La Xina vol ser la superpotència dels semiconductors. Ho repeteix cada setmana, ho publica en informes oficials, ho promouen els seus mitjans estatals, ho declaren els seus ministres i ho prediquen els seus CEOs. Però la realitat és una altra: després de dues dècades d’inversions milionàries, programes nacionals, promeses de sobirania tecnològica i discursos grandiloqüents, la Xina continua sense fabricar xips avançats. És lluny, cada cop més endarrerida.

Mentre els Estats Units, Taiwan i els Països Baixos teixeixen el triangle de ferro que domina la intel·ligència artificial —Nvidia, TSMC, ASML—, Pequín queda fora. I encara que intenta entrar per totes les portes, cadascuna li retorna l’eco del seu propi buit. No hi ha litografia, no hi ha arquitectura, no hi ha integració. I el més greu: no hi ha veritat. Perquè a la Xina, quan no es pot crear, es menteix.

L’origen de la fantasia

El gran salt endavant de la Xina en semiconductors va començar com solen començar els deliris de grandesa: amb un pla central. El 2014, el Consell d’Estat va anunciar les “National IC Industry Development Guidelines”, una fulla de ruta per convertir el país en potència en semiconductors abans del 2030. Deu anys més tard, no va aconseguir ni un node de capdavantera. Malgrat una inversió de més de 150.000 milions de dòlars entre subvencions directes, crèdits fiscals i fons d’inversió semiestatals, l’autarquia continua sent un miratge.

SMIC, l’empresa insígnia, mai no va poder fabricar de manera sostinguda xips menors de 7 nanòmetres. L’intent més publicitat va ser el 2022, quan van afirmar haver produït un xip de 7nm sense EUV. Però mai no van mostrar volums, ni benchmarks, ni clients. Va ser més un anunci que un producte. Al cap de pocs mesos, va desaparèixer del mapa. Exactament com els xips “quàntics” de Baidu, els processadors “nacionals” de Phytium, o el famós cas del superordinador de Sugon, que funcionava en teoria, però mai no va ser validat per tercers. Tot promeses.

Deepin, Loongson, Phytium: la intel·ligència artificial sense cervell

Els casos que millor il·lustren l’autoengany xinès no són invents puntuals, sinó una seqüència de fracassos disfressats d’innovació. L’empresa Phytium, per exemple, va ser presentada com el futur de la computació local, amb processadors ARM de disseny propi. La veritat és que mai no va superar el rendiment d’un Snapdragon, de Qualcomm, de gamma mitjana. Qualcomm ofereix un ecosistema global madur amb més eficiència energètica, cosa que es tradueix en millor rendiment real i compatibilitat per a l’usuari final.

Mentrestant, tots els models de Phytium van ser prohibits pels EUA el 2021 per col·laborar amb l’Exèrcit Popular d’Alliberament, i des d’aleshores va desaparèixer del mercat internacional.

Un altre exemple és Loongson, que durant anys va prometre una arquitectura nacional capaç de reemplaçar Intel i AMD. Va rebre fons estatals, va tenir presència en fires i va ser elogiat com a emblema de l’“autosuficiència”. Però els seus xips amb prou feines arriben a nivells de rendiment equivalents als Core i3 de fa 10 anys, no tenen suport de programari actualitzat i no compleixen els estàndards mínims per a servidors ni intel·ligència artificial.

SMIC, l’empresa insígnia, mai no va poder fabricar de manera sostinguda xips menors de 7 nanòmetres

En el pla del programari, el cas de Deepin exposa un altre tipus de mentida: la del sistema operatiu nacional. Presentat com una alternativa xinesa a Windows, va ser inclòs en oficines estatals i promocionat com a desenvolupament propi. Després es va descobrir que era simplement una versió modificada de Debian amb una capa gràfica personalitzada, sense cap innovació estructural.

Fora d’aquests casos, el més freqüent és l’ús encobert de xips estrangers. Empreses que presenten models d’IA entrenats “localment”, però que funcionen en plaques Nvidia A100 o H100 introduïdes de contraban, fent servir centres de dades disfressats a Malàisia o Singapur. En els papers, tot és xinès; en el silici, tot és estatunidenc.

Tot això en un context on els grans actors globals continuen corrent. TSMC ja és en 2nm, Samsung també. ASML ven tecnologia EUV, o de litografia d’ultraviolat extrem, ja en la seva segona generació. Això habilita noves generacions de xips. Nvidia produeix semiconductors per a agents autònoms. Intel, fins i tot en la seva crisi, aconsegueix fer 3nm a Ohio. La Xina, mentrestant, recicla comunicats del 2019.

Un ecosistema de fum

La Xina no només manca de xips avançats: manca de les condicions mínimes per produir-los. No té accés a maquinària de litografia d’ultraviolat extrem (EUV), que només fabrica ASML als Països Baixos, sota control d’exportació supervisat pels Estats Units. Tampoc no té eines clau d’inspecció, deposició o gravat, que subministren empreses com Applied Materials o Tokyo Electron.

Les seves pròpies companyies de maquinària —com Naura o AMEC— amb prou feines equipen fàbriques de nodes de 28nm o superiors, tecnologia que ja no s’usa ni per a mòbils de gamma baixa. Les proves que diuen fer en 14nm o 7nm manquen d’estabilitat i no estan validades per cap fabricant de dispositius internacionals.

I si no hi ha eines, tampoc no hi ha coneixement. Les universitats xineses produeixen milers d’enginyers cada any, però cap amb experiència real en integració de processos de capdavantera. La majoria treballen en projectes repetitius, en instituts de disseny, o bé migren a empreses estrangeres. Els pocs que tenen talent acaben fitxats per TSMC o Samsung. La fuga de cervells és constant.

Mentir com a política d’Estat

El problema no és només tècnic. És cultural. A diferència del Japó, que va caure per excés de confiança però mai no va mentir sobre el que tenia, la Xina adopta la falsificació com a recurs sistemàtic. Cada cop que no arriba a un objectiu, el substitueix amb un anunci. Cada cop que no aconsegueix una patent, fabrica una portada. Cada cop que una empresa fracassa, en crea una de nova amb un altre nom.

El “Pla 2030” ja no esmenta la litografia. El “Made in China 2025” va quedar congelat en papers que ningú no cita. Els fons sobirans que van invertir en startups de xips ara encobreixen les pèrdues amb fusions opaques. I els mitjans oficials mostren fàbriques sense operaris, xips sense benchmarks i màquines apagades.

Tot això en un context on els grans actors globals continuen corrent. Nvidia produeix xips per a agents autònoms.

A la segona part: el cas SMIC, la geopolítica de l’autoengany, l’escut occidental, i per què el drac no només no vola: s’està incendiant per dins.

Les coses com són.