Felipe González ha repetit moltes vegades que la decisió que més lamenta de totes les que va prendre durant els seus tretze anys i mig com a president és haver convocat el referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN, que es va celebrar el 12 de març de 1986.

Té molta raó l'expresident. De tot el que es va fer durant aquells anys, res no va posar tant en risc Espanya ni va comprometre tant el futur com aquella convocatòria. I el que més m'esgarrifa, quan hi reflexiono, és comparar l'enormitat del que es va posar en joc amb la petitesa dels motius que van portar a fer el pas. Exactament igual que ara a la Gran Bretanya.

Si en aquell referèndum hagués triomfat el NO (i els asseguro que va ser molt a prop), Espanya no només hauria sortit de l'OTAN; és segur que no hauria estat admesa en la Comunitat Europea. El somni de diverses generacions de demòcrates que durant dècades van associar la causa de la llibertat i de la modernització d'Espanya a la seva incorporació a Europa hauria quedat truncat en la seva arrel. Espanya s'hauria autocondemnat a l'aïllament, just quan la guerra freda estava a punt d'acabar. El projecte transformador conduït pel mateix Felipe González se n'hauria anat en orris abans de donar els seus fruits; i la democràcia espanyola, llavors encara feble i fràgil, hauria entrat en una deriva perillosa.

En aquest cas, els joves espanyols d'avui estarien patint les conseqüències i podrien retreure'ns, carregats de raó, haver jugat temeràriament amb el seu present.

I tot per quedar bé amb la clientela pròpia, per no patir el retret d'incomplir una promesa electoral imprudent i per no obrir una fractura domèstica al partit. El que els dic, poques vegades es va posar en joc una cosa tan gran amb motivacions tan petites.

Si en el referèndum de l'OTAN hagués triomfat el NO (i els asseguro que va ser molt a prop), Espanya no hauria estat admesa a la Comunitat Europea

M'és impossible no recordar aquell moment quan falten ja poques hores perquè el poble britànic es vegi en una tessitura semblant a la que vam passar els espanyols fa trenta anys. Són molts els paral·lelismes entre ambdues situacions:

La convocatòria d'aquest referèndum no té res que veure amb l'interès del país, sinó amb la necessitat que va sentir Cameron en un moment donat d'apaivagar el sector més euròfob del seu partit. Per sortir del pas va fer una promesa de la qual avui segurament es penedeix, i ja no ha tingut força ni valor per aturar el carro que ell mateix va posar a rodar. 

Es dóna la paradoxa que el referèndum el convoca el líder del partit més euroescèptic per demanar que es voti per la permanència i no per la sortida, contrariant les inclinacions atàviques de gran part dels seus votants. Igual que a Espanya el 1986: el líder del partit que més s'havia oposat a l'ingrés a l'OTAN, president d'un govern d'esquerres (i la càrrega ideològica antiamericana i antiatlantista de l'esquerra espanyola era llavors molt més forta que ara), obligat a demanar als seus propis votants que donessin suport a una cosa que anava en contra de tots els seus instints.

Hi ha també una semblança entre l'oportunista abstenció de Fraga en aquell referèndum i la mandra irresponsable de la direcció del Labour Party en aquest, escaquejant-se fins a l'últim moment de la seva obligació i de les seves creences per la llaminadura de veure el seu rival estavellant-se. Ha fet falta que Gordon Brown surti del seu retir polític (és la segona vegada que ho fa) i que la diputada laborista Jo Cox fos assassinada perquè Corbyn i els seus sequaços abandonin la seva passivitat i es posin en marxa. No sé si arribaran a temps.

Recordo la demagògia forassenyada del discurs del NO en aquell referèndum, donant curs a les passions més ancestrals i burxant en la frustració acumulada durant 40 anys de dictadura. Allà es van donar cita tots els extremismes d'un i un altre costat. De la mateixa manera, el front del NO en el referèndum del Brexit és el punt de trobada de tots els malestars, una barreja explosiva entre l'orgullós nacionalisme anglès (precisament anglès, no britànic) i la condensació de tots els greuges i traumatismes socials causats per la crisi. En el tram final, ni a l'Espanya de 1986 no es discutia sobre l'OTAN ni ara a la Gran Bretanya es debat sobre la Unió Europea. En ambdós casos hi va haver un xoc d'emocions més que no pas de raons. .

Res de bo no pot sortir d'aquesta convocatòria per a la Gran Bretanya ni per a Europa. Si guanya el “Leave”, les conseqüències polítiques i econòmiques seran tremendes i duradores. I si guanya el “Remain”, Cameron deixarà un país dividit barri a barri i família a família, una esquerda en la societat que tardarà molt temps a tancar-se i un pòsit de desconfiança entre la Gran Bretanya i la resta d'Europa més profunda que el Canal de la Mànega. Imperdonable.

Si guanya el “Leave”, les conseqüències polítiques i econòmiques seran tremendes i duradores. I si guanya el “Remain”, Cameron deixarà un país dividit barri a barri i família a família

La gran majoria dels joves britànics són partidaris de la permanència a la UE i la majoria de la gent gran votarà per la sortida. Impressiona pensar que aquells que menys patiran les conseqüències poden imposar una decisió que canviarà la vida –per mal– dels seus fills i néts, que són els qui de veritat pagaran els plats trencats. En unes eleccions es decideixen els propers anys, però en un referèndum d'aquest tipus es decideixen dècades. Les principals víctimes del Brexit no votaran aquest dijous, perquè no tenen edat per fer-ho o encara no estan en aquest món.

D'experiències com aquella i com aquesta em queden algunes conviccions profundes que sempre m'acompanyaran:

Que la convocatòria d'aquest tipus de referèndums no és un acte de respecte a la voluntat popular, sinó la dimissió covarda de la seva responsabilitat per part dels qui han estat votats per prendre decisions, especialment les més complexes, les que de cap manera no poden reduir-se a un SI o un NO dominats per les passions.

Que l'anomenada democràcia directa és el contrari a la veritable democràcia. És el terreny en què floreix la demagògia, triomfa la manipulació i surt derrotada la cohesió social. Per això totes les experiències populistes tenen una cosa en comú: comencin com comencin, acaben invariablement malament.

El nacionalisme no és patriotisme, especialment quan fa mal objectivament a l'interès de la pàtria que diu defensar

I que el nacionalisme no és patriotisme, especialment quan fa mal objectivament a l'interès de la pàtria que diu defensar. És el que pot succeir en aquesta bacanal nacionalista i xenòfoba que Mr. Cameron portarà en la seva consciència per sempre.  

Faltant 48 hores per a la votació, Felipe González va demanar als espanyols que abans de votar es preguntessin: qui gestionarà el NO? Unes paraules que insinuaven una doble determinació personal: si triomfava el NO, compliria el mandat popular comunicant a l'OTAN la retirada d'Espanya; i a continuació, se n'aniria a casa seva. Cameron no ho ha plantejat en aquests termes però, observant els rostres dels patrocinadors del Brexit, el que més por dóna d'aquest referèndum és justament pensar que ells gestionaran aquest dramàtic NO a Europa que tant de bo no es produeixi. En tot cas, Mister Cameron, shame on you.