrica amb les telecomunicacions. El continent es va connectar directament via mòbil, sense passar per les línies fixes, i això va desencadenar una explosió de serveis digitals —incloent serveis financers— que van transformar economies senceres. I també passa avui amb Starlink: aviat funcionarà a velocitats d’1 Gb i, previsiblement, també en dispositius mòbils, convertint-se en una oportunitat real per connectar regions remotes i poc poblades que, d’altra manera, no tindrien cap alternativa raonable.

Quan una regió està ben connectada —quan les distàncies s’escurcen i el desplaçament es manté al voltant de mitja hora, o fins i tot una hora— el territori tendeix a comportar-se com una unitat econòmica. I aquí hi ha un punt clau: les ciutats tenen una propietat molt particular, ben documentada, que és l’escalat superlineal. És a dir: el PIB, els salaris, la innovació i la creació d’empreses creixen en una proporció més gran que la població. Per això una regió ben connectada, que funciona com una gran ciutat, pot accelerar el creixement i la prosperitat.

Deixem d’esperar solucions tradicionals per a Rodalies: arribaran tard i malament. La pregunta és si tenim el coratge d’imaginar una alternativa millor

Ara tenim una oportunitat similar a la d’Àfrica amb les comunicacions, però aplicada a la mobilitat. La mobilitat autònoma i elèctrica no només podria ser entre tres i cinc vegades més barata que la mobilitat tradicional —i amb durades molt superiors i menys avaries— sinó que, a més, promet ser molt més segura. Ens acostem a un punt en què deixar que condueixin humans serà percebut no només com un risc, sinó com una negligència col·lectiva: la major part de morts a la carretera són evitables, i evitar-les hauria de ser una prioritat moral.

Però el punt central no és només “solucionar Rodalies”. És fer-ho amb una tecnologia de futur: millor, més barata i més adaptable. I, sobretot, és tot el dinamisme i la qualitat de vida que això pot comportar. Això va d’habitatge, de competitivitat, d’innovació i de projectar-nos cap al futur.

Deixem d’esperar solucions tradicionals per a Rodalies: arribaran tard, malament i a un cost extraordinari, com passa massa sovint. Potser la pregunta ja no és quan arreglarem Rodalies, sinó si tenim el coratge d’imaginar una alternativa millor.