El pollastre és un dels aliments més populars arreu del món. És més saludable que d’altres carns, té un bon preu i agrada a tothom, des de nens a gent gran. Sovint es recorda que Catalunya té tants porcs com persones, i la vedella de Girona té fama, però no es diu tant que som una potència en la producció de pollastres, més enllà de l’aclamat pota blava d’El Prat. Catalunya té unes 1.500 granges de pollastres i gallines i hem entrat en una per explicar com es fa un pollastre.
Les granges catalanes ja no són aquelles instal·lacions velles i precàries de fa dècades. Les normatives sanitàries han professionalitzat el sector, que treballa de forma metòdica i automatitzada, i tot està calculat al mil·límetre. No pot ser de cap altra manera, ja que està controlat per veterinaris que les visiten periòdicament, recullen mostres i les envien al Ministeri d’Agricultura, i per auditors que s’asseguren que se segueixen els protocols industrials i sanitaris que marca la llei.
La granja que hem visitat té una capacitat modesta, de 30.000 pollastres. No és petita, però tampoc és una macroinstal·lació. Un sol granger la gestiona, i encara té temps per altres activitats. Això sí, és exigent perquè l’ha de visitar com a mínim dues vegades al dia i set dies a la setmana mentre hi ha pollastres. Després, durant el buit sanitari de 14 dies, l’ha de netejar i desinfectar de dalt a baix. És sacrificat, però si es fa tot bé, surt a compte.
La producció comença amb l’entrada dels pollets, que hi arriben acabats de néixer, i acaba amb els pollastres pesant entre 1,7 i 3 quilos, en funció del mercat al qual es vulguin destinar. Quan surten de la granja van directament a l’escorxador i l’endemà ja són a les botigues, perquè la carn sigui ben fresca i pugui tenir una caducitat àmplia. Passen de l’ou a la carnisseria o el supermercat en 45 dies.
Durant aquests 45 dies que passen a la granja, travessen diverses fases. Quan són petits, tenen llum durant tot el dia i mengen un pinso específic. Quan ja tenen algunes setmanes, la llei permet que tinguin 18 hores de llum i sis de foscor, de les quals quatre han de ser consecutives. La norma està feta per potenciar el creixement de l’animal, però protegint el seu benestar, ja que si els pollastres no creixen amb salut i emmalalteixen o moren, això suposa pèrdua de rendibilitat per a la granja.
Els pollastres tenen menjar i aigua a discreció durant tot el seu engreix, i el pinso va canviant. Quan surt, cada animal haurà menjat entre 3 i 4,5 quilos de pinso; per tant, aquesta granja gasta unes 120 tones de pinso. Pel que fa a l’aigua, la granja compta amb un dipòsit per si patís un tall del subministrament, els pollastres no es quedessin sense hidratar-se. També compten, per normativa, amb un grup electrogen, per si marxa la llum, i aquesta, a més, té plaques solars. Els pollastres no van notar l’apagada.
Com guanyen diners les granges?
La despesa en pinso és una de les claus per a la rendibilitat de la producció: la relació de quilos que menja per quilo d’engreix, que està al voltant d’1,5 quilos de pinso per quilo de pollastre, com més baixa sigui, més a compte sortirà aquella engreixada. I de què depèn que aquesta ràtio sigui més o menys alta? Doncs aquí tornem al benestar i les condicions dels animals, i a l’automatització de la granja.
Complir les normatives i prioritzar el benestar dels pollastres farà que s’engreixin més amb la mateixa quantitat de pinso i que, per tant, el granger cobri més per aquella engreixada. Depèn de factors com la temperatura: quan entren els pollets, estan a 33 graus; després, va baixant fins als 21. Els càlculs i els canvis es fan automàticament; l’ordinador de la granja calcula cada dia la temperatura mitjana i la va baixant en funció dels dies d’engreix.
També depèn d’altres factors, com la ventilació, la humitat, que ha d’estar entre el 50% i el 60%, i el nivell de CO₂. Com la temperatura, el menjar i l’aigua, tots aquests factors es controlen amb un ordinador que va calculant-los i graduant-los, i si detecta algun error, activa una alarma que sona a la sala de màquines de la granja i al mòbil del granger, que també té alarmes si algú accedís a la instal·lació i pot veure la granja, tant la sala externa com els pollastres, en temps real.
La salut dels pollastres
Si tot aquest engranatge funciona, els pollastres no només creixeran més, sinó que ho faran de forma més saludable, cosa que minimitza les opcions de què emmalalteixin i també la mortalitat, que se situa per sota del 2%. Els animals morts es deixen en un dipòsit aïllat fora de la granja, que es buida periòdicament. També fa que es mediquin el mínim possible, cosa que cada vegada es potencia més des de les institucions sanitàries i que, a més, també fa guanyar rendibilitat a les instal·lacions.
Les mesures de protecció sanitària són molt exigents. No es pot entrar a la granja així com així, sinó que s’ha de passar per unes dutxes especials i amb uns vestits específics, per no contaminar-ne l’interior i, per tant, els pollastres. Durant el buit sanitari, no només es desinfecta, sinó que es recullen mostres per fer proves i assegurar-se que no hi ha salmonel·la.
La seguretat alimentària ha de ser una prioritat perquè els volums de producció són estratosfèrics. Només aquesta granja, una de les 1.500 que hi ha a Catalunya, i que ni tan sols és de les més grans, produeix gairebé 30.000 pollastres cada engreix. Entre els 45 dies de producció i els 14 de buit sanitari, cada dos mesos té una nova remesa de polls. Per tant, fa sis engreixades a l’any –les granges no acostumen a fer vacances–, durant el qual produeix uns 180.000 pollastres. Si ho multipliquem per 1.500... calculeu. Mengem molt de pollastre, per tant, tot ha d’estar en perfectes condicions sanitàries.