Fa unes setmanes, l’Anthropic Institute —el braç de recerca d’Anthropic, la companyia que desenvolupa Claude— va publicar un document titulat When AI builds itself que, llegit de pressa, podria semblar un document tècnic més. No ho és: afirma que el maig d'enguany més del 80% de les línies de codi que Anthropic va posar en producció les havia escrit la seva pròpia intel·ligència artificial. Ras i curt: la IA ja accelera de forma més que substancial el seu propi desenvolupament, quan fa menys de dos anys aquesta proporció no arribava al 10%. I afegeixen un altre concepte que ens fa parar atenció: ja no és la generació de programari, sinó la revisió humana la que s'ha convertit en el coll d'ampolla del procés.
On som ara: agents que deleguen en altres agents. A l'informe es fa un repàs del camí que ha seguit els darrers anys el desenvolupament del programari: abans del 2023 els tècnics escrivien codi i documentació. Després van arribar els xatbots, que ajudaven en parts del procés generant fragments de programari que els desenvolupadors integraven a la solució. Entre el 2025 i el 2026 els agents ja escriuen i editen codi pel seu compte, de vegades fitxers sencers, i executen el codi ells mateixos i deleguen feines a altres agents. És evident que això canvia el paper dels equips tècnics. Al segon trimestre de 2026, els enginyers d'Anthropic produïen de mitjana vuit vegades més codi al dia que el 2024, perquè bona part del codi ja no s’escriu: es dirigeix i es revisa.
Convé, però agafar la xifra amb prudència: les línies de codi mesuren quantitat i no qualitat. De fet, els mateixos autors admeten que la xifra sobreestima el guany real de productivitat. En una enquesta interna, una mostra significativa de treballadors estimava produir unes quatre vegades més feina que sense accés a cap model. Sigui quina sigui la xifra, la tendència és prou robusta i provoca el que passa sempre que alguna cosa s’automatitza: quan el cost de fer una cosa cau dràsticament, el valor es desplaça cap a un altre lloc. En aquest cas, si escriure codi —o un informe, o una primera proposta— ja gairebé no costa temps humà, la capacitat de produir perd rellevància i la guanya alguna altra cosa. Així, el factor limitant deixa de ser generar codi, i passa a ser-ho decidir què val la pena, validar-ho i corregir el rumb: triar quins problemes importen, de quins resultats podem fiar-nos i quan una via no porta enlloc.
Cap on anem? Tres escenaris possibles
L'informe es tanca amb tres escenaris, i aquí és on la lectura es fa interessant. El primer és que la tendència s'estanqui. No es presenta com un escenari probable. El segon és que els guanys d'eficiència continuïn: el desenvolupament queda substancialment automatitzat. Empreses de cent persones fent la feina d'organitzacions de deu mil, on els humans continuen fixant les direccions i jutjant els resultats. Aquest és l'escenari que es presenta com a més raonable. El coll d'ampolla continuem sent nosaltres, i penso que això no és un problema, sinó que és la garantia. El tercer és l’escenari de l'automillora de la IA: els sistemes comencen a construir els seus propis successors, i el ritme de l’evolució queda determinat completament per la disponibilitat de càlcul i s’hi estableixen rols de validació de sistemes que s’autoperfeccionen. Malgrat que no és el cas més probable, és el cas límit. Per això, val la pena mirar-lo no com un pronòstic, sinó com una frontera.
El que separa el segon del tercer no és un percentatge d'automatització. És una altra cosa. Eclipsis: 100% o res. Aquest mes d'agost hem viscut un eclipsi solar al cel de Catalunya. De fet, n'hem vist dos de diferents. A la meitat sud del país l'eclipsi ha estat total, a Barcelona i al nord, l’eclipsi ha estat parcial; profund, amb més del 99% del disc solar tapat, però parcial. Podria semblar gairebé el mateix, però no té res a veure. Sense quedar del tot sota l'ombra de la Lluna no es veu res del que fa únic un eclipsi total. La raó és de física elemental. La corona solar és entre cent mil i un milions de vegades més tènue que la superfície del Sol, de manera que aquell fil de fotosfera que queda descobert al 99% encara l'esborra completament. I curiosament, al 99% d'enfosquiment del Sol amb cel net, a la Terra arriba la llum equivalent a un dia ennuvolat. Així, entre el 99% i el 100% no hi ha només un 1%. Hi ha un canvi de naturalesa del fenomen, que ens fa possible veure la corona solar, i el dia convertit en nit.
I què té a veure això amb la IA a l’empresa?
Sovint es planteja el debat sobre l'automatització com un termòmetre: un 80%, un 90%, un 99%, com si arribar al 100% fos només un pas més en la mateixa direcció. Si ho pensem així, ens equivoquem de mig a mig. Mentre una persona marca la direcció i valida els resultats, tenim un sistema que va molt de pressa, però continua sent governable: el coll d'ampolla humà és, precisament, el que el manté sota control. De nou, el salt al 100% no afegeix només un punt percentual: treu la persona del bucle de decisió. Torna a ser un canvi de naturalesa. I un cop a fora, el ritme ja no el marca ningú de nosaltres: és el sistema que es marca el seu propi rumb. I quan parlem de treure l'humà del bucle, tendim a imaginar-nos un model de frontera a Califòrnia o a la Xina entrenant el seu successor.
Ens queda lluny, i ens tranquil·litza que ens quedi lluny. Però el llindar no es creua només allà. Es creua, a escala petita i sense cap titular, dins de cadascuna de les nostres empreses: en l'agent que respon el client i tanca la incidència sense que ningú la llegeixi, en el procés que filtra candidatures i ja només ens ensenya la llista curta, o en el desplegament que abans passava per una validació i ara passa per una notificació. Probablement, cap d'aquests casos s'ha decidit, i aquest és el punt: senzillament, el procés s’ha repensat, i el punt de validació no s'hi ha tornat a posar. Així, el llindar no el creuarem només per decisió, sinó també per omissió. Decisió a decisió, o omissió a omissió.
Es podria pensar, amb raó, que si la retirada del criteri humà és gradual i difusa, aleshores no hi ha cap línia clara. Crec que és justament al contrari. Cada procés creua el seu llindar de manera binària: el punt de validació humana hi és o no hi és, no hi és "gairebé". Com en l'eclipsi: cadascun de nosaltres el va viure o total o parcial, sense terme mitjà. El que és gradual no és cap transició individual, sinó el recompte —quants processos ja l'han creuat. Cap consell d'administració aprovarà una acta que digui "retirem la supervisió humana d'aquest procés", i, tanmateix, moltes organitzacions hi acabaran arribant, procés a procés, sense que consti enlloc. I és que quan "fer" esdevé més senzill, l'escàs passa a ser el discerniment: saber què mereix l'esforç i de quins resultats podem fiar-nos. Això és el que aporta la persona, i és el que perdem quan deixa de ser-hi. De la mateixa manera que el dia de l’eclipsi podíem triar on posar-nos, aquí també ens toca prendre posició. I la posició la fixarem nosaltres, decisió a decisió, o omissió a omissió.