És inevitable començar parlant d’Ayuso, malgrat que no és d’ella de qui vull dir res. La imatge de Madrid inundant de blanc els carrers —que no és el mateix que les terrasses— ha estat prou poderosa perquè Isabel Díaz Ayuso s’hagués immutat, tot i que no ha estat el cas; si més no a la foto oficial. D’altra banda, malgrat pensar i/o constatar la nefasta política que està duent a terme la presidenta a la Comunitat de Madrid en tots els camps —o si més no en els que li conec, tret del d’aconseguir diners de l’Estat—, considerar-la com el centre del problema sanitari també em sembla errat.
No deixo de tenir en compte l’elevadíssima mortalitat —comparativament parlant— de la Comunitat de Madrid en l’onada forta de la covid-19, o la impossibilitat de traslladar avis i àvies de les residències als hospitals en aquesta mateixa època, o l’estafa/malversació de les mascaretes i la teatralització de l’augment de places amb els llits de “campanya”, a banda de la política decidida —abans i després de la covid-19— de privatitzar i privatitzar i més privatitzar; però no només les polítiques d’Ayuso són les que han creat el problema, encara que sense dubte l’hagin agreujat.
Un sistema sanitari públic de qualitat, universal i de cobertura universal és imprescindible per tenir una societat democràtica
Em sembla que el problema és molt més general i està molt més estès del que sembla, però igual que fa por anar al metge, més encara en fa parlar-ne malament, per allò que en un moment o altre la teva vida és a les seves mans i sort tindràs que sigui així. Hi ha qui afegeix que sort tindràs si aquestes mans són unes bones mans!
Durant la pandèmia una part importantíssima de la població sortia cada vespre a les 8 a aplaudir el personal sanitari, el mateix personal sanitari del qual ara es parla en termes gens elogiosos. Què ha passat a banda de deixar, més o menys, enrere la por per la covid-19? Doncs que la realitat ens ha donat una bona plantofada a la cara.
Un sistema sanitari públic de qualitat, universal i de cobertura universal és imprescindible per tenir una societat democràtica. Igualar les oportunitats de la ciutadania davant la malaltia, és a dir, el seu guariment, hauria de ser un pilar bàsic de l’estat de benestar democràtic, més enllà de la teoria. I hi ha massa indicis que, més enllà del paper dels discursos polítics i les declaracions d’intencions, això no és així.
Que el sistema de salut pública estava estressat era ja evident abans de la pandèmia i aquesta no va venir a millorar la situació, ans al contrari. A més a més, no tot passa per la urgència —d’altra banda, més que evident— d’augmentar pressupost. Per fer-lo sostenible cal com a mínim reorganitzar-lo, canviar-ne el disseny i l’organització i, sens dubte, el tracte que es dona al pacient. Des de la meva perspectiva, el sistema falla en el seu conjunt i això fa que els professionals hi surtin malparats, sense deixar de banda que no tothom està fent bé o prou bé la seva feina.
Si més no, aquest és el sentiment d’una bona part de la ciutadania —si he de fer cas de les converses de carrer— i voldria equivocar-me en això, perquè no hi ha res pitjor que estar malalt o malalta i que no t’atenguin o no t’atenguin bé.