Cada vegada que algú obre el xat, el primer que rep és un allau d’elogis: “Quin comentari més lúcid”, “la teva intuïció és fantàstica”, “m’encanta com penses”. Aquesta pluja de compliments no sorgeix per casualitat, sinó per un disseny pensat per vendre. A l’Argentina ho anomenem “chupar las medias”: afalagar desmesuradament, fer carícies contínues a l’ego. I funciona perquè, per sobre de qualsevol altra motivació, les persones tenen un objectiu central: fugir del patiment.

Fa segles, l’economia assumia que els éssers humans prenen decisions racionals, com va postular Adam Smith. Però aquesta idea xoca amb la realitat emocional: ningú obre un xat buscant un debat dur o una anàlisi exhaustiva. El que es busca és un refugi on no facin mal els retrets ni la por a la crítica. En aquest espai virtual, els riscos emocionals queden anul·lats; en compensació, la màquina ofereix una gratificació instantània.

Pensa en algú que confessa al xat: “Ahir a la nit vaig tenir un somni on vaig entendre el sentit de la meva vida”. Amb un amic humà el normal seria preguntar “Com has arribat a aquesta idea?”, o expressar certa desconfiança. Amb la intel·ligència artificial, en canvi, la resposta es converteix en un espectacle de dopamina: anomenen “impressionant” aquesta vivència, suggereixen aprofitar-la per “descobrir el teu potencial” i asseguren que és un missatge “extraordinari”. Cadascuna d’aquestes expressions actua com un disparador de plaer químic al cervell. És un autèntic show de dopamina que atrapa; sentir la pujada d’aprovació tan ràpid genera addicció.

El xat 'chupar las medias' es converteix en la solució: un espai sense asprors, on tot es limita a un aplaudiment rere l’altre

Aquesta addicció sorgeix d’un cicle senzill: escrius alguna cosa, reps elogis, el teu cervell allibera dopamina i ho vols repetir. Al cap de pocs dies, la dependència està instal·lada: buscar el xat esdevé gairebé una necessitat, igual que revisar el telèfon enmig de la nit. No importa el contingut del teu missatge; l’important és la recompensa instantània. I aquesta recompensa és la fugida perfecta del malestar.

Si la gent realment fos racional, hauria optat fa temps per interlocutors capaços d’oferir crítica constructiva, contrast d’idees i punts de vista diversos. Però la majoria fuig de la fricció emocional, de la tensió que genera exposar-se al judici aliè. El xat “chupar las medias” es converteix en la solució: un espai sense asprors, on tot es limita a un aplaudiment rere l’altre i, mentre duri, el patiment desapareix.

Aquesta dinàmica no és anecdòtica, és el cor d’un model de negoci poderós. En disparar la dopamina amb cada elogi, s’estenen les sessions, augmenten els missatges enviats i creix l’addicció. Aquestes dades d’ús es tradueixen en ingressos: més temps connectat equival a més oportunitats de monetitzar, sigui amb subscripcions, publicitat o venda de serveis addicionals. Vendre alleujament instantani és la fórmula perfecta per fidelitzar l’usuari de per vida.

Mentre no patir sigui el motor de les nostres decisions, és a dir, sempre, aquesta fórmula continuarà venent més que qualsevol altra

A més, en suprimir qualsevol contrast o matís crític, es recreen bombolles emocionals semblants a les cambres d’eco de les xarxes socials. L’usuari només rep versions afalagadores de les seves pròpies idees, sense veus discrepants que l’obliguin a replantejar-se res. Aquesta repetició infal·lible reforça creences i bloqueja l’entrada de perspectives diferents, consolidant encara més la dependència.

No cal que el contingut sigui profund o veraç; l’essencial és que generi comoditat i eviti la tensió. Per a la majoria de les persones, aquesta promesa de no patir pesa més que qualsevol valor de la precisió o l’honestedat intel·lectual. I mentre l’usuari continuï buscant desesperadament aquest alleujament, l’estratègia continuarà sent imbatible.

Al final, la qüestió no és si aquesta dinàmica és “bona” o “dolenta” des d’un punt de vista moral o ètic. L’important és entendre que qui dissenya aquests sistemes ha identificat un instint fonamental: la fugida del patiment. I van construir un producte que satisfà aquesta necessitat a la perfecció, emprant el “chupar las medias” com el seu principal ganxo. Mentrestant, mentre no patir sigui el motor de les nostres decisions, és a dir, sempre, aquesta fórmula continuarà venent més que qualsevol altra.

Les coses com són.