Avui a les cinc de la tarda, hora de Barcelona, s’obriran solemnement les portes i el president s’acostarà al president, el president mirarà el president, el president somriurà al president i, encabat, el president li donarà la mà al president. President Trump, president Rajoy, president Rajoy, president Trump, president Trump, president Rajoy, així vàries vegades fins que s’asseguin l’un al costat de l’altre, separats per un traductor que anirà fent el transvasament de les paraules previsibles. Davant la premsa encara tornaran a xocar-la, president, president, benvingut, bentrobat, quin temps que fa, quin temps que fa. Com va tot, com va tot. I es repaparan en els cadirots grocs del despatx Oval, l’americà aixecarà la barbeta i farà una ganyota amb la boca, l’espanyol abaixarà la barbeta i farà una ganyota amb els ulls. Quan comencin a conversar en privat recitaran d’aquella manera el que els assessors els han aconsellat dir, se’n recorden d’aquella manera, però la improvisació forma també part de l’art de la política. L’un farà de gran i l’altre de petit. Ara parlarà l’un i ara parlarà l’altre. Però aviat es farà el silenci quan siguin conscients del fenomen. Reproduiran el que calgui reproduir, com en la història de Bouvard i Pécuchet, són dos homes que copien incansablement uns coneixements que no tenen. Potser no trobaríem a tot el planeta dos presidents que, a la seva manera, s’assemblin més. De vegades, quan es miren fit a fit sembla que estiguin els dos davant del mirall. Les reaccions són impostades, les reflexions balbes. Han arribat a ser el que són sense gaire mèrits, però tots dos saben inflar-se per semblar més grossos, els dos són dos fills de papà ben alimentats pels prejudicis. Indiferents a la crítica i a les possibilitats de millora, són dos presidents presidits per un permanent menyspreu a la resta de la humanitat. Tenen una enorme, colossal, opinió d’ells mateixos. Creuen que mereixen ser on són. I tenen tot el poder necessari a les seves mans. Què podria sortir malament?
En un determinat moment el president Rajoy parlarà de la independència de Catalunya i el president Trump l’escoltarà una mica, fent alguna pregunta per demostrar interès. Rajoy aleshores dirà les paraules màgiques: “Crec en Amèrica”. En aquell precís moment l’escenari canviarà de sobte. El despatx quedarà en la penombra mentre explica que els catalans han deshonrat Espanya, que han fet un mal ús de la llibertat. Que Espanya ha fet anar les clavegueres de l’Estat, que ha fet desembarcar milers de guàrdies civils a Catalunya, que ha muntat embolics jurídics a través de fiscals, del Tribunal Constitucional, que ha fet servir empresaris i mitjans de comunicació. Tot en va. Li donaran un got d’aigua perquè es consoli i prengui aire. Aleshores afegirà: “Li he dit a la meva dona que la justícia ens la farà Don Trump”. Amb un moviment discret, el president americà mourà les mans i li preguntarà què vol mentre acarona un gat que té a a falda. En Mariano Rajoy s’aixecarà i li xiuxiuejarà a l’orella el que vol. Es farà un silenci espès. “No puc fer el que em demanes... Fa molts anys que ens coneixem i per primera vegada véns a demanar-me ajut.” A la conversa es continuarà debatent una mica més fins que l’espanyol cedeixi i li acabi dient “Padrí”. Encabat li besarà la mà.
Amb aquest dos presidents em sembla a mi que la independència és un escenari més segur, més assenyat, millor, que continuar on som. Algú imagina què ens passarà si ens quedem a Espanya? Això sí que és realment una temeritat. (Continuarà)