Per fi han trobat Pablo Casado. No és pas que estigués completament desaparegut, només ha costat que la justícia el pogués fer declarar. Tenia judici per les afirmacions que va fer sobre l’escola catalana; unes de tantes, no les úniques i, possiblement, tampoc les pitjors. A Catalunya, a les escoles, els nens —i suposo que també les nenes— que no ho demanen en català no poden anar al lavabo. No ho dic jo, lletra amunt lletra avall, és el que l’ha portat a haver de declarar davant del jutge.

No puc evitar, encara que no tocaria per no desviar-nos del tema, dir que aquest senyor no sap res d’escoles, ni de criatures, ni de Catalunya. Si més no, de les criatures d’aquesta època; i el que és més important, si això fos veritat, tindríem ja fa temps un problema generalitzat de salubritat a les escoles catalanes.

No és l’única animalada per la qual se’l porta a judici, però és el que més ha ocupat els titulars i s’ha anat repetint tant que hi ha més d’un i una que s’ho creu. M’atreveixo a dir que fins i tot passa entre gent que viu i treballa a Catalunya. Encara ara i malgrat el judici, que, per altra banda, ja veurem com acabarà.

Els interessa, malgrat conèixer la veritat, mentir i tornar a mentir per aniquilar una llengua, el català, que sempre han considerat enemiga en comptes de germana i amiga

Casado ara diu que no sabia que era mentida perquè ell dona plena credibilitat als diaris; no sé si ha especificat quins. Parlo pel que he sentit com ell —no he assistit a la seva declaració i, per tant, m’he de refiar del que diuen els mitjans de comunicació—; la diferència és que intento contrastar entre diverses fonts, tot i que també potser malgrat això m'erri. En el seu cas, però, no hi ha cap tipus de preocupació per la veritat, si les paraules que han transcendit són certes: diu que ho tornaria a fer.

Admet que es va refiar d’una informació que ara sembla que sap que és falsa i, malgrat això, diu que repetiria. De fet, això és el que es fa una vegada i una altra a l’estat espanyol, des de tots els partits polítics, l’Estat, les universitats, els sindicats i una llarga llista d’institucions socials, si no de manera general, sí prou significativa i sense contestació, per seguir construint un relat de discriminació del castellà, que no té aturador. Tamames encara no ha parlat quan escric aquest article, però el que ha transcendit és que en la moció de censura al govern de Pedro Sánchez, en el seu discurs, també farà referència a la discriminació del castellà a Catalunya. De fet, s’aprofiten totes les ocasions.

No s’acabarà mai, ho digui o ho deixi de dir, i no és aquest només un problema del PP i de Vox: està tan arrelat i tan ben alimentat en l’imaginari de la ciutadania de l’estat espanyol que fins i tot quan els catalans i les catalanes els parlem en castellà, les seves orelles ens senten en català. Imagineu-vos la força que té el marc mental en què ens instal·lem i a partir del qual interpretem el món i guiem els nostres actes. O és això, o és que senzillament els interessa, malgrat conèixer la veritat, mentir i tornar a mentir per aniquilar una llengua, el català, que sempre han considerat enemiga en comptes de germana i amiga. Una llàstima tot plegat!