Vaig néixer al Poble Sec, però allà hi vivíem amb quatre coses a casa dels meus avis i en unes condicions que avui es denominarien de pobresa energètica. Vaig ser tan feliç com pot ser-ho una criatura envoltada d'amor, sentit comú i saviesa. També ho vaig ser després a Nou Barris, on els meus pares van aconseguir instal·lar-se en un pis de lloguer de renda limitada, d'aquests que Franco feia des del Patronato de la Vivienda amb la mateixa intenció i una mica més d'eficàcia que els nostres governants actuals a l'esquerra. Sempre he dit que Franco, en el terreny econòmic, amb els seus pantans, obra pública en general, monopolis, regulació de preus i ajuts a la classe obrera era tan o més socialista que els que avui es fan dir així. En el de les llibertats civils, és evident, suspenia, però així com van les coses, avui tampoc sembla que anem gaire sobrats de llibertat i independència. A Nou Barris vaig complir els 14 anys anant a classe a una acadèmia de barri, en la qual ni el meu germà ni jo no teníem beca (ni d'estudis, ni de menjador), encara que fóssim els primers de la classe. D'altres feien trampa en la renda i, guanyant molt més, tenien suposadament més dret a ser subvencionats. Això no ha canviat gaire. Se'n diu picaresca i es practica en totes les classes socials. Tornàvem a casa a menjar al migdia, perquè en aquell temps encara la meva mare no havia començat a treballar fora de casa. Avui hi ha multitud de criatures que, amb la clau al coll, tornen a una casa buida i s'instal·len tota la tarda davant el televisor o la pantalla de l'ordinador. També en aquest entorn vaig ser enormement feliç. També allà feia molta calor a l'estiu i un fred que tallava a l'hivern, perquè el pis era el més alt del bloc i les parets, poc més que de paper.

Estic convençuda que aquell moment i aquella oportunitat van definir en gran part la meva vida

Amb els 14 va arribar el batxillerat. A l'Institut Montserrat del carrer Copèrnic de Barcelona es concentrava tanta quantitat de substància grisa entre el personal docent com expedientis governatius havien patit. Molts d'ells eren dissidents polítics, lliurepensadors, persones crítiques i amb criteri que entenien què significa el pluralisme del pensament i com així es construeix una ciutadania d'excel·lència. Vaig arribar a aquest institut des d'on vivia gràcies a l'ajuda d'un dels professors que hi treballaven, conegut d'uns familiars, que em va aconseguir una plaça contra tot pronòstic. A Nou Barris no va arribar un centre públic de batxillerat fins dos anys més tard. Estic convençuda que aquell moment i aquesta oportunitat van definir en gran part la meva vida.

El que en aquell institut vaig aprendre va ser tant i d'un nivell tan alt que la meva entrada a la universitat va significar un constant viure de rendes. El meu batxillerat va ser auri. Vaig arribar a primer curs a la Facultat de Dret i jo ja sabia moltes de les coses que suposadament havia d'aprendre: la nostra professora d'història ja ens havia explicat què va significar des del punt de vista jurídic la Revolució Francesa o el paper de la revolució bolxevic en la irrupció del proletariat en els parlaments i la conseqüent conquesta de l'estat de dret. Quan poc després vaig entrar a la Facultat de Filosofia, no havien d'explicar-me gaire cosa sobre Kant, Hegel o Marx, perquè Juan Carlos García Borrón era una espècie d'alter ego d'Emilio Lledó i m'havia fet intel·ligible als 15 anys la dialèctica hegeliana. I quan vaig decidir començar Filologia Clàssica, els de lingüística no havien d'explicar-me què era el generativisme, i les classes de llatí i grec eren un passeig al qual m'havia convidat durant els anys al Montserrat el meu professor més adorat, Don Pedro Pericay, savi entre els savis.

El rèdit d'aquell batxillerat es resumeix en la meva vida professional. Crec que no m'ha anat malament. No tinc la sensació d'estar més tarada que la resta de la meva generació, i continuo sent feliç a estones, com ens passa als qui tenim encara tot per aprendre. Ah! Aquell Institut Montserrat (públic) era només per a noies, com també ho van ser gran part dels meus anys en l'acadèmia de barri. Avui en diuen "educació diferenciada", i un govern suposadament progressista ha decidit restringir també en això la llibertat d'escollir, amb un oblit imperdonable: que concertar l'excel·lència és donar suport a la classe mitjana que sosté aquest país.