Stephen Hawking no parlava de felicitat com qui ven una postal motivacional barata. Ho feia des d'un lloc molt més incòmode i, per això mateix, més potent. La seva famosa frase sobre mirar a les estrelles no anava de somnis naïf ni de positivisme buit: anava de no rendir-se quan tot sembla perdut, fins i tot quan el teu propi cos decideix jugar-te en contra.
Hawking va conviure durant dècades amb una malaltia que, sobre el paper, l'havia de condemnar al silenci. I tanmateix va parlar més alt que ningú. No des de l'èpica solemne, sinó des de la ironia, la curiositat i una intel·ligència esmolada que mai no va demanar compassió. Per a ell, la felicitat no era estar bé, sinó continuar pensant quan semblava impossible fer-ho.
La felicitat no és a terra, és al cel
Mirar els estels, deia, era una manera de no quedar atrapat en la misèria quotidiana. No parlava només d'astronomia, sinó d'actitud. De no viure encorbat pels problemes, per la por o per la rutina. Hawking defensava que el major error humà és creure que la vida es redueix al que tenim davant dels peus.
Mentre molts s'obsessionen amb el que els falta, ell insistia en el que encara es podia fer. I ho deia sense edulcorar res. La vida és dura, injusta i de vegades cruel, sí. Però sempre queda marge per a la curiositat, per aprendre alguna cosa nova o per desafiar el que sembla escrit. Aquesta era la seva versió de la felicitat, la de seguir jugant la partida encara que el tauler estigui trencat.
Ser curiós com a acte de rebel·lia
Hawking convertia la curiositat en un acte gairebé revolucionari. Per a ell, preguntar, investigar i no conformar-se era una forma de plantar cara al destí. On altres haurien triat el lament, ell va triar el meravellament. On altres miraven el rellotge, ell mirava l'univers. No parlava de ser feliç tot el temps, ni que fes falta. Parlava de no renunciar a la possibilitat de fer alguna cosa valuosa, per petit que fos. Fins i tot en els pitjors dies. Fins i tot quan el cos no acompanya. Fins i tot quan el món sembla avançar sense tu.
Stephen Hawking no prometia felicitat eterna. Prometia una cosa millor: sentit. I ho feia amb una frase simple, directa i demoledora. Mira cap amunt. Perquè mentre continuïs mirant les estrelles, encara no estàs acabat.