El fracàs de l’opa del BBVA al Sabadell, que només va aconseguir una acceptació del 25,33%, va sorprendre gairebé tothom. Però el que no va ser una novetat va ser el rebuig majoritari a l’entitat d’origen basc, ja que cap travessa vaticinava que superés el 50%, especialment després que es conegués la baixíssima acceptació per part dels clients accionistes, i gairebé tothom especulava amb una segona opa.

Hi ha diverses claus que expliquen aquest resultat, tant econòmiques i financeres com polítiques i socials. Era una operació complicada perquè tenia a gairebé tothom en contra, i ni el PP i el PNB s’hi van posar bé. Només el lehendakari basc, a última hora, va dir que seria una bona operació per a Catalunya i per a Euskadi. Però tampoc va convèncer els inversors, ja que si excloem el primer accionista particular del banc, David Martínez, i l’1% de minoritaris clients, de la resta, comptant el 60% d’institucionals, Carlos Torres només va convèncer poc més d’un 20%.

Les patronals i els partits catalans

L’empresariat català es va posicionar des de l’inici frontalment en contra de l’opa sobre el banc que presideix Josep Oliu. Amb contundència i continuïtat. Foment i Pimec no han parat, en aquest gairebé un any i mig, de dir i repetir que seria un mal negoci per a les empreses del país i per a Catalunya. Altres institucions, com la Cambra de Comerç i el Cercle d’Economia, també s’hi ha mostrat contraris o han destacat els possibles. De fet, han portat les seves reclamacions a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) i allà on ha fet falta.

L’oposició dels empresaris i la seva insistència ha anat creant un clima en contra de l’operació en la societat catalana, la qual cosa ha influït també en la classe política. Qui més clar ho ha tingut des del principi ha estat Junts; amb menys intensitat, ERC, i de forma molt tímida, el Govern de Salvador Illa.

Els botiguers i l’experiència d’Unnim

Les patronals representen les empreses, però el teixit productiu és molt divers. I l’oposició de la gran majoria d’empresaris, començant pels més petits, els botiguers, ha estat clau. El Sabadell és un dels bancs amb els quals més treballen, i s’hi senten còmodes perquè està molt enfocat a la pime i l’empresa. Però a més, suposava quedar-se pràcticament sense oferta, ja que solen treballar amb més d’un banc i, sense el vallesà, el mercat hagués quedat amb tres: CaixaBank, el BBVA i el Santander, que a Catalunya no hi té una posició forta.

A més, encara se’n recorden del que va passar amb Unnim, que agrupava les caixes de Sabadell i Terrassa, juntament amb la de Manlleu. Les va absorbir el BBVA –abans de CatalunyaCaixa– i, segons confessen molts empresaris, el tracte ja no va ser el mateix, van perdre el caliu d’una entitat propera. Per això, tot i que la CNMC obligava el BBVA a mantenir condicions, no confiaven a seguir treballant amb comoditat amb el banc d’origen basc.

L’accionista particular del Sabadell

El punt anterior és clau perquè molts clients són també accionistes del Sabadell, especialment al Vallès i les àrees d’influència de l’entitat. I aquests van votar majoritàriament en contra. I és que, com recordava Jordi Casas, president de l’Associació d’Accionistes Minoritaris del Banc Sabadell, en una entrevista a ON ECONOMIA, el petit accionista del Sabadell és molt particular.

 “A Sabadell hi ha moltes famílies que estan al banc des del principi. Això passa de pares a fills, forma part de la història de les famílies. Per a molts petits accionistes, el Sabadell és com una empresa familiar”, relatava. Casas fins i tot havia vist oposició entre els clients accionistes d’altres zones, com Galícia, Astúries i Alacant.

El govern espanyol en contra i les condicions

Als inversors no els agraden les intromissions polítiques, com va remarcar David Martínez, i aquesta opa n’ha tingut des de l’inici. El govern espanyol s’hi va mostrar frontalment en contra, i tot i que inicialment es va veure com un moviment electoral –estàvem a les portes d’unes eleccions al Parlament de Catalunya–, després es va mantenir. Carlos Cuerpo anava repetint que no permetria la fusió i així ho va fer el Consell de Ministres, tot i que temporalment, en els primers tres anys.

Aquesta posició de l’executiu de Pedro Sánchez ha estat clau per les condicions que hi ha posat, que endarrerien les sinergies de l’operació, però també per la sensació que, amb una oposició política i institucional tan clara, seria molt difícil que sortís bé. Ja no eren només l’empresariat i la classe política catalana, sinó també la política espanyola.

Els riscos d’anar a l’opa

Entrant ja en el terreny més purament financer, el cert és que anar a l’opa tenia més riscos que possibles beneficis, cosa que explica que els inversors institucionals, és a dir, fons d’inversió, també hagin donat l’esquena a Carlos Torres. Feia setmanes que hi havia la sensació que el BBVA no arribaria al 50%, sensació a la qual el banc també va contribuir incloent en el fullet de l’opa l’opció de rebaixar al 30% el llindar mínim d’acceptació. L’escàs èxit entre el 30,8% d’accionistes clients ho va acabar de corroborar.

Descartat, o gairebé, el 50%, anar a l’opa era fiar-ho tot a una segona opa, i els números ja no sortien. Una segona opa hauria de ser en efectiu, el que comportaria probablement una ampliació de capital, potser superior als 10.000 milions d'euros. Per tant, els que haguessin anat a la primera, haurien perdut valor immediatament. Un mal negoci. Massa risc per a poca recompensa. Carlos Torres anava repetint que superaria el 50% per convèncer els inversors, però no se’n va sortir.

El preu, el superdividend i el projecte en solitari

El risc d’anar a l’opa entronca amb una altra clau. No anar-hi tenia molts beneficis i poc risc: el Sabadell va anunciar un gran dividend, que no es cobraria en cas de vendre les accions al BBVA. En canvi, quedar-se sí que donava dret a cobrar-lo i, si hi hagués hagut segona opa, després es podrien vendre igualment les accions, però en efectiu. Poc a perdre i molt a guanyar.

A més, els inversors creuen en el Sabadell en solitari. L’evolució a borsa dels últims anys –no només la dels darrers 17 mesos, marcats per l’opa– ho corrobora, i els informes dels analistes així ho diuen, ja que donen recorregut a l’alça a l’acció.

Torres ha reiterat aquests mesos, quan se li preguntava per la prima negativa de l’opa, que l’acció del Sabadell cauria si l’operació no tirava endavant. Aquest divendres ho veurem, però o els inversors no ho creuen o no els hi fa res: entre el que ja ha pujat, el dividend i el recorregut a mitjà i llarg termini, consideren que paga la pena quedar-se com accionistes del banc que presideix Josep Oliu.