Des que em dedico a aquest ofici del periodisme econòmic, fa gairebé vint anys, que sento crides a una autèntica unió bancària europea. És d’aquelles coses que em fan sentir que visc en el dia de la marmota, que es repeteixen, però no hi avancem prou, cosa que també em passa, per exemple, amb el corredor mediterrani.

Se sol apuntar a la unió bancària com una de les grans assignatures pendents de la Unió Europea, que és monetària –amb l’euro—, econòmica, normativa, però no del tot bancària, tot i l’existència d’un regulador, el Banc Central Europeu (BCE), perquè els mercats encara son nacionals. Era un dels punts de l’Informe Draghi. Cada país té els seus bancs, i tot i que n’hi ha que estan a diversos països, operen de forma independent i sovint amb marques diferents, com CaixaBank a Portugal (BPI) i el Sabadell al Regne Unit amb TSB, que està a punt de vendre. En tots dos casos, són entitats que van comprar en el seu dia per diversificar geogràficament el seu negoci, però no amb voluntat de ser un banc europeu, cosa que no ha fet ningú. No hi ha bancs que, com si fossin una empresa de retail, hagin decidit obrir oficines a altres països fora del seu d’origen. Tots són forts a casa i, quan surten, ho fan comprant bancs a països concrets per tenir alguna pota fora, però no són entitats d’àmbit europeu.

Mentre Europa té molts bancs petits, els països tenen cada vegada menys oferta. I no hi ha entitats d'abast continental

El BCE i la Comissió Europea han alertat reiteradament d’aquesta mancança i en els últims anys, després de la consolidació del sector en la dècada posterior a la crisi financera i immobiliària del 2008, sempre que han pogut, han pronunciat el concepte “fusions transfrontereres” per reclamar ja no que un banc d’un país en compri un de petit en un altre –com van fer CaixaBank i el Sabadell, per exemple—, sinó que bancs potents de diferents països s’uneixin i creïn gegants europeus que pugui anar tenint un abast continental i competir, a escala internacional, amb els gegants dels Estats Units.

Però això no passa. El sector diu una cosa, però en fa una altra. Les complexitats de treballar en diversos països amb diverses regulacions provoca que les entitats prioritzin la suma en l'àmbit regional, com estem veient des de fa més d’un any amb l’opa del BBVA sobre el Sabadell a Espanya o la d’UniCredit sobre BPM a Itàlia. El resultat és que mentre Europa té molts bancs petits, d’abast nacional o fins i tot local, molts països tenen ja pocs bancs, com és el cas d’Espanya, on es comença a alertar que la competència no és prou potent.

El regulador de la competència, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), ho justifica per l’auge dels neobancs. Aquests sí que tenen una mirada internacional i estan entrant en tots els mercats que poden. Les seves estructures lleugeres els ho posen més fàcil i van a un públic, majoritàriament jove, que no està vinculat a una marca i que vol un banc amb el qual operar fàcilment amb el mòbil i que li doni el màxim, cosa que poden fer per la seva estructura de costos baixa. No tenen ni oficines. El que diu la CNMC és que és cert que hi ha pocs bancs tradicionals, però estan pujant els nous, cosa que salvaguardarà la competència.

El govern portuguès va ficar cullerada en la venda de Novo Banco i es va oposar a què el comprés CaixaBank, però ningú va dir ni ase ni bèstia

Aquesta realitat xoca amb l’últim gest de la Comissió Europea, d’obrir un procediment a Espanya per les condicions imposades a l’opa del BBVA al Sabadell, de prohibir la fusió durant els tres primers anys, que podrien ser cinc. Brussel·les estudia si el govern espanyol s’ha extralimitat amb la interpretació de l’interès general a l’hora d’imposar la restricció. No és res personal contra el govern de Pedro Sánchez, que s’ha acostumat a intervenir en empreses i operacions. La Comissió també qüestiona les condicions del govern italià a la compra de BPM per part d’UniCredit, més dures que les d’Espanya al BBVA.

Per què si aposta, com a mínim pel que fa al discurs, per les fusions transfrontereres, protegeix després les nacionals? La banca és un sector estratègic i els governs hi tenen coses a dir. És clar que és una operació privada, però això no vol dir que es pugui fer el que es vulgui. També diuen que aquestes intromissions de governs com el de Sánchez van contra la seguretat jurídica i són terribles per la imatge d’Espanya de cara als inversors. Però aquests, de moment, no han marxat. Al contrari. El Sabadell i el BBVA no paren de pujar a la borsa espanyola, que està en màxims de 17 anys i es preveu que pugui fer el màxim històric aquest any. Companyies i fons internacionals no paren de mirar empreses espanyoles i, en el sector immobiliari, el problema és d’excés d’interès d’inversors, perquè ha tensionat els preus –juntament amb altres factors, com la manca d’oferta.

No tenim un problema de manca de seguretat jurídica, com a mínim, no el perceben els inversors internacionals. No estem fent fora els diners, els seguim atraient. Espanya no té la imatge d’una república bananera en l'àmbit econòmic. Fa més mal tenir un president del govern acorralat pels casos de corrupció política que per intervenir en grans operacions corporatives, cosa que han fet tots els governs europeus. Recentment, el portuguès va ficar cullerada en la venda de Novo Banco per mostrar la seva oposició a què el comprés CaixaBank, perquè incrementava massa –al seu parer— el pes de la banca espanyola a Portugal. I ningú va dir ni ase ni bèstia. En canvi, Brussel·les qüestiona que governs com l’espanyol i l’italià posin condicions a la unió del segon i quart banc del país i del primer i el tercer, respectivament. I l’Informe Draghi, que alerta de moltes altres assignatures pendents, però també de la unió bancària, en un calaix.