Escoltant la intervenció dels dos professors que preguntaven al president Puigdemont a la conferència que va impartir a la Universitat de Copenhaguen, i sobretot la de la professora Marlene Wind, vaig reviure la intuïció que molts europeus estan interpretant el procés independentista català a partir dels seus fantasmes en relació al feixisme i el nazisme, així com de tots aquells conflictes que han causat els nacionalismes al llarg dels anys.

En aquella conferència vam degustar un tastet d’aquell tarannà tan europeu de considerar que, com que el nostre país té una democràcia i una identitat nacional ben assentada a les institucions, el nacionalisme és cosa de minories eixelebrades perquè això nostre, en el pitjor dels casos, és patriotisme democràtic. I que no passa res perquè Dinamarca sigui un Estat sobirà des de fa anys i panys però que, déu-nos-guard, si Catalunya, que en té més de set, s’independitza, els quatre genets de l’apocalipsi cavalcaran per Europa liderats per Vladímir Putin. És una gran tradició europea que els catalans també practiquem. Aboquem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos a la figura d’un altre que habita tant dins com fora d’unes fronteres menys estables del que ens agradaria. Un cop fet, ja ens podem definir a partir de l’excel·lència i allò tan carrincló que el marxandatge bonrotller anomena valors.

Veure Puigdemont responent algunes preguntes i observacions que no deixaven de ser una versió acadèmica i sofisticadament nòrdica del tabarnisme forococher em va semblar genial. Diuen els llibres d’història que un dels projectes principals del catalanisme polític havia estat reformar Espanya. Un cop hem cantat les absoltes a la treva que els pobles ens vam donar per curar-nos les ferides de la Guerra Civil i el franquisme, hem comprovat, per mil·lèsima vegada, que Espanya és irreformable. Alguns catalans hi han contribuït o ja els hi està bé. En aquest context, fa temps que l’independentisme, una de les evolucions més reeixides d’aquell catalanisme, ha combinat l’“Escolta, Espanya” amb l’“Escolta, Europa”.

Amb les mans i la bata de laboratori ben ensangonades, veig aquell honorable i sofert servidor de Catalunya furgant i furgant entre òrgans ennegrits, fluids espessos i teixits gelatinosos, al mateix temps que regira l’estómac de les europeíssimes audiències

Com que el procés ha servit per obrir en canal el cos del règim del 78 i exposar a la vista de tothom la sang autoritària que circula per cada una de les seves venes i artèries, i que nodreix cada una de les seves vísceres, l’“Escolta, Europa” s’ha dedicat a passejar aquest cos per fòrums analògics i digitals, ciutadans i institucionals, i ha intentat cridar l’atenció de la resta d’europeus fent-los notar com de discordant és amb els valors (marca registrada) europeus. Ja sabeu, aquells valors de llibertat, democràcia i respecte pels drets humans que no han evitat que milers de persones morin cada any ofegats al Mediterrani o congelats a les fronteres perquè a la majoria d’estats no els ha sortit dels genitals acollir-los. Això sí que és realisme. Em preocupa que, amb aquesta estratègia, estiguem perpetuant aquella altra tradició tan catalana d’intentar solucionar els problemes dels veïns, o d’apel·lar a una sèrie de característiques seves que hem idealitzat, amb l’esperança que així ens salvarem. Un anhel que ens distreu del fet que, mentre ho intentem, seguim més o menys tan fotuts com sempre.

Bernat Dedéu proposava convertir el Molt Honorable 130 en un ministre d’Exteriors, amb l’objectiu de fer que el relat republicà sigui digne de defensar políticament. Torni Puigdemont o no, estic molt a favor d’aquesta figura. Li donaria, a més, el títol d’Esbudellador en Cap. El faria voltar per Europa espellofant, disseccionant i exhibint davant les audiències populars, institucionals i acadèmiques, els cossos emmetzinats tant del règim espanyol com d’aquella Unió Europea que no ha acabat de reeixir en allò de ser la geografia moral del continent sencer perquè no ha sabut gestionar les seves pulsions etnicistes i racistes. Amb les mans i la bata de laboratori ben ensangonades, veig aquell honorable i sofert servidor de Catalunya furgant i furgant entre òrgans ennegrits, fluids espessos i teixits gelatinosos i alçant-los ben amunt, al mateix temps que regira l’estómac de les europeíssimes audiències. Fins al punt que totes elles acabin enganxant tots els pobles del continent amb un gran vòmit de fàstic.

M’entretinc amb la fantasia d’una nova Venjança Catalana mentre espero que els partits polítics independentistes decideixin què fer amb la investidura del president. Com he dit manta vegades, passi el que passi, els partidaris de la independència hauran (haurem) de treballar a peu de carrer, a la vegada que hauran (haurem) de mantenir viva la memòria de l’1 i el 3 d’octubre fins al punt que esdevingui una marca indissociable de la identitat catalana. Però aquestes accions quedaran marcades pel que ocorri a les institucions. Tal com diu l’advocada Maria Vila, Puigdemont és, ara per ara, qui evita la normalització de l’estat d’excepció. És aquesta temença que els partits finalment abaixin el cap davant la venjança la que alimenta la meva fantasiosa pulsió carnissera. És poca cosa, ho sé, però tenint en compte que l’estratègia de l’Estat espanyol és la d’apagar els anhels legítims d’una part molt important del poble català a còpia d’autoritarisme, qualsevol pessigolleig que ens faci sentir que estem vius i amb energies, ni que sigui una guspira, és necessari per mantenir la flama.