Cada generació té una tecnologia que li promet canviar el món. I cada generació acaba descobrint que la veritable pregunta mai no ha estat què podien fer les màquines, sinó què volien fer els éssers humans amb elles. Barcelona ha pres el relleu de Madrid en la visita de Lleó XIV i torna a situar-se al centre de l'atenció mediàtica. La benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família no serà un acte més del calendari eclesiàstic. Amb els seus 172,5 metres, la culminació d'aquesta torre converteix el temple d'Antoni Gaudí en l'església més alta del món.
Però l'esdeveniment transcendeix l'arquitectura i fins i tot la religió. Té alguna cosa de signe dels temps. Durant hores, els mitjans parlaran de la visita papal, de la seguretat, dels itineraris, d'una ciutat bolcada en l'esdeveniment i de la magnitud d'una obra iniciada al segle XIX que encara continua creixent. Tanmateix, des d'una mirada econòmica, cultural i innovadora, potser la notícia més rellevant no és l'alçada de la torre ni la solemnitat de la cerimònia, sinó la coincidència històrica que uneix tres noms separats per més d'un segle: Lleó XIII, Antoni Gaudí i Lleó XIV.
La vida es viu mirant endavant, però de vegades només s'entén mirant enrere. I per comprendre el significat profund de la relació entre aquests tres noms convé viatjar l'any 1891. Aquell any Antoni Gaudí tenia trenta-nou anys. La Sagrada Família ja era a les seves mans i començaven les obres de la Façana del Naixement, la gran façana que l'arquitecte va dissenyar personalment i que tindria l'oportunitat de veure créixer en vida. Aquell mateix any, el papa Lleó XIII publicava l'encíclica Rerum Novarum, que passaria a la història per intentar respondre a un dels grans desafiaments del seu temps: les conseqüències humanes de la Revolució Industrial.
Situem-nos en aquella Segona Revolució Industrial. L'electricitat començava a il·luminar les ciutats, l'acer i el vapor transformaven la indústria, les comunicacions escurçaven distàncies i la ciència entrava per primera vegada de manera sistemàtica a les fàbriques. La humanitat tenia la sensació d'accelerar cap a un futur desconegut. I a la Barcelona del segle XIX aquell vertigen es feia especialment visible. La Barcelona d'aleshores era una de les ciutats industrials més dinàmiques d'Europa. Alguns l'anomenaven el Manchester de la Mediterrània. Altres la comparaven amb Chicago. Ambdues imatges tenien sentit. Manchester representava la fàbrica, el tèxtil, el vapor i la revolució productiva. Chicago simbolitzava el creixement urbà accelerat, la conflictivitat social extrema i la transformació d'una ciutat en una màquina econòmica.
La potència industrial de Barcelona
Resulta fascinant pensar que Barcelona havia aconseguit convertir-se en una potència industrial sense disposar dels avantatges naturals d'Anglaterra ni d'Illinois. Catalunya no tenia grans reserves de carbó, ferro ni cotó. Tanmateix, una combinació d'iniciativa empresarial, port, capital repatriat d'Amèrica, proteccionisme i enginy industrial va permetre construir una poderosa indústria tèxtil. Pel port entrava carbó de Cardiff i cotó procedent del sud dels Estats Units, de llocs com Alabama o Mississipi. I des de Barcelona, recolzada en una xarxa industrial que s'estenia cap al Poblenou i Mataró —un corredor que el primer ferrocarril peninsular va contribuir a articular—, sortien teixits destinats a Espanya, Amèrica i altres mercats.
La ciutat s'expandia cap a la metròpolis, cap a Sabadell i Terrassa. Els diners dels indians finançaven fàbriques, bancs, habitatges i projectes urbans. L'electricitat començava a transformar la vida quotidiana. Les màquines de vapor multiplicaven la productivitat. Barcelona vivia una cosa que avui reconeixeríem immediatament: una disrupció tecnològica. Però tota disrupció té una cara lluminosa i una altra de fosca. La productivitat augmentava, la riquesa creixia i la innovació obria noves oportunitats, però també en destruïa d'altres. Darrere de cada tona de cotó descarregada al port, darrere de cada màquina de vapor i de cada nova fàbrica, hi havia milers de persones intentant construir una vida millor per a les seves famílies. Però també hi havia jornades esgotadores, barris insalubres i una sensació creixent que el progrés avançava més de pressa que la justícia.
Aquella mateixa ciutat que aixecava les actuals joies del modernisme i organitzava exposicions universals era també una ciutat de salaris insuficients, barris obrers massificats i conflictes cada vegada més intensos. L'anarquisme guanyava força entre una classe treballadora que sentia que els beneficis del progrés no arribaven a tothom. En aquella època els papes no viatjaven com ara. Lleó XIII mai no va visitar Barcelona. Però això no significa que desconegués el que passava a Catalunya. Quan el 1891 va escriure Rerum Novarum, l'anomenada qüestió obrera era un dels grans temes d'Europa, i Barcelona s'havia convertit en un dels seus laboratoris més intensos.
L'església catalana i la nova realitat del món del treball
Les vagues, les associacions obreres, el creixement de l'anarquisme i les dures condicions de treball de la indústria catalana eren fenòmens coneguts als ambients eclesiàstics de Roma. Tampoc és casualitat que en aquells anys sorgissin Cercles Catòlics Obrers, cooperatives i mutualitats inspirades en el catolicisme social, mentre figures com Torras i Bages intentaven acostar l'església catalana a les noves realitats del món del treball. La resposta de Lleó XIII no naixia en el buit. Responia a un conflicte que també es lliurava als carrers de Barcelona.
Rerum Novarum sol presentar-se com una encíclica social. I ho és. Però també pot llegir-se com una de les primeres grans reflexions sobre l'impacte humà d'una revolució tecnològica. Lleó XIII no pretenia destruir les fàbriques ni aturar el progrés. La seva preocupació era més profunda: què passa amb la persona quan la lògica de la producció, l'eficiència i el benefici comença a reorganitzar tota la societat? La pregunta era profundament moderna: quin lloc ocupa l'ésser humà quan les màquines transformen el món? Més de cent trenta anys després continuem formulant la mateixa pregunta.
Potser per això l'actual pontífex va escollir anomenar-se Lleó XIV. No va ser una elecció casual, sinó una referència explícita a Lleó XIII i al seu intent de respondre moralment a una transformació històrica sense precedents. Si Rerum Novarum de Lleó XIII va ser l'encíclica de la revolució industrial, Magnifica Humanitas de Lleó XIV aspira a ser l'encíclica de la revolució digital. L'analogia és difícil d'ignorar. Les màquines de vapor multiplicaven la força física del treballador; la intel·ligència artificial multiplica ara determinades capacitats cognitives. Les fàbriques van transformar la producció; els algoritmes estan transformant el coneixement. La industrialització va modificar el treball; la IA amenaça de modificar la naturalesa mateixa de professions senceres.
Preservar el paper dels humans
Tanmateix, el paral·lelisme més important no és tecnològic, sinó humà. La qüestió fonamental continua sent com preservar allò que ens fa humans quan una nova tecnologia altera la nostra manera de viure, treballar, decidir i relacionar-nos. En aquest sentit, Magnifica Humanitas resulta especialment interessant perquè és una encíclica sobre la persona humana en una època mediada per la intel·ligència artificial. El document adverteix contra la reducció de les persones a dades, perfils, mètriques o patrons de comportament; denuncia la concentració del poder tecnològic en mans d'unes poques corporacions capaces d'influir en economies, governs i ciutadans; alerta sobre l'ús militar de sistemes autònoms que dilueixen la responsabilitat moral de les decisions, i critica la temptació de substituir el judici humà per sistemes tecnològics presentats com a neutrals i inevitables.
En el fons, la preocupació és la mateixa que aleshores: la persona és més que allò que es pot mesurar. Ho era a la fàbrica. Ho és davant de l'algoritme. I aquí Gaudí deixa de ser només l'arquitecte de l'efemèride i es converteix en el veritable pont simbòlic entre els dos papes anomenats Lleó. Lleó XIII va respondre a la Revolució Industrial amb una doctrina social per defensar la dignitat del treballador. Lleó XIV intenta respondre a la revolució digital amb una reflexió sobre la persona en l'era de la intel·ligència artificial. Gaudí, entre tots dos, va oferir una altra resposta: l'art com a forma de comprendre el món quan la societat avança més de pressa del que l'ésser humà és capaç d'assimilar.
Perquè l'art no explica per si sol el progrés, però ajuda a preguntar-se pel seu sentit. No resol els conflictes socials, però pot fer-los visibles. No substitueix l'ètica, però és un acte de fe. No és política, però recorda que el progrés necessita una orientació humana. Enmig d'aquella Barcelona de fàbriques, fum i barricades, Gaudí va decidir aixecar una obra inspirada en la fe i la natura: un bosc de pedra entre xemeneies. Potser va comprendre una cosa que les èpoques de canvi poden oblidar: que les persones no viuen només d'eficiència, productivitat o innovació. També viuen de significat.
La força simbòlica de la torre de Jesús
I quan ja era un dels arquitectes més cèlebres d'Europa, no es va deixar atrapar per la seva pròpia fama. Va renunciar a continuar amb altres encàrrecs i es va dedicar exclusivament a la Sagrada Família, tot sabent que no la veuria acabada. Aquella decisió potser perseguia alguna cosa més que culminar una obra. Potser volia mantenir viva la pregunta sobre el significat de ser. Per això la benedicció de la torre de Jesús té una força simbòlica que transcendeix l'arquitectura. En una època dominada per la intel·ligència artificial, les dades, els algoritmes i l'automatització, la seva obra ens recorda que les grans revolucions tecnològiques mai no són només tecnològiques.
També són culturals, socials, polítiques i espirituals. Ho va ser ja en els seus fonaments, quan Barcelona era fàbrica, fum i conflicte. Ho va ser quan la basílica va ser calcinada per la fúria. I ho és avui, quan és coronada i beneïda per Lleó XIV. Entre Lleó XIII i Lleó XIV, Gaudí va aixecar una obra que ha trigat més d'un segle a completar-se. Potser perquè les preguntes veritablement importants necessiten generacions senceres per formular-se. I potser aquesta és la lliçó més actual de la Sagrada Família: les revolucions canvien les eines amb què vivim, però mai no substitueixen la necessitat humana de trobar sentit. Entre Lleó XIII i Lleó XIV, Gaudí va deixar també un tercer Lleó a la torre de Sant Marc: alat, silenciós i suspès sobre Barcelona.