Quan ara fa un any, poc després de dos quarts d’una del migdia, Espanya va patir la gran apagada, les empreses també es van quedar a les fosques. Algunes es van poder refer de seguida, amb grups electrògens, però la gran majoria va haver d’aturar-se i va patir pèrdues milionàries, tant pel material perdut i la maquinària malmesa com per l’afectació posterior, el lucre cessant. Un any després, no estan millor: se senten abandonades, no han estat compensades, i el que sí que se senten és igual de vulnerables.
Tot el sector empresarial català està indignat un any després de l’apagada. Foment del Treball, Pimec, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Unió Patronal Metal·lúrgica (UPM) lamenten que ni les empreses ni els ciutadans han estat tinguts en compte en aquest temps, que les indemnitzacions, si arriben, són lentes i escasses, i creuen que la situació de la xarxa no ha millorat per poder impedir que es repeteixi un accident similar.
A hores d’ara encara no se sap qui és el responsable últim de l’apagada, malgrat que sí que hi ha un gestor de la xarxa de transport, de l’alta tensió, que és Redeia (Red Eléctrica). Tampoc se sap l’impacte en les empreses, ja que s’han de sumar molts factors i ni tan sols les asseguradores ho tenen comptabilitzat, malgrat que són les que estan rebent les reclamacions de les empreses. Paco Hoya, president de l’Associació Catalana de Corredors i Corredories d’Assegurances (ACCA), ha explicat que gestionen diverses demandes de danys a empreses i que són multimilionàries, però no les han xifrat.
Un estudi de Pimec realitzat unes setmanes després de l’apagada en xifrava els costos en les petites i mitjanes empreses, la gran majoria del teixit productiu, en 878 milions d’euros, però en l'àmbit espanyol, la CEOE va parlar de 1.600 milions, una xifra petita comparada amb la catalana. Parlem, doncs, d’estimacions, i no s’ha anat més enllà.
“Encara estem esperant el resultat de la investigació oficial, encara no sabem el que va passar”, explica Salvador Sedó, director de Desenvolupament Sostenibilitat de Foment, en referència als expedients oberts per la CNMC, pendents de resoldre. Per aquest motiu, reclamar és molt difícil per a les empreses, perquè no saben a qui, i quan van a les asseguradores, es troben dificultats: “Petits comerços encara cobren, però les asseguradores no poden pagar a grans indústries si no saben a qui reclamar”.
José Enrique Vázquez, president de la Comissió d’Energia de Pimec, coincideix que les empreses amb prou feines poden cobrar compensacions, i adverteix que s’acaba el temps per reclamar als culpables. Lamenta que, tot i que les empreses estan reclamant a les seves asseguradores, aquestes “intenten pagar el mínim possible”, de manera que sí que es fan càrrec de les pèrdues directes, si s’acrediten amb factures, però no del lucre cessant.
“Per exemple, un forn que perdés tot el que tenia als congeladors, això ho paguen. Però el que ha deixat de vendre per no tenir el producte, no. O una indústria que s’ha fet malbé una màquina, sí que han arribat a pagar la reparació de la màquina, però si s’han trigat deu dies a reparar-la, el cost de no poder fabricar, el que es deixa de vendre, els costos laborals, la pèrdua d’un contracte, etc., tot això no”, relata. Sedó afegeix que la gran indústria que ha patit pèrdues directes multimilionàries, com uns forns que es van aturar i l’acer va malmetre’ls completament, no aconsegueix ni cobrar això.
Jaume Roura, president de la UPM, lamenta que “després d’un any, ens trobem que no hi ha hagut cap resposta ni ajuda pels perjudicis ocasionats, especialment a aquelles empreses que fins i tot van haver parat la seva operativa”. Per això, reclamen “més consideració cap a la ciutadania en general i especialment cap a les empreses, que són les que activen l'economia”.
Roura afegeix un factor que no només pateixen les empreses, sinó també totes les famílies: l’encariment de la factura a causa de l’apagada, d’un 13% entre gas i electricitat, per a Roura. Vázquez, de Pimec, la xifra entre un 7% i un 10% i explica que és conseqüència que des de l’endemà de l’incident, es van tornar a activar les centrals de cicle combinat, que utilitzen gas i produeixen l’electricitat més cara del mercat, per assegurar el subministrament.
Per a Salvador Sedó, l’apagada va ser una mostra clara de la importància de l’energia nuclear, que des de Foment reivindiquen: “Som favorables que el Govern reclami que no es tanquin les nuclears, que són el que donen continuïtat al sistema, i més si hem d’avançar cap a l’abandonament de combustibles fòssils”.
S’acaba el termini per reclamar
Un altre problema que tenen ara, tant empreses com asseguradores, és que s’acaba el període per reclamar, que si bé amb la llei catalana són tres anys, amb l’espanyola és un, de manera que en empreses d’àmbit espanyol, el període per reclamar acaba aquest dimarts. Paco Hoya, president de l’ACCA, explica que estan acudint a Red Eléctrica i a les distribuïdores. Per tot plegat, Pimec reclama que sigui l’Estat qui pagui directament a les empreses i després reclami als responsables.
Malgrat tot, Vázquez creu que no tornarà a passar, però no perquè la xarxa sigui ara més segura que fa un any, sinó perquè “Red Eléctrica ha sortit molt escarmentada i ara vigila molt més el transport i sap que no tothom fa bé les coses”. Ara bé, sobre l’estat de la xarxa, afegeix que mentre l’alta tensió és “robusta”, la de distribució “és absolutament insuficient” i en l’últim any “ha empitjorat”.
Sedó creu que s’està millorant, però també que no es pot descartar completament que es produeixi una nova apagada com la de fa un any. “Ens consta que Red Eléctrica ha analitzat on reforçar les línies per veure com guanyar resiliència, perquè es pot evitar”, explica. Tot i això, admet: “Era molt difícil que passés, però va passar. I podria tornar a passar”.
Adriana Murtra, mànager de sostenibilitat de la Cambra de Comerç de Barcelona, adverteix que “la situació no ha millorat i si hi hagués una altra apagada, el 95% de les pimes n’estarien afectades”. Per intentar minimitzar l’impacte, la Cambra ultima unes recomanacions per a les empreses, amb l’objectiu que desenvolupin un pla de continuïtat de negoci per a què, si torna a passar, redueixin el temps d’aturada i minimitzin les pèrdues.