En la matinada del 13 de juny, el món va presenciar un dels atacs militars més sofisticats del segle XXI: un cop quirúrgic, massiu i sobtat d’Israel sobre desenes d’objectius militars, nuclears i estratègics dins del territori iranià. Encara que molts analistes van centrar la seva atenció en els avions, els míssils o les explosions, la veritable clau d’aquesta operació no va estar en el que era visible, sinó en el que era invisible: la intel·ligència artificial (IA). Israel va llançar un atac convencional i, al mateix temps, va desplegar per primera vegada a gran escala una guerra dissenyada, executada i gestionada amb sistemes d’IA que li van permetre operar amb un avantatge asimètric absolut. L’Iran, en canvi, depèn de sistemes humans, reactius, lents i sovint burocràtics. Aquesta és la diferència fonamental que va marcar el resultat. La IA va ser la carta invisible que ho va decidir tot.

El procés comença molt abans del primer tret. Per preparar un atac així, cal identificar centenars d’objectius simultanis: radars, sistemes antiaeris, sitges de míssils, centres de comandament, pistes d’enlairament, reactors nuclears, combois mòbils i edificis camuflats. Això ja no ho fan analistes un a un revisant imatges per satèl·lit com fa una dècada. Avui ho fa la IA. Sistemes entrenats amb milions d’imatges i dades detecten, classifiquen i prioritzen cada objectiu, fins i tot quan estan mig ocults, enterrats o envoltats d’estructures civils. Per entendre-ho millor: és com si un necessités trobar 200 cotxes bomba ocults en una ciutat d’un milió de vehicles, i un sistema automàtic analitzés en pocs minuts les càmeres de seguretat, els patrons de moviment, els missatges de mòbil i els consums de benzina per dir amb un 95 % de precisió on són.

El segon pas és la coordinació de l’atac. Israel va desplegar més de 200 aeronaus que havien d’atacar 100 objectius diferents en diverses províncies iranianes, des de Natanz fins a Tabriz. Això requereix una sincronització absoluta: temps de vol, rutes segures, cobertura de radar, prioritat d’objectius i finestres d’oportunitat. Aquí també la IA és clau. Un sistema humà necessita hores i desenes d’operadors per planificar una missió. Un sistema d’intel·ligència artificial ho fa en pocs minuts, adaptant-se en temps real si canvien les condicions. És com organitzar una mudança de 200 camions que han de passar per carrers estrets, evitant controls policials, i arribar a destinació exacta al mateix segon. Cap humà pot calcular això en temps real. Un sistema intel·ligent, sí.

Israel va llançar un atac convencional i, al mateix temps, va desplegar una guerra dissenyada, executada i gestionada amb sistemes d’IA

Durant l’atac, els drons suïcides i els míssils van ser guiats per algoritmes que no només traçaven la millor ruta, sinó que també reaccionaven davant obstacles inesperats. Si un radar s’activava de sobte o si un objectiu canviava de lloc, el sistema ajustava el trajecte o reassignava l’objectiu. La IA operava com un pilot autònom, capaç de reconèixer en mil·lisegons què fer davant una nova amenaça. Per a l’observador comú, això equival a un cotxe autònom que condueix de nit per una ciutat caòtica, esquiva sots, vianants i carrers tallats sense que el conductor hagi d’intervenir.

Un altre aspecte crucial va ser la neutralització dels sistemes de defensa iranians. Molts radars van ser hackejats abans de l’atac, deixant-los cecs. Això no es va fer amb manuals ni amb tècnics davant d’un ordinador, sinó amb sistemes que van aprendre a detectar vulnerabilitats en xarxes específiques i van executar atacs d’interferència de manera automàtica. No és gaire diferent de quan un antivirus detecta una amenaça desconeguda, n’aprèn el patró i la neutralitza abans que faci mal. Només que aquí es tracta de radars militars, amb conseqüències de vida o mort.

Un cop iniciat el contraatac iranià, la defensa aèria israeliana es va activar de seguida. El que el món coneix com a Cúpula de Ferro, Fona de David o Arrow 3 no són simplement míssils interceptors. Són plataformes que inclouen sensors, radars, programari predictiu i motors de decisió. Cada vegada que es llança un míssil cap a Israel, el sistema avalua la seva trajectòria, la seva velocitat, el possible impacte i la seva perillositat. Decideix si l’intercepta o no, quin sistema ho fa, des de quin angle i en quin moment. Tot això passa en fraccions de segon. És com si un porter rebés cent pilotes de tennis disparades des de diferents angles, velocitats i trajectòries, i hagués de triar quines aturar, amb quina mà i en quin ordre, en menys d’un segon.

La diferència no va ser només tàctica o estratègica. Va ser tecnològica. Va ser de segle. Israel va operar amb eines del segle XXI; l’Iran, del segle XX

La intel·ligència artificial també va tenir un paper en l’anàlisi posterior. Mentrestant es produïen els atacs, sistemes d’IA processaven les imatges en directe, avaluaven danys, confirmaven la mort d’objectius i redirigien recursos si calia. Un sistema aprenia en temps real: si un edifici no s'esfondrava com s’esperava, s’hi enviava un segon atac. Si un radar es reactivava, se’l tornava a cegar. És un procés continu, no lineal. Com un jugador d’escacs que veu 20 moviments endavant, però amb la capacitat d’adaptar la jugada a cada segon.

Mentrestant, de l’altra banda, l’Iran va respondre amb el que té: míssils balístics convencionals, drons sense guia autònoma, radars analògics i sistemes de comandament amb retard. Per molta quantitat que es dispari, si no hi ha velocitat, precisió i adaptabilitat, el resultat és previsible. La diferència no va ser només tàctica o estratègica. Va ser tecnològica. Va ser de segle. Israel va operar amb eines del segle XXI, l’Iran amb eines del segle XX. El que va permetre a Israel llançar, colpejar, desaparèixer i protegir-se va ser la capa invisible de intel·ligència artificial que ho administra tot.

En aquesta guerra, el domini no es mesura només pel poder destructiu. Es mesura per la capacitat d’anticipar-se, de coordinar-se, d’adaptar-se i de prendre decisions en mil·lisegons. Tot això ho fa avui la intel·ligència artificial. I aquesta és la diferència entre guanyar i perdre. La IA va ser el cervell que va pensar, va executar i va corregir l’atac en temps real. Va ser el pilot invisible. Va ser el director d’orquestra. I per això el món encara no acaba d’entendre què va passar. Perquè no va veure allò essencial: la guerra del futur ja ha començat. I està dirigida per màquines que aprenen.

Les coses com són.