Fa unes setmanes, vaig escriure que la principal solució a la crisi de l’habitatge és que es construeixi. Molt i com més ràpidament millor. Vaig parlar de Barcelona i que en la campanya de les últimes municipals, les del 2023, es va dir que s’hi podien construir 20.000 pisos, però no s’estan fent.

Vaig rebre algun missatge que em deia que aquests pisos no resoldrien res, perquè caurien immediatament en mans de grans tenidors, inversors o estrangers rics. Un economista em va argumentar que la solució no és construir a Barcelona, sinó que ha de passar per grans promocions a la perifèria. És cert, també passa per aquí, però ha d’anar acompanyat d’una bona mobilitat, que actualment no tenim.

No compro que l'habitatge que es pot fer a la capital catalana sigui la xocolata del lloro, perquè s’ha de construir molt a la zona més densa del país, i cada bloc compta. I sobretot el que no accepto és que no serveixi perquè “se’ls quedaran els de sempre”, perquè això té una solució molt senzilla i que, a més, ajudarà a resoldre l’accés dels més desafavorits, els que tenen més dificultats d'accés a una casa: que construeixi l’administració.

Es calcula que a Catalunya manquen 175.000 habitatges, i aquest dèficit creix cada any. A més, és de tot tipus: lliure i, sobretot, social per destinar a lloguer i de protecció. Per què no, doncs, són l’Ajuntament, el Govern i l’administració que pertoqui qui promou els 20.000 pisos que es poden fer a Barcelona i es destinen a lloguer social i habitatge protegit? No resols tot el problema de l’habitatge, però hi aportes un gra de sorra, que si s’acompanya de més grans a l’àrea metropolitana, sí que comencen a semblar una solució. A més, el creixement de l’oferta destensionarà els preus.

Em sembla molt greu que les administracions no estiguin promovent pisos socials i protegits per qüestions electorals

Fa uns dies, en parlava amb una persona del sector, i em va aportar un altre problema: els ajuntaments no volen pisos de protecció i, sobretot, socials. El motiu és el tipus de persones i famílies que hi van a viure, em va explicar. Intueixo que no es pot generalitzar i que no deu passar a tots els ajuntaments, però s’havia trobat amb molts casos, i el cert és que són els governs els que fan els grans plans, però qui acaba atorgant els permisos, fent els plans urbanístics, etc., són els municipis, i aquí és sovint on es generen els colls d’ampolla.

Em sembla molt greu que les administracions no estiguin promovent pisos socials i protegits, amb la urgència de l'habitatge que patim, per qüestions socials, però he d’admetre que no em sorprèn. Ja fa molts anys que la gran majoria dels governants no miren pel bé comú i de les persones, sinó per conservar la cadira. I moltes vegades això passa per no ficar-se en problemes, no equivocar-se. Si els meus votants no em demanen aquest tipus d’habitatge, per què l’he de fer?

Han de ser els governs qui agafin les regnes i facin plans de debò, amb una dotació pressupostària realment ambiciosa

Hi ha un altre factor. El creixement poblacional, ja sigui d’un país, d’una ciutat, d’un barri o d’un poble, ha d’anar acompanyat d’un increment dels serveis públics. Escoles, centres sanitaris, però també parcs, equipaments culturals i esportius, infraestructura elèctrica, de fibra òptica, d’aigua, clavegueram, i fins i tot carrers, bancs, fanals, papereres, contenidors, etc. I la mobilitat: trens que vagin a l’hora, autobusos, etc. Tot això qui ho proporciona i, sobretot, qui ho paga?

La conclusió a què arribo és que han de ser els governs qui agafin les regnes i facin plans de debò, amb una dotació pressupostària realment ambiciosa. Que vagin a l’ajuntament que sigui i, si té sol per fer 15.000 habitatges, que suposen apujar un 30% la seva població, en financin tot el necessari, des de la nova rambla als nous accessos a l’autopista, passant, evidentment, pel CAP i l’escola. I que Rodalies funcioni. Potser així els alcaldes s’hi posaran millor, perquè no ho pagaran a les urnes. Necessitem ambició, decisió i inversió si volem resoldre el problema de l’habitatge, i, encara que sabem que no es farà ni en un ni en cinc anys, accelerar el màxim possible.