"Voy con las riendas tensas y refrenando el vuelo
Porque no es lo que importa llegar solo ni pronto
Sino con todos y a tiempo.”
León Felipe
"El virus no se n'ha anat. Encara és per aquí, a l'aguait." De totes les paraules pronunciades per Sánchez després del Consell de Ministres, segur que aquestes són les que desperten més unanimitat. Encara seguim amb una xifra de morts diàries altíssima, més de tres-centes persones en són 2.100 a la setmana, que cal fer descendir, però ja anem veient el final del túnel, sobretot si tenim en compte que la fam i la pobresa per falta de feina també maten. Equilibris.
Des d'aquest punt de vista, he de dir que el format de pla de desescalada presentat pel govern espanyol em sembla racional, i a mi, que soc un cap quadrat impenitent, la racionalitat em supera. La raó és innegociable. Els hereus de la Il·lustració només podem aplicar enèrgicament l'estàndard de la raó a la comprensió del món. La raó ens diu que, amb el que sabem del virus, cal mantenir unes certes normes per poder tornar a sortir al carrer i a l'activitat econòmica, i que aquestes han de girar sempre entorn de les dades relatives al virus i no als capricis polítics o purament econòmics. La raó. "No podem recórrer a la fe, el dogma, la revelació, l'autoritat, el carisma, els pressentiments o l'hermenèutica", que diria Pinker, sinó a la freda raó.
Estic d'acord amb Sánchez —que ahir va tenir per primera vegada en molts dies una intervenció directa, estructurada i que només es va tornar reiterativa per culpa dels periodistes— que la raó ens dicta que no tots els territoris tenen els mateixos indicadors, que no en tots evolucionaran alhora i que, per tant, és lògic que els científics plantegin en quines circumstàncies concretes es pot fer el següent pas, perquè aquest només es produeixi quan aquestes circumstàncies es donin. També em sembla que el plantejament de dates concretes per a la desescalada gradual —perquè gradual serà a tot arreu— pot conduir més a la frustració que a una altra cosa. Prometre una data per poder tenir reunions a l'exterior o per obrir el negoci i que, un cop arribi el moment, el nivell de contagis o morts a la zona ho desaconselli, només ens provocarà malestar i malenconia. Fins i tot en termes psicològics sembla millor i més estimulant aquesta idea que com més aviat assolim nivells determinadament baixos de contagis i defuncions, més aviat podrem avançar de casella. Respecte a això crec que només ens toca exigir uns criteris i barems clars i transparència absoluta en l'aplicació.
Està clar que tots tindríem el nostre pla personal. Però cal adoptar-ne un de comú perquè en això ens hi va la salut i el futur
Les fases en què s'ha estructurat la desescalada també semblen a simple vista raonables. Caldrà veure'n el desenvolupament concret, però ningú pensava fer una vida més o menys normal —amb màscara i mil mesures— abans de l'arribada de l'estiu. I gràcies. Tant de bo sigui així. He estat mirant les propostes d'altres països i he de dir que les de França em semblen més discutibles i, per què no dir-ho, en molts casos precipitades, com la tornada a les aules el mes que ve.
La dreta i la ultradreta s'hi oposaran, com no podia ser d'una altra manera. Això no és cap sorpresa, ja que estan instal·lats en la irracionalitat. S'hi oposaran no per la manera de fer-ho o pel contingut o pel sistema, s'hi oposaran perquè això és el que pensen que vol dir fer oposició. Tan maldestres, o tan espavilats, que es prenen les coses literalment per falta d'un esperit més elevat.
L'altra qüestió que segur que es planteja és la tornada a la normalitat institucional i la fi de la centralització de les decisions. Sé que això en llocs com Catalunya i Euskadi és especialment delicat, però no sembla que el govern de coalició vulgui obviar aquesta qüestió. Sánchez ha dit que el respecte a les característiques territorials del nostre estat ha estat bàsic a l'hora d'adoptar aquesta decisió. França, que és un estat molt centralista, ha adoptat la província també com a eix de desescalada i Alemanya, davant de les diferències enormes de plantejament dels seus lands, ha sentit dir al seu viròleg en cap, Drosten, que "el pla federal és aixecar el bloqueig, però atès que els lands tenen les seves pròpies regles, em temo que veurem molta creativitat. Em preocupa que el nombre de contagis comenci a créixer i patim una segona onada". I és que aquest és el problema. El veritable. L'únic.
Les fases proposades deixen espai a la sobirania de cada territori. Ahir va quedar clar que la proposta de Catalunya respecte als trams horaris per dur a terme les sortides serà no només considerada, sinó, gairebé amb seguretat, implementada. Més que res, perquè és racional i tot el que és racional ha de ser abraçat. També hi haurà marge perquè dins del territori de cada comunitat es facin diferències per comarques o altres demarcacions diferents en funció de la realitat de la zona. Queda, doncs, tot el marge per a l'actuació de la Generalitat, en el cas de Catalunya, però com que hi ha la possibilitat que es podrien donar friccions fins i tot entre les administracions autonòmiques i les municipals, cada una d'un color, ja està bé que hi hagi un àrbitre racional perquè ningú no es passi d'espavilat.
Tot el pla depèn també de l'establiment de limitacions per al transvasament entre els territoris que vagin menys avançats als que vagin millor. En aquest aspecte també serà rellevant la manera de planificar de cadascun dels territoris.
No hem de ser egoistes sinó racionals. És obvi que comarques, pobles i viles més petites progressaran més ràpid que no els grans centres urbans i econòmics. En alguna cosa havien de tenir avantatge. Els grans nuclis urbans hauran de posar-se a treballar per aconseguir ràpidament indústries i centres de treball adequats a les noves necessitats sanitàries, transports públics ben preparats i tota una sèrie de mesures que faran avançar al tauler que portarà a la nova normalitat o, almenys, a una anormalitat atenuada.
Està clar que tots tindríem el nostre pla personal. Però cal adoptar-ne un de comú perquè en això ens hi va la salut i el futur. Creuem els dits i treballem i esforcem-nos perquè siguin aquestes sis setmanes i no més, i per no tenir retrocessos que tant ens farien perdre la moral.
El virus segueix a l'aguait. Això és cert en tots els idiomes.