Durant milers d'anys, la humanitat va tenir fills per necessitat. En una època sense màquines, sense sistemes de seguretat social i sense esperança de longevitat, cada nou naixement era una manera d'assegurar el present i el futur. Un fill servia com a força de treball. Ajudava en els camps, als tallers, cuidava els seus germans petits o assistia als seus pares quan envellien. La infantesa era un estadi breu i funcional: la utilitat del nen començava tot just podia caminar. Tenir molts fills era una manera de sobreviure.

Amb el temps, la societat es va transformar. El treball infantil va ser prohibit, l'educació es va convertir en obligatòria i la infantesa va adquirir un valor diferent. Tanmateix, fins i tot amb aquests canvis, el sistema necessita naixements. Ja no per treballar com a nens, sinó per funcionar com a adults. L'estructura de les economies modernes es va basar en una simple piràmide demogràfica: els joves, en treballar i pagar impostos, sostenen als vells. Tres treballadors per cada jubilat. Després dos. Després un. L'alarma demogràfica estava servida: si la natalitat continuava caient i la longevitat augmentava, el sistema anava a col·lapsar. Les jubilacions serien impagables, l'estat de benestar cauria, i tot acabaria en crisi.

Aquest era l'escenari previst. Però no va passar així. Una mica més fort va irrompre en l'equació i la va desarmar per complet: la intel·ligència artificial (IA). I amb ella, l'automatització, la robòtica, el programari autònom i la capacitat d'escalar la producció sense necessitat d'humans.

El cas del càncer de pulmó és una bona il·lustració del que passa. A més de vint països amb recursos limitats, van processar cinc milions de radiografies de tòrax van ser amb sistemes d'IA. Aquestes imatges van detectar nòduls sospitosos que haurien passat desapercebuts. Es van salvar vides sense necessitat de metges addicionals, sense més equipament que un programari. El que abans exigia personal especialitzat ara el realitza un algoritme. El que abans era inaccessible, ara és massiu i barat.

Les noves maneres de treballar

Aquest tipus de solució és a penes l'inici. El mateix que va passar amb la medicina avança amb la indústria, el transport, l'educació, el comerç. El treball com el coneixíem deixa d'existir. No només el treball físic, sinó també el treball d'oficina, les anàlisis comptables, la programació, l'atenció al client, la redacció de contractes, la planificació de rutes logístiques. Tot pot ser automatitzat.

Això té una conseqüència brutal: ja no es necessita mà d'obra. No en el sentit clàssic. No en l'escala que coneixíem. I, per tant, ja no es necessita que neixin més persones amb l'objectiu de mantenir el sistema productiu. El problema de la natalitat, tal com es plantejava, va desaparèixer.

La mateixa IA que fa que una persona de 80 anys rebi un diagnòstic precoç, és la que allibera a l'economia de dependre de joves

Molts continuen pensant que necessitem més naixements per sostenir els jubilats. Però això només té sentit si el treball humà continua sent la base de la riquesa. Ja no ho és. El mateix avenç tecnològic que estén la vida humana és el que permet sostenir-la. La mateixa IA que fa que una persona de 80 anys rebi un diagnòstic precoç, és la que allibera a l'economia de dependre de joves per produir béns i serveis.

En conseqüència, els països tampoc no necessiten recórrer a la immigració massiva com a solució demogràfica. La necessitat estructural desapareix. Amb ella, desapareix també la urgència de legislar, incentivar o forçar canvis culturals per augmentar la taxa de natalitat. La immigració deixa de ser una necessitat i es converteix en una opció política. I tenir fills deixa de ser una imposició funcional del sistema per convertir-se, simplement, en una decisió personal.

La resposta dels governs

Cada ésser humà que neix, a partir d'ara, ho fa perquè algú va decidir tenir-lo, no perquè el sistema el requeria. Aquesta transformació és tan radical que encara no s'ha processat. Els governs actuen com si el vell món fos vigent. Incentiven naixements, dissenyant polítiques per "estimular la fecunditat", calculant ràtios entre actius i passius. Però tots aquests problemes estan resolts. El problema de la natalitat, com a qüestió estructural, ja no existeix. L'única raó per tenir fills avui és el desig individual.

El desafiament ara és un altre: com garantir que aquests pocs fills visquin bé. Com assegurar que tinguin una educació real en un món on el coneixement canvia cada mes. Com integrar els avenços de la IA a les seves vides sense marginar-los. Com preparar-los per a una societat sense treball, on el valor no es mesura per la productivitat sinó per altres capacitats. Tot el que abans era un problema de quantitat passa a ser un problema de qualitat.

La humanitat ja no necessita preocupar-se per omplir fàbriques o finançar pensions. Necessita pensar com viu la gent en un món on el treball va deixar de ser el centre. Necessita reordenar les seves prioritats. Perquè si continuem parlant de natalitat com si fos el segle XX, perdrem temps i recursos en resoldre un problema que ja no està. Deixem de planificar per a un món que ja no existeix. La IA va desactivar l'antic model i és hora de començar a construir el nou.

Les coses com són.