Pertanyo a la generació de la final de Sevilla. 7 de maig del 1986. L’any següent de la tragèdia de Heysel i de la vergonya ―malgrat els errors d’organització― dels hooligans del Liverpool, que va apartar sis anys els anglesos de les competicions europees, per alegria gentrificadora de Maggie Thatcher. Sigui com sigui, dimarts va fer 33 anys de Sevilla. Aquella desfeta contra l’Steaua de Bucarest en què els jugadors, els directius i els aficionats anaven a recollir la Copa d’Europa. La que havia de ser la primera i no ho va ser. Allò va ser un cop molt dur per a un equip que amb Terry Venables havia guanyat la Lliga la temporada anterior (abans, com ha de ser, només jugaven la Copa d’Europa els qui guanyaven la Lliga), superant l’adeu de Maradona. Però la bancarrota esportiva i de pau social (amb Schuster marxant de l’estadi abans de la pròrroga) va ser d’una magnitud tal que el Barça gairebé es va haver de refundar. Venables encara va seguir (com sembla que passarà amb Valverde), però després de la interinitat de Luis Aragonés i del motí de l’Hesperia, va arribar un tal Johan Cruyff, que canviaria la història i la mentalitat del club per establir l’ADN del futbol control que, el 1992, acabaria amb el victimisme. Sis anys després de Sevilla, no ho oblidem. Aquell cicle va acabar, en realitat, amb la final d’Atenes, una altra d’aquelles derrotes més que doloroses que, paradoxalment, contribueixen a l’èpica d’un club que encara és més que això.

El 7 de maig del 1986 va començar una època. El 7 de maig del 2019 en comença una altra

Salvant les distàncies, perquè el club ja no té aquelles urgències històriques, la junta més nuñista de les que hi ha hagut després de Núñez, es troba ara en una situació semblant a la de fa 33 anys. Anfield és el Sánchez Pizjuán d’una nova generació que fins ara havia crescut pensant que el Barça guanya sempre. Sobretot els que ja van ser a temps de viure l’era Guardiola. Perquè dimarts a la nit el Barça no va quedar eliminat de la Champions. Dimarts a la nit va fer la sensació que aquest equip ja no dona més de si. Que el Barça ha allargat l’era Guardiola (o l’era Laporta que va començar amb Rijkaard) gràcies a Messi, però que el petitó ha tapat totes les mancances. Començant per una junta directiva que ha llençat els diners de Neymar i ha convertit el Camp Nou en una atracció turística que ha desnaturalitzat la graderia, seguint per una banqueta que a cada bugada ha anat perdent un llençol de la idea original i acabant (last but not least) per una traïció a l’ADN. Per molt que l’establishment nuñista, que hi és i és molt potent (també als mitjans de comunicació), ho intenti dissimular tot plegat per alguna cosa semblant a l’odi, encara, a Pep Guardiola. Un Pep a qui s’ha seguit menyspreant malgrat els seus èxits a Munich i ara a Manchester, on està a punt de guanyar la Lliga al Liverpool que ha arrasat el Barça just quan ha traït el model amb què tant ens hem omplert la boca.

El futbol no és una ciència i tant de bo m’equivoqui. Però fa la sensació que malgrat la sort de ser coetanis de Messi, la collita de Lligues de Campions tot i tenir el millor jugador del món durant més d’una dècada s’haurà quedat curta. Dimarts a les 11 de la nit va fer la sensació que Messi ja no liderarà l’equip que guanyi la propera Champions. Pot ser que hi sigui, però ja no en podrà ser el líder. Perquè dimarts va fer la sensació que el Barça ja no aixecarà l’orelluda fins que el líder del nou cicle es digui Ricky Puig. Amb Frenkie de Jong. I els qui vinguin ho hauran de fer sota la condició de recuperar un model que faci que a Can Barça no ens avorrim sobiranament la majoria de partits. El 7 de maig del 1986 va començar una època. El 7 de maig del 2019 en comença una altra. I en un moment d’aquesta altra època hi haurà un terrassenc a la banqueta, de nom Xavi Hernández, que és qui més ha mamat el futbol total que el Barça mai hauria d’haver abandonat. Però cal, també, una junta directiva que abandoni el color gris i miri a la Masia, que fa anys que té abandonada i per això ha d’anar al Brasil a comprar un Arthur que abans fabricàvem en sèrie. Que Arturo Vidal sigui el millor jugador del Barça en una semifinal de Champions és una traïció a la memòria de Cruyff, que no podrà veure a Madrid una final Ajax-Barça. Per què escric de futbol? Perquè el Barça sempre, sempre, sempre, ha estat un reflex del país i a la inversa. I perquè ja sé que el futbol no és una qüestió de vida o mort. És molt més important que això (Bill Shankly, entrenador del Liverpool 1959-1974).