El Tribunal de Justícia de la Unió Europea acaba de validar la correcció gairebé completa de la Directiva sobre salari mínim adequat. Amb aquesta sentència se superen les incerteses provocades per la presentació d'una qüestió prejudicial presentada contra aquesta Directiva per part de Dinamarca i Suècia, especialment preocupant perquè les Conclusions prèvies de l'Advocat General es decantaven per l'anul·lació completa de la Directiva.

Les institucions europees des dels seus inicis han actuat en aspectes aïllats del salari, desplegant la seva política d'harmonització de la legislació laboral dels estats membres en aspectes aïllats, però importants, d'aquesta matèria. Ja en el Tractat Constitutiu inicial de la dècada dels anys cinquanta va establir la igualtat retributiva entre dones i homes. En la dècada dels anys setanta va introduir un mecanisme decisiu de garantia de cobrament dels deutes salarials pendents en situacions d'insolvència empresarial. En la fornada de Directives, de principis de segle, antidiscriminatòries per diverses causes, establia que la prohibició afecta també les condicions de treball, entre elles el salari. Successivament, el 1996, la Directiva sobre desplaçament de treballadors, donava resposta per via indirecta a la forma de determinació del salari a causa d'aquests treballadors. Sense esgotar la llista, la Directiva de 2019 sobre condicions de treball transparents, imposa l'obligació empresarial d'informar el treballador del seu salari, amb referència a tots els components que integren la remuneració del treballador.

Totes aquestes intervencions europees en matèria retributiva han anat sent aprovades i introduïdes en l'àmbit comunitari sense especial dificultat, sense posar-se en qüestió des del punt de vista de la capacitat d'harmonització de la normativa laboral. No han estat percebudes com a conflictives aquestes intervencions, sobretot pel seu caràcter puntual i, sobretot, per ser instrumentals per a l'objectiu principal d'aproximar altres condicions de treball o garantir l'efectivitat de la prohibició de discriminació.

Això sí, la Directiva de 2022 no és una mera continuïtat de les intervencions precedents, sinó que pel seu contingut pretén ser qualitativament diferent i més ambiciosa en les polítiques sobre evolució dels salaris en el conjunt de la Unió Europea, així com el seu pes en el conjunt del producte interior brut en cadascun dels estats membres, així com el paper de la negociació col·lectiva en la determinació de les polítiques salarials.

No és casual que hagin estat els països nòrdics els més reticents a l'aprovació de la Directiva de salaris mínims

El gran interrogant que ha provocat aquesta Directiva és fins a quin punt el seu contingut és compatible amb la prohibició expressa prevista en el Tractat de Funcionament que la Unió Europea pugui entrar a regular la matèria relativa a remuneracions, així com a la llibertat sindical i el dret d'associació empresarial. Cal tenir present que el Tribunal Europeu va justificar aquesta limitació competencial de la Unió com a element de garantia del protagonisme de la negociació col·lectiva en aquesta matèria. Per això, no és casual que hagin estat els països nòrdics els més reticents a l'aprovació de la Directiva de salaris mínims, perquè són la minoria dels Estats que manquen d'un sistema de salari mínim establert per via legal, entenent que la seva determinació ha de correspondre exclusivament a la negociació col·lectiva. I, per això mateix, el rebuig de la Directiva no es produïa només per part dels Governs dels estats membres, sinó pels mateixos sindicats. Actitud sindical en aquests països que es produeix per percebre la intervenció pública en matèria de salaris mínims com a forma de debilitar el poder negocial dels sindicats. Es tracta d'una actitud que de cap manera es produeix en la cultura sindical dels països que tenen un sistema de fixació estatal de la quantia del salari mínim, cosa que en particular a Espanya es manifesta en termes que els sindicats sempre donen suport a una pujada anual intensa del salari mínim.

Les institucions europees eren molt conscients d'aquestes diferents visions segons països, de manera que el contingut de la Directiva procura oferir un model flexible, adaptable als diversos models de cada Estat. Així, sense poder entrar en més detalls, resulta imprescindible trencar malentesos, en el sentit de deixar clar que la Directiva en cap cas estableix quina ha de ser la quantia del salari mínim en cadascun dels estats membres, ni estableix cap paràmetre de referència en termes comparatius amb el salari mitjà de cada país. Fins i tot l'únic que anul·la la recent sentència és l'establiment dels criteris concrets conforme als quals s'ha de decidir l'increment periòdic del salari mínim legal. Encara que també convé advertir que manté com a vigent la part de la Directiva que fixa els criteris generals conforme als quals s'ha de fixar aquesta quantia.

D'altra banda, és molt significatiu que la Directiva estableix la lliure opció a cada país entre dues fórmules de fixació dels salaris mínims, deixant plena llibertat per optar per un model de salari fixat legalment pel poder públic, o bé per un sistema de fixació exclusivament a través de la negociació col·lectiva. En aquests termes, les preferències dels països nòrdics queden garantides per la Directiva, com la de la resta dels països.

D'aquesta manera la Directiva és més una norma de procediment, que de regulació directa del règim retributiu. Fins i tot es pot considerar que es tracta d'una Directiva que apunta a la potenciació de la negociació col·lectiva en tots els estats membres, inclosos aquells com Espanya on el salari mínim es fixa pel Govern, via Reial decret. Així, per a nosaltres potser el més important és que marca com a objectiu que els convenis col·lectius tinguin una taxa de cobertura del 80 % del total dels treballadors assalariats, així com d'avaluació periòdica de l'evolució del mapa de la negociació col·lectiva.

La Directiva estableix la lliure opció a cada país entre dues fórmules de fixació dels salaris mínims

En definitiva, es tracta d'una norma que introdueix dosis molt importants de flexibilitat, cosa que no desmereix la transcendència del seu contingut i, amb seguretat, de l'important impacte pràctic que tindrà en aquest terreny

El més important de la sentència és la interpretació que realitza de l'abast de la competència de les institucions europees en matèria d'harmonització en matèria salarial i, en particular, quines són les fronteres i els límits que se li presenten a la Unió derivats de la impossibilitat de regular el relatiu a remuneracions. La clau i el més important de la sentència és que es construeix un criteri d'interpretació intensament restrictiu de la prohibició del que afecta remuneracions. Sense entrar en detalls, per a la sentència la Unió Europea només estaria impedida de regular allò que comporta una “ingerència directa” en l'àmbit competencial exclusiu dels estats membres en la gestió de les polítiques de rendes salarials. Encara més, la sentència proporciona un significat de les ingerències directes molt restrictiu, xifrat només en una actuació que afecta exclusivament el nucli dur del règim salarial; en sentit contrari, amplia al màxim els aspectes lícits d'intervenció que es consideren possibles, per considerar-se en la majoria dels aspectes com a ingerències indirectes.

En definitiva, la sentència s'ha de valorar molt positivament, perquè atorga un important paper d'intervenció en l'àmbit europeu a efectes de convergència dels règims laborals, que tendeixi a aproximar les condicions laborals dels diversos països i per conjurar les pràctiques de competència deslleial entre els diversos estats membres. En particular, encara que no s'exterioritzi en la sentència, entenc que la sentència és conscient i és coherent amb el nou context en què es desenvolupa actualment el projecte europeu, que no té res a veure amb els moments en què es va introduir la prohibició d'harmonitzar la matèria salarial per part de la Unió Europea. No es pot desconèixer l'aprofundiment del mercat únic en l'àmbit europeu que ha vingut adquirint l'Europa comunitària, l'impacte de la introducció de la moneda única i, en general, la intensificació de les llibertats econòmiques europees, que aferma la globalització econòmica a escala europea. El sistema ha d'estar equilibrat i compensat, de manera que produiria distorsions una forta intervenció en el disseny general de les polítiques econòmiques per la Unió, quedant feble la capacitat de convergència en matèria de condicions de treball, particularment en matèria salarial.