La relació entre Felip VI i Joan Carles I mai no ha estat fàcil. Pare i fill estan més distants que mai. L'emèrit sent que ha estat maltractat des de la seva abdicació i posterior sortida d'Espanya. Creu que el van apartar de la família injustament. Per a ell, els seus excessos no van ser diferents als de qualsevol rei: ostentació, luxes, amants, diners fàcils.
Felip, tanmateix, el veu molt diferent. Considera que els seus comportaments ja no són propis de les monarquies modernes. L'edat mitjana ja va passar. El rei treballa per reconstruir la mala imatge que va deixar el seu pare i en llaurar un camí lliure de càrrecs a la seva filla Elionor, la futura reina d'Espanya.
Felip VI manté contacte constant amb el seu pare, Joan Carles I
Tot i així, Felip manté un contacte discret amb l'emèrit. Sap que, malgrat tot, és el seu pare i continua sent el millor rei per a molts espanyols. Parlen. S'escriuen. Es veuen de tant en tant. L'actual monarca el vigila a distància. Vol estar al corrent de la seva salut, dels seus moviments i del que pugui fer. Perquè cada gest de l'emèrit Joan Carles I pot esquitxar encara la institució.
Però enmig d'aquest distanciament hi ha una cosa curiosa. Pare i fill comparteixen algunes excentricitats. No la caça. No les dones. Però sí el bon vi i els menjars llargs amb amics. Una afició que ha deixat una empremta sorprenent al Palau de la Zarzuela.
Sota l'edifici hi ha un secret. Un celler monumental. Deu mil ampolles de vi descansen en soterranis inaccessibles. És una col·lecció del millor d'Espanya i de l'estranger. Moltes són regals d'Estat. D'altres, adquisicions personals. Totes, guardades com si fossin tresors. I el més cridaner: reposen sobre una capa de sorra portada en camions des de platges de l'oceà Índic.
Una passió oculta que molt pocs coneixen
L'existència d'aquesta raresa va ser revelada per David Rocasolano, cosí de la reina Letícia. Al seu llibre Adiós, princesa narra com va descobrir aquell espai ocult. Esperava una biblioteca. Va trobar un santuari del vi. Prestatgeries infinites. Aroma de roure. I el terra cobert de sorra humida, acuradament estesa. Felip va explicar llavors que aquesta sorra era perfecta per mantenir la temperatura i la humitat.
No era l'únic celler. El 2013 es va arribar a catalogar un total de tres. Dos a la Zarzuela i una al Palau d'Orient. Deu mil ampolles inventariades. Hi va haver fins i tot una proposta per subhastar-les després de l'escàndol de la cacera a Botswana. El gest hauria servit com a rentat d'imatge. Mai no es va dur a terme. Els vins romanen al seu lloc. Intocables.
Felip ha heretat aquesta passió. Encara que la seva imatge és molt més sòbria, gaudeix d'aquests sopars privats en els quals el celler secret torna a obrir-se. El contrast és evident: en públic, austeritat; en privat, luxe refinat. El fill ha recollit una de les manies més extravagants del pare. I l'ha fet seva.