En ple conflicte a Israel, un grup d'investigadors va armar un experiment que ha marcat un abans i un després en la forma en què pensem la seguretat militar. Van prendre fotos oficials de mitjans israelians sobre l'impacte de míssils durant una guerra recent, van retallar fragments sense text ni mapes, i les van pujar a una intel·ligència artificial (IA) amb capacitat visual avançada. En qüestió de minuts, sense entrenament previ ni dades geogràfiques explícites, la IA va analitzar façanes, tipus d'arbres, angles d'ombra i perfils d'edificis, ho va comparar tot amb mapes satel·litaris i Google Street View, i va aconseguir delimitar la zona de l'impacte d'aquí a un quilòmetre de precisió. Fins i tot sense saber la ciutat, va identificar correctament el barri i es va apropar en el segon intent. Va ser una demostració desconcertant: imatges que semblaven innòcues van servir per revelar ubicacions sensibles, eludint qualsevol control militar o censura tradicional. El que abans requeria dies de feina d'intel·ligència humana i anàlisi en terreny, es va reduir a uns instants amb una eina que raona visualment.

Aquest mateix principi canvia múltiples àrees més enllà del militar. Per exemple, existeix PIGEON, un projecte que entrena un model amb milions de fotos de Google Street View. Quan se li subministren imatges personals —una postal, una selfie amb un mur particular o un senyal de transport públic— el sistema encerta el país en el 95 % dels casos i s'aproxima al lloc exacte en desenes de quilòmetres. Avui altres eines més agressives prometen ubicar una imatge amb precisió de pocs metres. N'hi ha prou amb pujar una foto genèrica —un jardí, un edifici, un carrer qualsevol— perquè una IA ens digui on va ser presa.

Indiferència personal?

En aquest context, es torna gairebé absurda la idea que pugui existir alguna cosa com un testimoni protegit. La figura clàssica del testimoni que entra en un programa estatal i és ressituat amb una identitat nova, es torna inversemblant. Si aquesta persona publica una foto de la seva mascota al pati, una imatge d'un cafè en una cantonada qualsevol, o si simplement apareix en segon pla en la selfie d'una altra persona, la IA pot creuar aquestes dades, detectar patrons, reconèixer l'entorn i ubicar el seu parador. Ja no fa falta seguir el testimoni, ni punxar telèfons, ni interceptar cartes. N'hi ha prou amb esperar que es filtri una imatge qualsevol —encara que no hi hagi cap intenció— i deixar que la tecnologia faci la resta. La geolocalització ja no necessita mapes, noms ni ubicacions: necessita arbres, ombres i edificis.

La IA, present en tot

En el periodisme passa una cosa similar. Un diari publica una imatge de suport o d'arxiu, d'un edifici o un carrer amb manifestants al fons, creient que està protegida. Però la IA ho analitza i ubica l'adreça exacta. Aquesta imatge aparentment neutra pot delatar a una font, un testimoni, un manifestant. I no fa falta que es publiquin dades personals: n'hi ha prou amb una bandera medi|mitjà esborrada, un cartell difús en el fons o la geometria d'una finestra. Amb IA, es dedueix tot.

La medicina tampoc no escapa. Models visuals avançats analitzen radiografies, tomografies o biòpsies de teixits i suggereixen quin òrgan està afectat, detectar patrons tumorals i fins i tot anticipar riscos sense que ho faci un radiòleg. Professionals mèdics poden tenir un assistent virtual que llegeix imatges, compara amb milions de casos i suggereix diagnòstics en segons. Això revolucionarà la salut, però també planteja dilemes: qui es fa responsable si s'equivoca? La màquina, el metge que la utilitza, l'hospital?

En l'agro es fa servir la IA per a inspecció via satèl·lit. Una foto aèria d'un lot revela amb exactitud l'estat del cultiu, la presència de plagues o el grau d'humitat. Abans, els tècnics havien d'anar al camp, mostrejar plantes, mesurar terres. Ara un dron fa fotos i un algoritme fa la resta. Així es planifica fertilització, reg i collita sense trepitjar la terra, detectant de forma interespecífica malalties o sequeres incipients. Fins i tot en assegurances i automòbils això és visible. Es pren una foto del dany en un para-xocs després d'un accident menor i una IA determina el model del vehicle, la velocitat del cop i qui va tenir la culpa. El tràmit és rapidíssim, sense pèrits humans que visitin el lloc. Un sistema automàtic processa imatges, calcula costos i liquida la pòlissa en temps real.

En ciutats on la vigilància pública es desplega amb centenars de càmeres, s'utilitzen sistemes capaços de reconèixer rostres, seguir trajectes i detectar patrons de moviment. Si algú passa per un carrer diverses vegades, un algoritme genera una alerta. Un canvi en el pentinat, a l'abric o a les lents fosques ja no arriba per despistar el sistema. Aquest mateix principi aplicat a un testimoni protegit significa que la persona pot ser detectada caminant per un aeroport, entrant en una ferreteria o participant d'una processó religiosa, fins i tot sense parlar, sense interactuar amb ningú, sense utilitzar telèfon.

El veritable problema és que aquest poder ja no està sol en mans de governs amb pressupostos gegants i agències ultraespecialitzades. Avui qualsevol persona amb accés a eines obertes —algoritmes, models preentrenats, una connexió a internet, pot aplicar intel·ligència visual i geolocalitzar una imatge. N'hi ha prou una selfie amb prou fons perquè un sistema digital reconstrueixi el barri, la casa o el recorregut. N'hi ha prou amb dues o tres fotos fetes des de diferents angles perquè la identificació sigui gairebé infal·lible. En definitiva, tornem a preguntar-nos què queda de la privacitat quan compartir un viatge o un moment íntim exposa dades geogràfiques, emocionals i personals sense saber-ho. Fins a una publicació aparentment anodina en xarxes socials pot representar una font de vulnerabilitat si algú sap on comença un algoritme i com dedueix. El sistema no es cansa, no es confon, no jutja: analitza i resol amb la fredor d'un càlcul precís.

Avui vivim en un escenari on la frontera entre el públic i el privat es redibuixa amb píxels i coordenades. El personal pot ser reconstruït a trossos per una IA que no busca un nom, sinó el teu lloc. I encara que un algoritme no mogui bombes ni canviï lleis, sí que redefineix quant de nosaltres en queda veritablement sota el nostre control. La pregunta no és si ja passa, sinó com vivim sabent que en qualsevol imatge que publiquem hi pot haver una empremta que nosaltres mateixos deixem sense saber-ho. I si això ja posa en risc qualsevol persona comuna, molt més a qui intenta ocultar-se d'un poder organitzat, violent i pacient com el d'una màfia. Perquè ni tan sols canviar-se el nom i mudar-se de país assoleix quan la IA segueix indicis que ningú no pensava que podien ser rastrejats. Les coses com són.