Viure de lloguer a Catalunya exigeix que els llogaters destinin el 31,7% de la seva renda mensual a pagar el pis, un dels costos més alts d'Espanya, amb l'agreujant que és el tercer territori on més llars habiten de lloguer, gairebé 1 de cada 4 (24,1%), per darrere dels dos arxipèlags, on el turisme exerceix una forta pressió, tant per als visitants com per als treballadors que s'hi desplacen en temporada alta. La suma de l'elevat esforç econòmic en proporció amb la renda i de l'alt volum de població que viu de lloguer, fa que a Catalunya, igual que a les Balears, sigui una proesa viure de lloguer, segons es desprèn d'un informe recent de Funcas, el think tank en matèria econòmica i social.

Desiderio Romero-Jordán, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Rei Juan Carlos i investigador de Funcas, ha dut a terme una comparació de l'esforç que suposa viure de lloguer a Espanya, depenent de la comunitat autònoma de residència. A tal fi, ha analitzat quatre paràmetres: la despesa mensual mitjana que suposa el pagament del lloguer (sense comptabilitzar altres despeses, com l'energia, l'aigua i la comunitat); les llars que hi ha de lloguer; l'esforç que suposa el lloguer respecte a la despesa (encara que l'autor explica a ON ECONOMIA que és equiparable a la renda) i, finalment, el percentatge de llars que sense tenir una casa en propietat, han de destinar més del 30% de la seva cistella de consum al lloguer. Un límit que, si se supera, es considera un "esforç" econòmic per a una llar.

Una de cada quatre llars

Al conjunt d'Espanya, el 16,2% del total de les llars és de lloguer, amb un desemborsament mensual de 516 euros, i això els suposa el 29,1% de la renda mitjana, encara que 4 de cada 10 superen el 30%. Doncs bé, a Catalunya, el 24,1% de les llars no viu en un habitatge propi, abonen al seu propietari 607,5 euros al mes, la qual cosa implica el 31,7% de la seva despesa, però el 45% de les llars superen amb escreix el límit del 30% de la seva cistella de consum.

En funció de les dades de què disposa l'investigador de Funca, els territoris es divideixen en tres grups: el primer, les comunitats amb esforç alt; el segon, amb esforç mitjà, i el tercer, amb esforç baix. Catalunya es troba al primer grup, juntament amb les ciutats autònomes, el País Basc, les Balears i Madrid, paradoxalment entre les més riques d'Espanya per nivell de renda.

Entre els factors que expliquen la pertinença d'aquests territoris al grup amb un esforç més gran, l'autor assenyala unes taxes d'atur inferiors a la mitjana nacional, també per a la cohort de menors de 25 anys, un volum més gran de llars de lloguer i uns lloguers més alts, que sempre es donen, allà on hi ha més possibilitats de feina. Igualment, la densitat de població és un altre factor determinant en els alts preus dels lloguers, que en aquests territoris és superior a la mitjana (92 habitants per km²), amb un extrem a Ceuta, que supera els 4.000 habitants per km², i Melilla, que assoleix els 7.000. Finalment, el nombre més gran de grans urbs de més de 100.000 habitants influeix, ja que el lloguer és molt inferior a l'Espanya buidada que en l'urbanita. La conjunció d'aquests elements suposa que, en aquests sis territoris, hi ha un hàndicap afegit per a l'emancipació dels joves, remarca Romaní-Jordà.

Esforç sobre la renda

Si ens centrem en el percentatge que el lloguer treu de la renda mensual, Ceuta i Melilla són els pitjors llocs per no tenir una casa pròpia, ja que minva el 35% de la capacitat de despesa de les llars que viuen en aquest règim, amb un cost mitjà de 465 euros; seguit del País Basc, 33% d'esforç i 583 euros mensuals; Balears, 32,6% i 647 euros mensuals; Madrid, l'esforç de renda del qual és del 31,8% i el lloguer mitjà de 674 euros i, per a Catalunya, el ja referit, 31,7% d'esforç i 607 euros. Tanmateix, la proporció de població afectada, que viu de lloguer, aporta un plus, ja que a les Balears s'eleva al 26,6% de les llars, a Catalunya, el 24,1%, i es redueix a Madrid a un 20,1% i al País Basc, on només 1 de cada 10 llars està de lloguer.

El catedràtic de la Universitat Rei Joan Carles aclareix a ON ECONOMIA que, atesa la combinació de l'esforç sobre la renda i l'alt volum de persones de lloguer, es podria considerar que l'esforç per viure de lloguer a Catalunya és superior al País Basc, i probablement superior a Madrid. "Especialment, si tenim en compte que una part important dels llogaters a Catalunya són immigrants, un dels col·lectius amb més esforç sobre la seva capacitat de renda", tot i que matisa que "sense càlculs més detallats, no puc assegurar que sigui del tot exacte".

Sobreesforç

Però hi ha una ràtio encara més aclaparadora: el "sobreesforç" que implica afegir els diners que s'emporta el propietari, els subministraments d'energia i aigua i el rebut de la comunitat. I la conclusió és demolidora: de mitjana, el conjunt dels llogaters ha de destinar el 36% de la seva renda, 7 punts percentuals a sumar el cost del lloguer. Però si ens centrem en quantes llars sobrepassen el 30%, l'estudi de Funcas demostra que 6 de cada 10 llars de lloguer supera el llindar de risc. Per comunitats, Romaní-Jordà apunta que totes estaven "tensades el 2022, en presentar valors de sobreesforç superiors al 30%; la comunitat amb un valor més baix és Múrcia. A les comunitats del País Basc, Madrid, les Balears, Catalunya i Ceuta i Melilla, més del 60% de les llars es van enfrontar a una despesa de lloguer i subministraments bàsics (sobreesforç) superior al 30% de la cistella de consum".