Tot i que aquestes setmanes no parem tanta atenció —per motius evidents— als possibles resultats d’un referèndum, una mirada detallada a les darreres dades disponibles ens assenyala alguns aspectes interessants. Un d’ells és el que podríem anomenar el ‘dilema del no’. I és que la meitat dels qui s’oposen a la independència per diferents motius estarien disposats a votar en un referèndum unilateral. Això suposa un dilema pels partits polítics contraris a la independència: optar entre la mobilització o el boicot.

Per caracteritzar breument aquest dilema, podem observar algunes de les dades de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió. Hi ha un primer grup d’electors que podríem caracteritzar com a autonomistes o regionalistes de «convicció». Representa aproximadament un 20% de l’electorat i en termes generals prefereix que Catalunya sigui una regió o una comunitat autònoma com fins ara, i no considera oportú cap mena de referèndum. De cara a la seva mobilització però, el repte del ‘no’ és un altre. Els qui consideren que Catalunya té un nivell d’autonomia suficient o excessiu mostren un interès per la política força més baix que la mitjana de població, i això està correlacionat alhora amb la propensió a votar.

Els qui consideren que Catalunya té un nivell d’autonomia suficient o excessiu mostren un interès per la política més baix que la mitjana de població, i això està correlacionat amb la propensió a votar

Que els contraris a la independència fossin en general menys propensos a votar podria indicar que l’opció del «boicot» tindria més sentit electoralment. Però la incertesa sorgeix justament en els ciutadans que surten dels marges d’aquest nucli dur de contraris a la independència. Per simplificar ens hi podríem referir com a «federalistes no-independentistes» però, tot i així, les costures d’aquesta definició ens podrien portar a una diagnosi poc acurada. De fet, entre els «federalistes» en el seu conjunt, aquells qui preferirien que Catalunya fos un estat dins una Espanya federal és on, en cas de celebrar-se un referèndum, es trobarien les opcions de victòria o derrota de l’independentisme. Així, fins a un 74% dels «federalistes» de tot tipus consideren que el nivell d’autonomia de Catalunya és insuficient. Això suposa que fins a un 28% dels qui s’oposen genèricament a la independència preferirien un estat federal i fins a un 40% consideren que el nivell d’autonomia actual és insuficient. Sota la percepció dels ciutadans, Espanya no seria doncs res massa semblant a un estat federal.

La clau, però, és com aquest grup relativament heterogeni ordena les seves preferències respecte les dues alternatives existents en un hipotètic referèndum: el statu quo i la independència. En termes genèrics, els «federalistes» estan d’acord en un referèndum, però dividits entre que aquest sigui només acordat (40%) o que acceptin la unilateralitat (43%). Si el referèndum fos unilateral, els «federalistes» en el seu conjunt estan dividits en tres grans grups: votants del sí (24%), del no (28%) i abstencionistes i indecisos (36%). Quina és la qüestió clau aquí? Que la meitat d’aquells electors contraris al referèndum, sigui acordat o unilateral, estarien malgrat tot disposats a votar ‘no’. Fins i tot aquells qui consideren que el referèndum hauria de ser acordat votarien en una proporció superior al 50%.

La meitat dels qui s’oposen a la independència per diferents motius estarien disposats a votar en un referèndum unilateral. Això suposa un dilema pels partits polítics contraris a la independència: optar entre la mobilització o el boicot

Així, els partidaris polítics del ‘no’ s’enfronten a un dilema. Cridar a la mobilització podria fer guanyar el ‘no’, certament, però té dues implicacions importants.

La primera, assumir el risc de perdre, perquè la victòria del ‘no’ no està assegurada pel que coneixem del comportament electoral en anteriors ocasions, i particularment el 27S.

En segon lloc, cridar a la mobilització legitima tant la via unilateral, encara que no sigui la preferida, com el propi resultat que se’n derivi de la votació. Encara més, suposa també qüestionar un dels consensos del nacionalisme espanyol majoritari: que no existeixen subjectes polítics sobirans altres que la nació espanyola.

Ara bé, cridar al boicot no està exempt de riscos. Malgrat tenir una posició distant respecte la independència o cap a la possibilitat d’un referèndum, fins i tot tenint en compte que una part important d’aquest electorat prefereix el statu quo a la independència per davant d’una possible preferència de major autogovern, és un grup prou heterogeni com perquè els partits polítics els puguin considerar un actor unitari. Definir-los com a un actor unitari seria un error de càlcul arriscat, però encara agreujaria aquest error de judici considerar que, malgrat ser més o menys propers, aquest segment de l’electorat segueixi fidelment les seves consignes i no consideri oportú fer servir el seu propi criteri i mobilitzar-se en una votació.