A toro passat, tothom és profeta. Els barris pobres, els suburbis, les banlieues, de París, Marsella i Lió tornen a cremar, tal com van cremar la tardor del 2005. Hi volen veure diferències, però, en realitat, no n’hi ha gaires. El 27 d'octubre de 2005, la violència es va estendre pels barris sensibles dels municipis de Montfermeil i en altres barris de Seine-Saint-Denis (el “9,3” com es denomina en el llenguatge corrent), després que dos joves de Clichy-sous-Bois s’electrocutessin amb un transformador d’alta tensió, on s'havien refugiat fugint de la persecució policial. Aquest cop, la violència s’ha estès arran de l’assassinat, perquè no se’n pot dir d’una altra manera, d’un jove magrebí a mans de la policia en un control policial. El novembre de 2005 els aldarulls ja afectaven unes tres-centes ciutats franceses. Crec que ens equivocaríem si volguéssim explicar l’esclat suburbial actual per la promulgació el 2017 d’una nova llei de seguretat que va ampliar l’ús de les armes de foc per part de la policia. El desencadenant d’una revolta pot ser un fet puntual, però les causes són més profundes.

Com que en realitat no sabem com explicar-nos-ho, ens quedem en l’anècdota. En el que és més evident, sense arribar a copsar el malestar radical d’una joventut que se sent desemparada. El 2005, les cròniques dels fets s’entretenien a ressaltar, com també ho fan ara, el mètode mitjançant el qual els revoltats es mantenien en contacte per aixecar una barricada aquí i una altra allà i així poder esquivar la policia o bé per assaltar un centre comercial o una armeria. Quina importància té que els joves d’avui dia facin servir Telegram, Instagram, Twitter o Snapchat per comunicar-se i organitzar-se? Les xarxes socials són avui un mitjà que connecta gent de tot arreu, de vegades anònimament, i serveixen per expressar tota mena d’idees, encara que cap dels usuaris d’aquestes xarxes puguin evitar el control, en primer lloc, dels gestors o els amos de les xarxes. Ara mateix, per exemple, Elon Musk, el propietari de Twitter, ja ha anunciat que els usuaris que no paguin només podran veure sis-centes piulades cada dia, mentre que els que paguin, els usuaris de Twitter Blue, podran tenir accés a sis mil piulades. Musk justifica aquest control de la xarxa de l’ocellet amb arguments empresarials, però, en realitat, va més enllà. Té una intencionalitat política evident. Tant com l’aparició i desaparició del Tsunami Democràtic a Catalunya l’octubre del 2019.

Un simple compte de Telegram va aconseguir mobilitzar milers de joves independentistes, que van ocupar ràpidament i amb eficàcia l’aeroport de Barcelona, abans que els convocants els frustressin amb una enigmàtica, i també ràpida, desaparició. No va ser necessària la intervenció de la policia per aturar els manifestants, sobretot joves, perquè els mateixos organitzadors van desactivar el moviment. Aquesta és la principal diferència entre el que passa a les banlieues franceses i el que va passar amb el moviment del Tsunami Democràtic. En el primer cas l’espontaneïtat és més real que no pas en el segon, encara que en tots dos casos s’assoleixi aglutinar el descontentament amb efectivitat. Els polítics francesos confiaven que la màfia marsellesa de les drogues aturés la ràbia dels joves magrebins, com els responsables del Tsunami, que no eren altres que els partits del procés, van desmobilitzar l’independentisme amb els seus pactes secrets amb l’estat. Aquesta és l’altra gran diferència entre el que passa a França i el que ha passat aquí, fins i tot quan es va posar en marxa el 15-M, un moviment popular que de seguida es va transformar en partidista. Rere de la insurrecció francesa no s’hi veu cap partit, ni La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, ni cap altre que estigui en fase de formació. Els nens i els adolescents de 12  a 18 anys que incendien els carrers de les grans ciutats franceses estan fora del sistema, però fan servir les xarxes socials com els pobres de l’Àfrica utilitzen els mòbils com a ordinadors.

Les xarxes socials donen autonomia als individus i els permeten bastir cercles de solidaritat que escapen al control del sistema, que inclou els partits d’una esquerra woke, que, com que no sap com atacar les desigualtats i els desequilibris de veritat, emmascara la seva impotència entretenint-se a reescriure Alícia al país de les meravelles. A Catalunya, aquesta esquerra va veure passar davant dels seus ulls una revolució sobiranista i s’hi va girar de cul

Les plataformes digitals de comunicació són avui un espai de solidaritat i sociabilitat dels “sense nom” com en un altre temps ho eren els ateneus populars. Si la majoria d’observadors estan d’acord que els mitjans de comunicació, amb la televisió al capdavant, van actuar com a corretja de transmissió per “contagiar” la violència juvenil l'octubre del 2005, ara aquests mateixos “savis” determinen que són els protagonistes els que retransmeten els aldarulls, sense intermediaris, mitjançant els vídeos penjats a Instagram i TikTok. En realitat, malgrat la violència, que puguin fer-ho és un triomf de la democràcia. Les xarxes socials donen autonomia als individus i els permeten bastir cercles de solidaritat que escapen al control del sistema, que inclou els partits d’una esquerra woke, que, com que no sap com atacar les desigualtats i els desequilibris de veritat, emmascara la seva impotència entretenint-se a reescriure Alícia al país de les meravelles. A Catalunya, aquesta esquerra va veure passar davant dels seus ulls una revolució sobiranista i s’hi va girar de cul.

A França, és tot el sistema el que s’omple la boca de paraules boniques per pal·liar la marginalitat dels fills —o fins i tot nets— dels immigrants, que van deixar de banda des del principi, quan van confinar els seus pares i avis en les perifèries urbanes. Els va donar la ciutadania francesa sense convertir-los en francesos de veritat. Ni tan sols va intentar “assimilar-los” com va fer la Revolució Francesa amb les nacionalitats, formades, sobretot, per pagesos. Amb els descendents dels magrebins, els governs francesos haurien pogut fer allò que va descriure tan bé Eugen Weber en un llibre clàssic, Peasants into Frenchmen. The modernization of rural France 1870-1914 (1976, l’editorial Taurus ha anunciat la publicació de la traducció a l’espanyol per al setembre d’enguany), que és incorporar-los al projecte nacional francès. Els pagesos occitans, catalans o bretons van esdevenir francesos d’una manera que l’Estat francès no ha aconseguit aplicar als descendents de les antigues colònies. Per això avui també cremen els carrers de les illes de Reunió. El progrés, la modernització i la laïcització de la societat d’antany va actuar com a factor d’integració tan potent com ho és ara per als joves francesos racialitzats, encara que un sentit invers, o sigui desintegrador, la marginalitat, la pobresa i el control religiós. L’esquerra woke no els representa de cap de les maneres perquè ha deixat de tenir el sentit revolucionari que tenia al segle XIX i principis del XX l’esquerra marxista. Els joves que cremen contenidors als carrers de la França urbana no s’assemblen gens als irats treballadors que el 2018, abillats amb una armilla groga, reclamaven la baixada del preu de la benzina.

L’expansió d’un multiculturalisme mal entès ha estat criminal. Ha provocat que les comunitats no es barregin i que els conflictes identitaris es resolguin per la via de la guetització de la població segons la raça, l’ètnia o la religió, i per una acceptació suïcida de preceptes religiosos que abonen la discriminació de les dones i separen la població

El moviment de les armilles grogues era, diguem-ne, de factura clàssica, malgrat que també cremés contenidors i mantingués enfrontaments duríssims amb la policia. La mobilització juvenil d’ara respon a motius molt diferents. Per començar, perquè s’hi barreja el factor de la identitat. Segons Weber, França no hauria culminat el seu esforç nacionalitzador fins a la III República, que constituiria la falca del procés i al mateix temps la prova del seu èxit, sense l’acceptació popular dels brutals sacrificis de la guerra del 14. La geografia francesa està sembrada d’una simbologia que ho commemora. Ara això és impossible d’imaginar, en primer lloc, perquè el món ja no té res a veure amb aquella conjuntura bèl·lica i, també, perquè el declivi de França és evident, i és paral·lel al del conjunt d’Europa, llevat, si de cas, d’Alemanya. L’enemic és global i intern al mateix temps. L’expansió d’un multiculturalisme mal entès ha estat criminal. Ha provocat que les comunitats no es barregin i que els conflictes identitaris es resolguin (és un dir) per la via de la guetització de la població segons la raça, l’ètnia o la religió, i per una acceptació suïcida de preceptes religiosos que abonen la discriminació de les dones i separen la població. Ningú va preguntar-se per què hi havia tan poques nenes i adolescents franceses apedregant policies el 2005. Ara tampoc s’ho pregunta ningú i no fer-ho demostra fins a quin punt som estúpids. No és tan sols l’economia. El món és ara complex i no es pot intentar comprendre amb simplismes i els tòpics. Fer-ho és una manera d’abonar el creixement de l’extrema dreta que, juntament amb l’islamisme més tancat, rendibilitzarà un malestar persistent que no es guarirà amb un patriotisme de pa sucat amb oli. L’ordre republicà s’ha esquerdat perquè fa temps que ha deixat de ser democràtic.